Durant les setmanes posteriors a les eleccions del 12-M, amb una ampla victòria del PSC i un important batzac per a Esquerra Republicana de Catalunya després de presidir el Govern per primera vegada en vuit dècades, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va començar a posar nom al “finançament singular”. Durant la seva intervenció en l’acte reservat per a l’Informe anual de l’economia catalana 2023, celebrat un mes i escaig després dels comicis, Aragonès es va referir específicament a un “concert català” similar al que gaudeixen el País Basc o Navarra; no només amb la recaptació del conjunt dels tributs generats al país, sinó amb una sobirania fiscal suficient per gestionar-los i situar els recursos generats allà on les administracions catalanes ho vegin escaient. Un mes i mig després, els republicans han anunciat un preacord amb els de Salvador Illa per garantir la investidura d’aquest; una entesa que, a l’espera de la resposta de les bases del pròxim divendres, gira al voltant de la promesa d’un nou sistema impositiu -que roda el món i torna a anomenar-se “finançament singular“-. Davant la posada en escena d’ERC, els experts consultats per Món Economia reben amb “escepticisme”, en paraules del president de l’Institut Ostrom, Pau Vila, els detalls del prospectiu pacte. “Quan sembla que estàs esquivant determinades paraules, potser hi ha una raó“, alerta.
I no és, per a les veus recollides per aquest mitjà, per a menys. Molt més contundent es mostra el professor de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona i exdiputat de Junts pel Sí Germà Bel, que nega que, en la redacció explícita del document, hi hagi un programa de “sobirania fiscal”. El preacord entre republicans i socialistes, lamenta Bel, “no té les característiques bàsiques d’un concert ni de lluny; perquè no incorpora elements substantius de sobirania fiscal, ni de la forma específica de pagament a l’Estat pels serveis prestats”. Uns vímets que sí que fonamenten, per exemple, els concerts basc i navarrès, dos casos en els quals les administracions territorials no només recapten el conjunt dels impostos, sinó que tenen capacitat normativa per modelar-los segons les necessitats que detectin. La porta que obre el possible pacte, argumenta el docent de la UB, és una similar a la del model alemany, on els landers gestionen la recaptació de bona part dels grans tributs, però comparteixen la titularitat dels recursos amb el Bund, i estan supeditats a les instruccions i normatives federals. “La seva sobirania fiscal és probablement més limitada que la que hi ha a l’Estat espanyol”, jutja.
Un redactat “eteri”
Bona part de les mancances que es poden imputar al text fet públic aquest dimarts per Esquerra Republicana són de concreció. Així ho apunta el catedràtic d’Economia Financera de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat: si bé hi veu “bones intencions” en el full de ruta a seguir -“segurament és el millor que es podia aconseguir”, declara-, lamenta que “en temes clau, no es concreta res, i tot es deixa a expenses de comissions que s’han de crear, o de l’acord que es tanqui el primer semestre del 2025”. Així, fins i tot en la interpretació més favorable, el preacord depèn en alt grau d’una “voluntat política”, que pot ser-hi, però també pot fallar. Un exemple important, en paraules de l’economista, és el dels pagaments a l’Estat pels serveis prestats -un serrell que en el concert basc es tanca amb un càlcul proporcional al PIB que aporten els tres territoris històrics, als volts del 6%-. En el cas català, “es calcularà d’acord amb un percentatge, però no diu quin”, ni quin paràmetre servirà per fonamentar la xifra. Bel, per la seva banda, alerta que el format de pagament és molt llunyà al que s’implementaria en un territori fiscalment sobirà: mentre que en un concert econòmic l’administració recaptaria el conjunt dels tributs i, posteriorment, abonaria a l’Estat la part corresponent, el preacord contempla un “percentatge de participació” de l’administració central en els tributs. “Això ja ho tenim ara: hi ha establerta una participació de les regions; que per defecte estableix una participació de l’Estat”, argumenta l’expert.
Similar és el cas, a parer d’Amat, de l’aportació de solidaritat territorial -els recursos que Catalunya transferiria a l’Estat per mantenir l’accés al capital dels territoris més deficitaris, com ara Extremadura o les Castelles-. Aquesta ràtio, segons el document publicat per Esquerra Republicana, s’executaria d’acord amb el principi d’ordinalitat; però no concreta quin seria el càlcul pel qual s’establiria aquest ordre d’aportació i recepció econòmica. “Si no s’especifica, s’ha d’acordar el mètode; i aleshores ja hi tornem a ser. És molt fàcil fer caure el model per moltes bandes”, alerta el mateix catedràtic; atesa, especialment, la manca de concreció que denuncia en el preacord. Bona part d’aquestes xifres concretes, cal recordar, dependran de les comissions bilaterals que Estat-Generalitat -és a dir, entre el govern de Pedro Sánchez i l’hipotètic executiu de Salvador Illa-; i, a parer dels experts consultats, l’històric de reunions i taules de diàleg entre ambdues administracions no és favorable per a Catalunya. “Moltes comissions acaben en res si no hi ha termes fàctics, termes econòmics amb quantitats concretes”, continua Amat. “Es generen titulars, però finalment la realitat acaba sent molt més aigualida: la història ens diu que no és prudent valorar les coses segons la intenció”, afegeix Vila.
