Si hom forma una piràmide de copes i comença a tirar cava a la del cim, veurà com, amb el temps, quan aquesta vessi, la resta s’aniran emplenant. El degoteig, o trickle down, va ser la gran recepta de part de l’economia ortodoxa cap a finals del segle passat: com millor vagin les grans empreses, millor viurà tothom -tant treballadors com la resta del mercat-. Ara bé, la desregulació, unida a les tendències monopolístiques de sectors molt dependents de la inversió i les economies d’escala com pot ser el digital, han acabat fent créixer les copes més elevades fins el cava no arribi a caure mai a les inferiors. Aquesta és La paradoxa del benefici (UPF, 2023), la tesi central del llibre homònim del professor d’economia de la universitat barcelonina Jan Eeckhout. Amb un provocador estudi, identifica entre 400 i 500 companyies d’escala global que, a tots els efectes, no tenen competència -o no en tenen suficient-; fet que els permet disparar els seus beneficis a costa de reduir les rendes del treball o la capacitat de supervivència de petites i mitjanes empreses i negocis emergents. Aquestes firmes, que poden arribar a suposar, en tot el seu abast, entre el 30 i el 40% del total de les economies en les quals participen, concentren tot el que Eeckhout anomena “poder de mercat”: prenen decisions sobre preus, infraestructures, producció, sense una alternativa real que els faci ajustar-se a les dinàmiques reals d’oferta i demanda. Dos anys després de la seva publicació en anglès, Eeckhout porta al català un llibre en constant diàleg amb les tendències empresarials d’un món globalitzat -encara més d’ençà de la pandèmia-. L’expert rep Món Economia a un despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, on aquest mateix dimarts ha presentat el seu assaig davant la Societat Econòmica de Catalunya, per parlar de Microsoft, Zara i un bon grapat de grans corporacions; i de com actors privats cada cop més grans aporten cada cop menys a la societat que els envolta.
Els guanys empresarials no repercuteixen com haurien de fer-ho en la societat? És aquesta la paradoxa del benefici?
Es podria dir que sí, encara que amb matisos. No són totes les empreses les que poden celebrar grans beneficis. Són molt poques, que tenen uns guanys desorbitats, inimaginables fa 20 o 40 anys. Segons la investigació, això s’aplica a entre 400 i 500 negocis a tot el món, que sí que representen una gran part de l’economia –entre el 30 i el 40% dels seus mercats–. I això passa perquè no tenen competència real. Un mercat competitiu genera beneficis per a la resta de la societat més enllà de les empreses, perquè hi ha un efecte més ample. Arran d’aquesta concentració de poder de mercat, no veiem cap benefici per als treballadors, però tampoc per a les start-ups o les petites i mitjanes empreses, que tenen molts problemes.
Ja fa dos anys que es publica la versió en anglès del llibre –dos anys econòmicament molt intensos–. Des de llavors, ha vist com la tendència que hi identifica s’ha fet més intensa?
Sí, clarament. Quan es publica el llibre per primer cop estem en plena pandèmia, però encara no sabíem exactament el que passaria. Ara ha tornat a pujar la concentració d’aquestes grans empreses, les que acumulen poder de mercat. De fet, no només s’ha mantingut la tendència; ha tornat amb més força. No és ni molt menys un tema resolt, ni aturat. Al contrari, és un fenomen que continua, i que continuarà encara.
Creixerà encara aquest 40% de les economies que afirmeu que concentren aquest grapat de grans empreses?
Absolutament. Pot semblar que tot està tan concentrat que la situació no pot ser pitjor. Ara mateix hi ha cinc grans empreses digitals, però en cinc anys podríem trobar-nos amb menys encara, fins i tot amb una. Imaginem el que pot passar si una sola empresa és tan dominant que ho controla tot a la nostra vida. Evidentment, no és un risc per a demà, és a llarg termini. Però si això acaba passant, patiríem una situació de concentració de poder molt més gran encara del que vivim ara. Amb beneficis per a les grans empreses, a més, encara més alts, perquè la competència s’hauria reduït encara més.
