L’aritmètica parlamentària, arran del darrer escó que es va moure el passat diumenge en favor del Partit dels Socialistes de Catalunya, semblava evident: els 42 escons de Salvador Illa eren prou, per la mínima, per reeditar un Govern ben conegut pels Catalans: el tripartit amb Esquerra Republicana de Catalunya i els Comuns. Les relacions parlamentàries, però, no són només sumes i restes; i igualar el llindar dels 68 diputats és només un pas en el llarguíssim camí cap a la investidura -un camí, val a dir, que durant aquestes primeres hores després del 12-M ERC rebutja recórrer-. Durant la campanya, la que ha acabat esdevenint la primera força de l’hemicicle català va ser crític amb les formes i els processos del Govern presidit per Pere Aragonès, però no tant amb el programa en si mateix. Dos pressupostos pactats després, un d’ells també amb els de Jéssica Albiach, feien intuir que allò que assegurava l’esquerra anticapitalista -la “sociovergència republicana” en termes econòmics- s’aproparia a la realitat: el model de país d’ERC i el PSC, afegint el dels aliats catalans de Yolanda Díaz, no és tan diferent. Els programes electorals, però, expliquen una altra història; i, fins i tot amb el repartiment de cadires a la Ciutadella a favor, qualsevol hipotètic acord d’investidura del centreesquerra haurà de passar importants esculls també en l’escala de la regulació del teixit econòmic del país.
Més enllà de les postures oposades en la qüestió nacional, la gestió ha estat un dels puntals tant de la campanya com dels fonaments de les tres candidatures que, sense cap alternativa evident, sumen els escons necessaris per activar una investidura. Tant el PSC com ERC ho fan, de fet, explícit als seus documents estratègics; en direccions, és clar, oposades. La crítica a la manca d’impuls executiu dels de Salvador Illa cap a la Generalitat és prou contundent perquè consti negre -vermell, de fet- sobre blanc. Els republicans, per la seva banda, han fiat tant el seu discurs com els diversos paquets de mesures econòmiques a la feina feta, i al camí que, a parer seu, els darrers tres anys dibuixen cap a un “horitzó republicà”; mentre que els d’Albiach compren a Illa la necessitat de “passar pàgina” de l’acció legisladora de les legislatures de la dècada passada a la cerca, també en l’àmbit econòmic, de la “Catalunya que ve”. Les promeses electorals, doncs, tenen un encaix estrany amb una aliança d’investidura; i les normatives propostes, en molts punts, també.
La caixa de la Generalitat
El del finançament és un problema que ha recorregut el conjunt de la campanya electoral, especialment arran de la presentació del model singular elaborat per la consellera d’Economia, Natàlia Mas. Els tres partits, val a dir, cerquen una versió diferent de dotar la Generalitat de la clau de la caixa, amb graus diversos de dependència amb l’Estat. Comuns i PSC, en aquest cas, coincideixen en la reclamació: el retorn a l’Estatut del 2006 amb el desplegament del consorci tributari, una sort de nova hisenda, fruit de la cooperació de l’espanyola i la catalana, per recaptar i gestionar el conjunt dels impostos que es paguen al país. A ulls del partit d’Albiach, com explicava el diputat Joan Carles Gallego a aquest diari, aquest pas endavant suposa, a tots els efectes, controlar tots els recursos que es generen a Catalunya. Per a ERC, però, acordar amb Espanya la distribució dels recursos és “una cortina de fum”, en paraules de la consellera Mas. Socialistes i Comuns mostren divergències, però, en l’execució del model: mentre que els d’Illa reclamen el criteri d’ordinalitat -tant aporta Catalunya, tant rep-, els d’Albiach cerquen un repartiment “basat en la població” i que “respongui a l’especificitat de cada territori”. La formació malva, en aquest sentit, reclama millorar l’assignació catalana d’acord amb els costos dels serveis que ha de proveir la Generalitat, més elevats que a la resta de l’Estat.
