L’Estat espanyol, dues reunions després, torna a tenir veu i vot a la política monetària del Banc Central Europeu. El mandat del ja exgovernador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, va caducar el passat mes de juny; i amb ell marxa un dels darrers càrrecs del govern de Mariano Rajoy de les institucions madrilenyes -va ser nomenat, cal recordar, 10 dies després de la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a Moncloa el 2018-. La nova avançada de Sánchez a Frankfurt, el flamant governador José Luís Escrivá, salta del ministeri de Transformació Digital per tornar al seu hàbitat: funcionari del BdE, les seves posicions explícites en termes de moneda mai han estat les més públiques, malgrat que ha anat adquirint un caràcter cada volta més polític durant la seva estada -doble- al Consell de Ministres. Arriba, però, a un Frankfurt en debat continu: d’ençà de l’inici del cicle de pujades de tipus d’interès, les faccions en la governança bancària dels 27 -els falcons, partidaris d’una acció contundent contra la inflació; i els coloms, més amics d’una aproximació més laxa a les restriccions creditícies- han fet públics els seus xocs, amb una clara frontera física. El centre i nord d’Europa concentra la línia dura, amb perfils com l’alemany Joachim Nagel o l’austríac Robert Holzmann, sempre partidaris de la prudència monetària; mentre que al sud, el portuguès Mário Centeno, l’italià Fabio Panetta o el grec Yannis Stournaras capitanegen la crida a la “previsibilitat” en la rebaixa del cost dels diners.
De Cos, val a dir, comptava entre els darrers; si bé sense el compromís dels seus homòlegs mediterranis. Per la seva banda, Escrivá, com apunta el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Joaquim Clarà, “té un pensament econòmic que suggereix un posicionament més lax, més proper, podríem dir, a la massa ciutadana”. Dins la guerra de blocs, detalla l’acadèmic, l’exministre vindrà a “enfortir” el sud amb postures que ja s’han defensat des de Moncloa: cal recordar que, encara des del ministeri d’Economia, l’ara presidenta del BEI Nàdia Calviño va ser, a finals del 2023, una de les veus comunitàries més intenses a reclamar l’aturada del cicle alcista; mentre que el seu successor, Carlos Cuerpo, va celebrar la rebaixa del juny com un “punt d’inflexió” per a l’economia comunitària. El capital, per la seva banda, s’avé menys a dibuixar expectatives per al mandat d’Escrivá en relació amb el BCE. L’analista de mercats Joaquín Robles, en conversa amb aquest mitjà, espera una postura “continuista” amb el seu predecessor -ja proper als veïns, si bé poc vocal en el seu suport a les baixades-. Més encara, raona, ateses les xifres macroeconòmiques que mostra l’Estat espanyol. En un context més desfavorable, apunta, el nou governador podria collar més la resta de consellers per accelerar les baixades -en la línia de, per exemple, Panetta o Centeno-. En l’actual, però, “econòmicament no té la pressió que podria tenir”, amb una expansió del PIB més sòlida que a altres indrets del continent.
Clarà, en la línia que sosté, llegeix el nomenament en clau política: per a l’acadèmic, l’aterratge d’Escrivá a Frankfurt com a governador del Banc d’Espanya “respon clarament a una estratègia del Partit Socialista”; també en la política no monetària. Atès que el regulador europeu opera també com a “organisme consultiu” per a les primeres espases de la CE en el seu àmbit, la presència del que fora titular d’Hisenda al consell és “una forma de posar més fitxes al tauler”. Qüestions com les OPAs de Talgo o Banc Sabadell, rebutjades sense matisos des de Moncloa, passen pels despatxos de l’organisme presidit per Christine Lagarde -en el cas de l’entitat financera, de fet, en requereix l’aprovació, si bé aquesta ha arribat abans del nomenament definitiu d’Escrivá-. També cerca enfortir el contrapès d’un Bundesbank sempre dominant -més encara, si s’observa la història recent, amb una francesa al capdavant de la institució-. Es tracta, aquest, d’un dels deures que els socis d’investidura han posat ja sobre la taula de l’executiu socialista: en la compareixença de Cuerpo a la comissió parlamentària del seu ram, el diputat de Sumar Carlos Martín Urriza recomanava al nou governador “independència no de Moncloa, sinó respecte dels interessos d’Alemanya, que conserven un pes molt significatiu al Banc Central”.
Els coloms, val a dir, tenen difícil assolir majories dins el consell de govern, atesa la seva escassetat enfront de la línia més dura. A les grans potències mediterrànies s’afegeixen, entre els partidaris d’una política més flexible, els representants de Xipre i Malta -aquest darrer sense vot-. En grau més baix, càrrecs interns com l’economista en cap Philip Lane, irlandès de procedència, també han exposat predisposició a acceptar rebaixes; així com el vicepresident Luís de Guindos que, malgrat procedir d’un executiu conservador, conserva part de les posicions tradicionals espanyoles. Val a dir que entre el tercer trimestre d’enguany i el final del 2025 s’acaba el mandat de un dels grans puntals de la branca conservadora entre els governants de l’euro: l’austríac Holzmann, nomenat per l’extrema dreta de Sebastian Kurz, ha estat un dels grans valedors del control de preus costi el que costi; i serà substituït l’agost de l’any vinent per un altre representant del mateix executiu, l’actual ministre de Treball i Afers Econòmics Martin Kocher -en un moviment que l’anàlisi continental llegeix com una previsió per a una possible derrota electoral a principis de curs-. “Es poden formar blocs”, apunta Clarà, que prediu debats més intensos en els pròxims mesos en el si de l’organisme.