Posa molt el focus en la tecnologia a l’hora d’identificar aquest procés.
Sí. El més il·lustratiu de la concentració és, de fet, una empresa que és notícia els darrers dies, com és OpenAI. Les versions públiques de ChatGPT 3 i 4 van canviar les relacions de poder al mercat digital. Google tenia un absolut monopoli dels buscadors d’internet; però de cop surten GPT i Bing, que abans no coneixíem, i es tornen important. La primera reacció podria ser d’alegria, perquè ara hi ha competidors; però és un mercat de tals característiques que acabarem, inevitablement, amb un dels dos dominant. Pot ser Google o pot ser Microsoft. Per tant, de nou, l’entorn empresarial pot ser encara molt pitjor, i també les seves conseqüències per a la resta.
De fet, si s’acaba donant aquest escenari d’una única empresa controlant-ho tot, serà per la Intel·ligència Artificial. I Microsoft és el candidat ideal, perquè si funciona el seu projecte amb OpenAI, té el potencial de fer desaparèixer fins i tot Google. I competirà d’alguna manera amb Apple, d’alguna manera amb Amazon, però una sola seria capaç de xocar amb tots. També et dic, ChatGPT no és encara aquesta revolució, la IA és molt més que un model de llenguatge. Podria aparèixer una nova tecnologia que encara no coneixem que faci un gir total. Però vindrà del mateix univers.
Parla de les economies d’escala com a clau per a aquesta concentració de mercat, i sembla que les tecnològiques xineses tenen avantatge en aquest apartat. Com canvia aquest nou actor geopolític els equilibris de mercat?
No canviarà tant les coses, perquè les grans tecnològiques són globals. Google és actiu a la Xina. Pequín pot ser molt zelós de qui entra a competir al seu mercat, però al final les tecnologies són les mateixes: poden invertir molts diners en IA, però serà la mateixa que fan servir als EUA. Per tant, parlem de tendències globals. I la noció de l’estat és important quant a polítiques, regulacions. Però el control dels mercats és un problema internacional. Quan diem que la globalització és part del problema, ho diem en el sentit que la tecnologia és global; i no hi ha marxa enrere.
És inevitable que els salts tecnològics provoquin concentracions de poder de mercat com les que descriu?
Sí, perquè les tecnologies digitals tenen dos aspectes que donen de seu lloc a situacions monopolístiques. En primer lloc, la inversió inicial és molt alta. És molt fàcil muntar una app que faci el mateix que Uber, però per competir en el seu espai, aconseguir clients, calen anys i milions de dòlars. I, per altra banda, el cost marginal és molt baix. Això és un monopoli natural. No veig una altra conseqüència d’aquest avenç tecnològic que l’alta concentració de poder de mercat.
No hi ha res a fer?
La tendència al monopoli es dona perquè és la situació més eficient –no hi ha cap mercat més eficient que aquell en el qual hi ha una sola empresa–. El problema és que les corporacions que concentren tot aquest poder de mercat no posen els preus més eficients, sinó que els apugen substancialment. I això genera ineficiències per a nosaltres, els usuaris. D’aquí sorgeixen els beneficis excessius. Per a tirar això enrere, sabem que hi ha una sèrie de mesures que poden funcionar. Un d’ells és la interoperabilitat: que la xarxa sigui separada dels operadors. Per exemple, la xarxa ferroviària és una, però hi poden passar trens de diverses empreses. I això abaixa els preus, perquè poden entrar més proveïdors que competeixin entre ells.
