La reunió del consell de govern del Banc Central Europeu del pròxim dijous, a ulls dels mercats, és un tràmit. La presidenta de la institució, Christine Lagarde; així com la majoria dels banquers centrals dels principals països membres de la Unió, donen per fet, amb les xifres inflacionistes actuals, que a principis del mes de juny es confirmarà la primera baixada de tipus d’interès d’ençà de la tardor del 2022. Malgrat que la presidència ha mantingut un perfil baix durant els darrers mesos, refredant sempre que ha pogut les expectatives d’un sector financer necessitat de relaxació monetària, el primer trimestre d’aquest any ha deixat bones sensacions de preus; prou bones per deixar pistes en els darrers discursos del camí que seguirà l’ens. En una intervenció a mitjan mes de març, Lagarde va insistir que “encara no hi ha suficient seguretat en els indicadors” clau que observa el BCE per a una caiguda immediata del preu del crèdit; si bé “al juny hi haurà noves projeccions macroeconòmiques”.
Després de la reunió del passat mes de febrer, fins i tot el mateix Banc Central recull que els països membres “tenen cada cop més confiança en una baixada sostenible de la inflació”. Si bé l’entitat sosté que va ser “prudent” esperar dades de preus favorables, les darreres estimacions de l’Eurostat fan evident que el canvi de ritme és proper: amb una inflació a l’eurozona del 2,4% i l’energia en caiguda lliure, queda poca transmissió de política monetària a executar; fet que alimenta les expectatives dels banquers centrals per a l’inici de l’estiu. De fet, ni el BCE ni la Fed seran pioners en aquest cicle de baixades de tipus: ja a finals del mes de març, el Banc Nacional de Suïssa va rebaixar la taxa de préstecs en un 0,25%, després del que consideren una “lluita eficaç” contra l’espiral de costos. Sobre l’evidència del mercat, així com l’exemple de Zúrich, Frankfurt promet alleugerir el pes monetari sobre la Unió. Una decisió pràcticament ja presa, però, no ha aconseguit apaivagar els ànims en un consell de govern dividit: els reticents conservadors sostenen encara el discurs de “reunió a reunió”; mentre que els coloms del sud ja reclamen “baixar els tipus ràpidament” per revifar el mercat davant una recuperació dels salaris.
És el cas del representant italià al consell de govern del BCE, Piero Cipollone, que confia que la nova demanda creada per un hipotètic augment del poder adquisitiu de les rendes del treball no sigui suficient per tornar a disparar el tiquet de la cistella de la compra. “Si les dades entrants confirmen l’escenari previst en les projeccions del març, hauríem d’estar preparats per reduir ràpidament la nostra política monetària restrictiva”, raona Cipollone. En una línia similar a la que ha sostingut Lagarde en els últims mesos, l’italià no s’ha mostrat especialment preocupat per una evolució positiva dels salaris a la Unió.
Cert és que retribucions més elevades disparen la demanda, que al seu torn arrisca un retorn als preus elevats. Ara bé, a ulls de l’italià, “una atenció excessiva als sous a curt termini pot no tenir plenament en compte una recuperació salarial que pot i ha de produir-se perquè la recuperació de l’eurozona, actualment fràgil, assoleixi una base més sòlida”. És a dir, els riscos no són res comparats amb les necessitats de reactivar un mercat interior europeu que ja ha deixat enrere recessions en dos dels seus membres clau, com són Alemanya i els Països Baixos. Una recuperació que es fa encara més imprescindible si s’observen els efectes de dos anys de tipus elevats sobre una munió de sectors, de l’habitatge a les exportacions, que cerquen la manera de sortir del pas a l’espera de les ordres del Banc Central.
El dany a les hipoteques
El primer damnificat de la pujada de tipus d’interès ha estat un mercat de les hipoteques que ja no gaudia de la millor salut enmig de la crisi de l’habitatge. Segons les dades de l’estudi anual del Col·legi de Notaris de Catalunya, la firma de préstecs hipotecaris es va esfondrar al país durant el 2023, amb un 23% menys d’aquesta mena de contractes. Cal recordar que l’euríbor, l’índex que dirigeix els crèdits per a immobles al continent, va assolir durant els mesos més tensos del curs passat, xifres que recordaven a les prèvies a la crisi del 2008, per sobre fins i tot del 4,1%. Val a dir que l’aturada de les hipoteques no ha aturat necessàriament el mercat: el mateix període deixa un retrocés de les operacions immobiliàries a Catalunya de només el 10%, gràcies, en bona manera, a les adquisicions sense hipoteca. Els catalans, és a dir, han hagut de girar cap als préstecs personals -entre familiars, per exemple-, o directament abonar íntegrament el valor de l’habitatge per comprar.
L’esfondrament hipotecari ha infligit danys col·laterals, val a dir, a diversos sectors més enllà de la compravenda d’habitatge. La construcció és el més evident: la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya va haver de retallar les expectatives de creixement per a aquesta indústria fins al 2%, una dada que, segons l’organisme, és “modesta” respecte del 4% registrat el 2022. Els tipus d’interès han colpejat les empreses constructives catalanes, que acusen “el fre al consum i la inversió” imposat des de Frankfurt, un ritme “molt llunyà del que necessita l’economia catalana”. D’aquesta manera, una branca econòmica que l’any 2006 movia un de cada 10 euros generats al país, ara amb prou feines arriba al 4% del PIB. Val a dir, però, que les bones perspectives pel que fa a la rebaixa de tipus, unida a una acció dels bancs per fer més atractiu el crèdit per a compravenda d’immobles, suggereixen que la situació es pot capgirar a curt termini. En primer lloc, l’euríbor ha retrocedit fins als volts del 3,6%, reduint substancialment el cost dels interessos. En segon, la banca europea hauria flexibilitzat aquest darrer trimestre les condicions per concedir aquests préstecs per primer cop des del 2021, segons les estimacions del BCE. Així, Catalunya va tancar el febrer, segons els Registradors de la Propietat, amb un discret però significatiu augment de les hipoteques signades del 0,3% any a any.
La banca guanya fins i tot quan ha de perdre
La pujada de tipus d’interès refreda la demanda perquè encareix el crèdit, sí; però també perquè hauria d’incentivar l’estalvi. Els bancs europeus, amb unes taxes monetàries elevades, reben millors retribucions pel finançament que entreguen; però també haurien d’oferir millors contrapartides a l’estalvi. No és el cas de l’Estat espanyol, on els interessos dels dipòsits amb prou feines superen el 2,3%, quan el conjunt dels mercats europeus es troben entre els tres i els cinc punts; un fenomen que el BCE ja va identificar el passat mes de novembre, fet que va provocar una esbroncada del vicepresident de l’ens, el que fora ministre espanyol d’economia Luís de Guindos, al sector financer del regne. L’alta liquiditat de la banca permet viure sense aquest estalvi, en bona part gràcies a uns pagaments per reserves als bancs nacionals que sí que arriben al sector privat, com denunciava recentment el professor de la London School of Economics Paul de Grauwe. A tres mesos de la retallada monetària, a més, ja no hi haurà temps per reconduir la situació -quan, de fet, bona part de la gran banca ja comença a consolidar el pas enrere de Frankfurt a la seva oferta-. Perd l’economia, perd el consum; però, amb els tipus elevats, guanya la banca.