Es tracta, val a dir, d’una tendència prou normalitzada. Les elevades crítiques del Partit Popular al nomenament d’Escrivá, titllant-lo d’eina de “les tendències autoritàries de Pedro Sánchez”, s’haurien de reproduir a Grècia, on Stournaras va saltar directament d’un ministeri econòmic a la cadira de governador; o a Portugal, on Centeno va canviar la cartera de finances per la del supervisor financer l’any 2020. La mateixa Christine Lagarde, de fet, va ocupar el ministeri de finances francès anys abans de presidir el Banc Central -amb un sonat pas pels Fons Monetari Internacional enmig-. Més encara: la mà dreta de la dirigent, Luis de Guindos, va volar de Madrid a Frankfurt per adquirir la vicepresidència de l’organisme sense període de descompressió de la seva estada al ministeri d’Economia de Mariano Rajoy.
Pressions econòmiques
Més enllà dels equilibris polítics que pugui plantejar l’entrada d’Escrivá al consell de govern del BCE, la conjuntura econòmica obliga a moviments en l’àmbit dels tipus d’interès. Tal com reflecteixen les actes de la darrera reunió de política monetària, celebrada al mes de juliol, els banquers centrals del continent es mostren especialment preocupats per la mala salut de la indústria, que ha provocat intenses caigudes en els índexs de producció i en les vendes interiors i exteriors de productes fabrils. Es tracta d’una conjuntura desfavorable per al conjunt de potències del continent, si bé ho és especialment per a economies altament industrialitzades, com són les centreeuropees. Així, governadors tradicionalment ortodoxos podrien, com apunta Robles, fer un gir de posició. “Si hi ha amenaça de recessió, si el debilitament que pateix l’economia europea comença a accelerar-se, podria haver-hi veus cada cop més contundents en el seu missatge” a favor de les retallades de tipus. Amb la inflació a la baixa -volta el 2,2% a l’eurozona, i ja s’ha estabilitzat per sota dels tres punts a l’Estat-, “seria comprensible” una obertura a la flexibilitat.
Clarà, per la seva banda, observa trinxeres més establertes: si bé l’acadèmic concedeix que “els banquers centrals es poden veure collats” en cas que es percebi com a necessària una reactivació econòmica a països especialment castigats. Ara bé, ni la seva tradició econòmica, ni el mandat mateix del BCE obriran la porta a grans batzegades per part dels reguladors més refractaris a un crèdit barat. “El Bundesbank no demanarà mai baixades intenses”, argumenta l’acadèmic, tot recordant la presència de “lleis molt definides” dins el Banc. La mateixa governança de l’organisme, de fet, serviria de dic de contenció per a un moviment massa agosarat cap als tipus baixos, amb Lagarde al capdavant. “No tindria cap sentit que la presidència anés contra el seu mandat contra la inflació”, etziba; tot recordant que l’institut emissor de l’Eurozona no inclou als seus estatus obligacions específiques més enllà del control de preus. A diferència, això darrer, de la Reserva Federal, on els governadors estatals estan obligats a comptabilitzar la salut del mercat laboral per decidir els moviments de les ràtios de préstec.
El mirall americà es distorsiona
Les expectatives dels mercats, doncs, tornen a dividir els camins de Reserva Federal i Banc Central Europeu. Mentre que les lectures més optimistes des del capital dels moviments de Lagarde preveuen un màxim de dues retallades de 25 punts bàsics -una la pròxima setmana i una altra el desembre-; l’altra banda de l’Atlàntic promet un procés encara més agressiu, amb fins a tres rebaixes, les mateixes que Frankfurt, que va començar abans. “Allà parteixen de tipus més elevats, i tenen més marge per retallar; fet que no observem a Europa”, analitza Robles, tot esvaint qualsevol correlació entre ambdós reguladors monetaris. La Fed, apunta, “pot exercir pressió, però no totes les reunions”; i ni Lagarde ni la resta de governadors es veuran collats per cada moviment del president del banc central estatunidenc Jerome Powell. En una línia similar, Clarà, preveu un ritme més elevat de rebaixes des de Washington, atès que la resposta històrica a qualsevol davallada econòmica per part de la Casa Blanca i la seva estructura han estat “generar cash flow“, un objectiu lligat a les baixades de tipus. Descarta, però moviments bruscos a curt termini, atès que les eleccions del pròxim 5 de novembre poden canviar substancialment el ritme: “Un retorn de Trump pot canviar-ho tot”, conclou.
1 