La tendència de la despesa pública a Catalunya en els pròxims anys difícilment es mantindrà al ritme dels darrers anys. La suspensió de les normes fiscals comunitàries arran de la pandèmia va obrir la porta a ampliar l’escletxa entre les partides del balanç a nivells que havien desaparegut d’ençà dels anys de les darreres conseqüències de la Gran Recessió. Segons les dades de la Generalitat, després de més d’un lustre de números vermells per sota de l’1%, el 2022 i el 2023 les administracions del país van enllaçar dèficits de l’1,51 i l’1,31%, respectivament; fet que va afegir progressivament al deute que acumula la Generalitat.
Tant és així que, en els pressupostos corresponents al 2024, els que van dinamitar la legislatura, el Govern va reservar 1.372 milions d’euros només per abonar interessos del passiu -una xifra exacerbada per l’elevadíssim nivell de tipus imposat pel Banc Central Europeu-. L’espanyolisme econòmic aprofita, però, l’escletxa per aprofundir l’amenaça sobre el tresor català: les darreres estimacions elaborades pel think tank conservador Fedea apunten a una remuneració dels interessos del deute català de 1.607 milions el present curs; molt per sobre de les precaucions de l’executiu sortint. Per als economistes, Catalunya serà només un dels territoris que veurà disparada aquesta partida: Fins al 2027, asseguren, “caldrà multiplicar per 3,3% els recursos que es van dedicar el 2022 a satisfer la despesa financera” de cada nivell institucional. Atribueixen aquesta acceleració, que afecta Catalunya i altres territoris, a l’alça de tipus d’interès per part del BCE i a “l’elevat volum” d’endeutament de lesadministracions territorials.
En el cas específicament català, el lobby espanyol apunta a una despesa financera arran dels interessos del deute que l’any 2027 fregaria els 3.000 milions d’euros -en concret, 2.957 milions-. Cap altre territori, en les estimacions de Fedea, s’apropa ni tan sols als 2.000 milions -si bé registren alces relatives més cridaneres, en tant que començaven de punts de partida més baixos-. D’aquesta manera, la dedicació econòmica del Govern a abonar els deures generats pel passiu pujaria, en qüestió de mitja dècada, uns 1.900 milions d’euros. En aquest sentit, la Generalitat esdevindria una de les protagonistes d’una hipotètica “consolidació fiscal” que retallés les “polítiques expansives” que volguessin entomar els executius afectats.
Val a dir que aquest procés es fonamenta en unes dades, com en el cas dels interessos, diferents de les que es poden extraure de les previsions de Sant Jaume: mentre que el think tank espanyol retarda fins al 2025 la baixada de la ràtio de deute-PIB al país per sota del 30%, els comptes generals presentats a principis de curs per l’exconsellera d’Economia Natàlia Mas plantejaven tancar l’any amb una relació del 29,5%. Això, val a dir, sense comptar la condonació del FLA, que Fedea ni tan sols contempla i que, a parer del Departament, deixaria la ràtio en un 23,6%, molt inferior fins i tot a les estimacions des de Madrid per al 2027, que la deixarien en un 26,9%. L’escenari dibuixat per l’estudi, doncs, és substancialment menys falaguer que el que fonamentava la principal llei econòmica de la Generalitat el 2024; atès que, com reconeix la mateixa agrupació, fins al 60% del deute de les administracions regionals “es troba en mans de l’Estat”, amb les excepcions del País Basc, Navarra i Madrid.
“No hi ha maltractament fiscal”
Malgrat la posició de desavantatge que es desprèn de les dades -de nou, especialment ombrívoles, comparades amb les que treballa la Generalitat-, Fedea nega sovint els efectes del dèficit fiscal que pateix el país, que s’elevaria, tal com recull la mateixa llei de comptes, fins als 22.000 milions d’euros. Arriben, fins i tot, a justificar-lo, com succeeix en una publicació de finals del passat mes de juliol: atès que Catalunya “està entre les regions amb una renda per càpita més elevada, és esperable que es presenti un dèficit fiscal; i així succeeix”. D’aquesta manera, descarta un “maltractament fiscal” a les arques catalanes, fent servir dades de “finançament homogeni” -una escala que analitza, entre el 2002 i el 2021, el finançament per habitant que rep cada territori-.
Cert és que, en aquest índex -que no té en compte, per exemple, l’aportació al PIB estatal, com sí reclama el criteri d’ordinalitat que consta a l’Estatut-, Catalunya es troba en el punt d’equilibri. També ho és, però, que només quatre territoris viuen en una situació pitjor pel que fa a l’aportació econòmica de l’Estat: el País Valencià, la Regió de Múrcia, Andalusia i Castella-La Manxa; mentre que altres administracions com la càntabra, l’extremenya o la de La Rioja reben molts més recursos dels que hi corresponen en termes poblacionals -sempre, de nou, segons les dades facilitades per Fedea-. Amb tot, des de l’organisme reconeixen, en un document emès aquest estiu, diverses disfuncions en el sistema de finançament; com ara l’absència del criteri d’ordinalitat, “un greuge que pateix Catalunya, però també altres territoris”. Treu, però, ferro als problemes identificats per administracions, empresariat i societat civil del país, argumentant que el context català “es troba molt més a prop de la norma que de la sagnant excepció que denuncien alguns nacionalistes”.
4 