Envers les crítiques per la limitació del redactat, el preacord esmenta, en diverses ocasions, la necessitat d'”augmentar substancialment la capacitat normativa” de Catalunya envers els seus tributs. Els experts consultats estenen les seves crítiques a aquest punt, tot argumentant que no s’aterra el compromís en competències concretes. “No hi ha res mesurable: imaginem que s’acaba acordant que el legislador podrà incidir sobre tal o qual deducció de l’IRPF. Doncs ja tens major capacitat normativa”, critica Bel. “Si digués que la Generalitat pot regular lliurement l’Impost de la Renda… però això no ho diu”, aprofundeix, tot recordant les experiències passades amb els avenços en termes de sobirania a Catalunya i les enormes resistències que ha generat l’Estat: “El passat és molt tossut”.
Rebuig des d’Espanya
El capítol fiscal del document, a ulls de Bel, “permet saber què no hi ha, i no permet saber el que hi ha”. El redactat no indica, segons el professor de la UB, que s’avanci cap a una autonomia fiscal més enllà de la recaptació de tributs; amb un clar buit d’autoritat que no fixa cap dels compromisos que s’hi assoleixen. Per no concretar, com a mínim al text tal com s’ha fet públic, no es fa explícita una sortida del règim fiscal comú, tal com va exposar, taxativa, la portaveu republicana Raquel Sans a la roda de premsa posterior a l’executiva del passat dilluns. “Es parla d’una relació bilateral, però també de la reforma de diverses lleis: la LOFCA, la llei de cessió de tributs… Però no diu que se surt del règim comú”, constata Amat; tot apuntant els clars riscos pel que fa a la correlació de forces fins i tot per assolir aquests mínims normatius. “Les majories al Congrés són febles”, recorda el catedràtic; i fins i tot aliats clau de l’executiu espanyol -com ara Compromís des del País Valencià; o elements de l’esquerra alternativa d’àmbit estatal- ja anuncien pals a les rodes. “Amb els dos bàndols oposats i majories molt minses, l’acord serà molt difícil de materialitzar”, coincideix Vila. Amb tot, les perspectives sobre el pacte són creixentment ombrívoles, i -constata el catedràtic de la UPF- “es fa difícil pensar que serà beneficiós” per a les arques catalanes.
L’alarma per la correlació de forces -i debilitats- a l’Estat s’ha demostrat, en les primeres hores després del preacord, fonamentada: malgrat el sí -immediat- de l’executiva del PSOE, els barons socialistes més reticents a la descentralització han saltat al coll del pacte, amb el president manxec Emiliano Garcia-Page i l’expresident aragonès Javier Lambán al capdavant. A parer de Vila, l’hipotètic finançament singular català xoca amb la realitat fiscal i financera d’una Espanya que torna a tenir a sobre el jou dels objectius de dèficit i deute de la Unió Europea. “O aquí hi ha una peça del puzzle que no entenem, o el puzzle no encaixa”, valora el president de l’Institut Ostrom; atesos els “grans fluxos de transferències econòmiques” que es produeixen dels territoris més actius, Catalunya inclosa, cap a aquells menys capaços de sostenir les seves balances. L’inexistent marge que les autonomies a la perifèria de Madrid tenen per adaptar els seus sistemes fiscals a una especificitat catalana, s’afegeix, a parer de l’expert “a la cadena d’incompliments” per allunyar l'”optimisme”; més encara donada la dependència de Madrid i els socialistes en la definició del full de ruta.
Una incògnita política
Més enllà del fonament material del pacte, els moviments de les formacions deixen entreveure postures polítiques que fan encara més complexa l’aplicació d’un model fiscal singular a Catalunya -fins i tot un tan, en el millor dels casos, indefinit com el que s’ha posat sobre la taula-. La lectura de moltes veus significatives dins d’Esquerra Republicana és que la investidura d’Illa és una concessió massa elevada per al que es posa sobre la taula -articulats al voltant de la campanya a xarxes no amb el meu vot, que compta amb perfils com el de la diputada al Congrés Pilar Vallugera-; i l’Assemblea Nacional Catalana ja ha fet una crida a oposar-se al moviment. L’altre actor protagonista al serial, el Partit dels Socialistes de Catalunya, no s’ha afegit a l’eufòria de la seva matriu de Ferraz, i roman en silenci fins que reuneixi la seva executiva, el pròxim dissabte. Bel, en aquest sentit, descarta poder fer apreciacions polítiques “sense la interpretació del PSC” -que se sabrà, cal recordar, un cop les bases republicanes ja hagin emès el seu judici respecte de la investidura-. Més enllà de la qüestió política, però, el professor és contundent en l’apartat material: “la lectura del paper és que no canvia res”, conclou.
7 