Les eines per recaptar els impostos també mostren divergències si es comparen els programes socialista, comú i republicà. Els horitzons sobre el paper són similars, una “fiscalitat justa, verda i progressiva” que consta a totes tres línies d’acció. Baixades d’impostos com les que reclama la patronal Foment del Treball -a qui Mas ha arribat a esmenar per nom-, que apareixen en diferent grau en els documents del PP o Junts, no consten als del potencial “tripartit progressista”; que arriba a considerar-les “frívoles”. Tot i això, ERC i Comuns volen doblar la potència de l’estructura fiscal catalana, en defensa, per exemple, de la “fiscalitat verda” que ha tirat endavant l’executiu sortint -impostos com el d’emissions, molt criticat pel teixit empresarial-; mentre que els socialistes en desconfien, i es comprometen a “fer una anàlisi sobre l’eficàcia dels impostos propis”. En una recent entrevista amb Món Economia, de fet, el diputat Jordi Riba compartia unes primeres impressions contràries la seva eficiència. No contempla, això sí, revertir la ingent rebaixa a la fiscalitat del joc que es va acordar el 2014 per facilitar l’aterratge del Hard Rock, part fonamental de les reclamacions fiscals dels altres dos partits de la hipotètica terna.
Passar pàgina industrial
Com en el cas de la fiscalitat, les aspiracions a llarg termini no són especialment divergents en els programes de l’hipotètic tripartit. Tant republicans com socialistes es marquen un horitzó encara més ambiciós que el que es va recollir la passada legislatura, del 25% del PIB català dedicat al sector productiu. El 2023, aquesta magnitud se situava al Principat en el 18%, en clar ascens, però lluny encara fins i tot dels objectius menys ambiciosos de la dècada. Ambdós programes coincideixen en la necessitat de desplegar una nova versió del Pacte Nacional per a la Indústria signat amb sindicats i patronals el 2022, i marquen el 2030 com a horitzó dur per assolir els objectius de valor afegit brut. El retorn del secundari forma part també del projecte dels comuns, sense un full de ruta general tancat, però amb iniciatives complementàries, la majoria afegint a la indústria els cognoms “verda i justa”. La descarbonització del pol petroquímic tarragoní i l’adaptació de l’automòbil local hi consten; mentre que no fan cap mena de menció a sectors més futuribles com el dels semiconductors, que sí que té reservats capítols als programes d’ERC i el PSC. Un altre dels importants xocs dels d’Albiach és, sobre el fonament de l’operació Telefónica de Moncloa, reservar 800 milions d’euros perquè la Generalitat entri al capital d’empreses estratègiques, fet que no contemplen ni els grocs ni els vermells. La consellera Mas apostava, per exemple, per garantir les joint ventures en inversions multinacionals; mentre que els socialistes prefereixen “adobar el terreny” perquè la indústria vulgui ser a Catalunya, sense garanties legals directes que evitin, per exemple, un altre cas Nissan.
Ambicions laborals
Tots tres caps de cartell del centreesquerra català han passat pels despatxos dels principals sindicats del país durant la campanya, on han entomat demandes del món del treball que, sovint, han desbordat amb molt els límits de la legislació laboral. Pel que fa a les condicions a la feina dels catalans, però, UGT i Comissions Obreres coincideixen en dues màximes: menys hores de feina i sous més elevats. ERC i Comuns són dos dels partits, amb Junts, que es proposen la creació d’un “model català de relacions laborals”; una regulació del treball que atengui concretament les necessitats de l’ocupació del país. Els del president a l’exili Carles Puigdemont arriben a posar sobre la taula, de fet, la redacció d’un Estatut dels Treballadors del Principat, que esmeni i superi el marc regulador espanyol. Els juntaires, però, rebutgen la reducció de jornada, fins i tot el projecte actual de les 37,5 hores; mentre que tant republicans com morats demanen encara més ambició, i posen l’objectiu als volts de les 32 setmanals.
Treballar menys temps no apareix -ni per a bé ni per a mal- al programa del PSC, però obren la porta a “adaptar” tant les hores de feina com la seva distribució, tot plegat mitjançant les negociacions col·lectives. Sí que coincideix amb els d’Oriol Junqueras a cercar un marc salarial català propi. La necessitat d’acordar un salari de referència al país que atengui els elevats costos de la vida que pateixen els ciutadans en comparació amb altres territoris de l’Estat. En el cas d’ERC, es marquen, com apunta la carta social europea, que escali fins al 60% del salari mitjà del país -segons diversos estudis, se superarien d’aquesta forma els 1.200 euros en 14 pagues-. Illa, per la seva banda, fia a la negociació col·lectiva els detalls de l’entesa, mentre que Albiach confia a la capacitat reguladora del ministeri de Treball que dirigeix Yolanda Díaz; si bé anima a la Generalitat a impulsar millores retributives amb un sou mínim per a les contractacions públiques. Amb tot, les negociacions econòmiques per a qualsevol acord serien intenses, i el -llunyà- nomenament d’un president de la Generalitat del PSC dependria de concessions que, en alguns casos, són centrals per als respectius projectes polítics. Octubre és a prop.