Tenim molts exemples d’aquesta interoperabilitat. Podem trucar amb els nostres telèfons persones que siguin clientes d’altres companyies telefòniques: això és interoperabilitat, i per tant regulació. Hi ha altres mercats on no n’hi ha: intenta enviar un missatge de Whatsapp a algú que només té Telegram. És impossible. Tècnicament, seria molt fàcil solucionar-ho, però Whatsapp no té interès a fer interoperable la seva xarxa, perquè la interoperabilitat genera competència. Amb regulacions com aquestes es poden aconseguir certs objectius, malgrat les resistències dels propietaris.
Aquí hi ha la clau. Les empreses que desenvolupin aquestes noves tecnologies es resistiran a fer-les interoperables.
És clar. Aquí xoquen els interessos de les empreses amb els dels consumidors. I jo crec que el regulador ha de mirar pels interessos de tots, no només els de les empreses. Volem que les empreses tinguin incentius per invertir en aquests serveis, i el regulador ha de vigilar que hi siguin; però també ha de garantir la competència. I ara que els beneficis de les grans corporacions són més grans que mai, queda clar que hi ha una tensió: les empreses es queixen que tenen moltes dificultats per l’elevada competència, però guanyen massa per dir que viuen malament.
Al llibre feu servir l’exemple d’Urban Outfitters per analitzar l’expansió de les grans empreses de moda: abans hi havia un sastre a cada barri; ara hi ha un Zara. Amb el gran abast sectorial de les corporacions digitals, existeix el risc d’una pràctica desaparició dels negocis locals?
Penso que sí. Amazon és un bon exemple, perquè tenen una enorme xarxa logística i digital, que dona uns beneficis enormes en reduccions de costos. I això elimina la competència, fet que no és bó per al consumidor, perquè Amazon ven barat, però no prou barat per justificar els seus baixíssims costos. Però també sobre la xarxa d’Amazon es pot regular per introduir-hi competència: separant la xarxa de l’operador. Podrien acabar depenent totes les empreses de la mateixa xarxa de vendes, perquè és el més eficient, però si entren nous operadors a la infraestructura, els petits venedors poden sobreviure. Petites botigues podrien competir entre elles sobre la mateixa estructura d’Amazon.
És diferent quan la infraestructura no és pública, sinó que pertany a una empresa? Per exemple Amazon, però també en Azure o AWS en el camp dels servidors web.
La propietat privada de seu no és un problema. Es fa problemàtica quan genera un monopoli desregulat. Però introduint-hi regulacions, es pot aconseguir de manera eficient que les xarxes –els servidors en aquest cas– es faci servir de manera competitiva. Passa també amb els proveïdors d’internet: totes les empreses són part d’una xarxa enorme, global; però pots ser client d’una petita empresa que sigui local, que tingui el seu públic… Hem d’integrar el món local als mercats globals, però ara tenim un món global on el local no té cap possibilitat.
Les grans regions del planeta van introduint aquestes regulacions a ritmes molt diferents. És possible solucionar la concentració de mercat només a Europa, per exemple?
El problema és un problema global, per tant, la solució ha de ser global. Però la realitat és una altra. La legislació de competència en l’àmbit europeu pot estar bé, però calen normes prou amples per resistir contra aquest problema de tot el món. Idealment, tindríem una sola agència reguladora, però això no és fàcil, perquè les institucions polítiques globals no tenen la potència necessària.
En cas de no aconseguir controlar aquests mercats, quins efectes hi haurà sobre la població? Veu risc d’una escalada de la desigualtat?
Sí, totalment. Estem creixent en productivitat gràcies als canvis tecnològics; però al mateix temps hi ha un estancament salarial brutal. Les generacions actuals guanyen en termes reals el mateix que els seus pares o fins i tot els seus avis. Això passa perquè els beneficis són massa alts. I hi hem de trobar una solució, perquè aquest fenomen està generant una crispació social. La gent veu que el món creix, que el món avança; però ells no reben cap part d’aquest creixement. La tecnologia pot ser bona per a tots, però la distribució dels beneficis no és igual.
Com apuntava, Brussel·les fa mesos que ha intensificat les seves polítiques contra activitats anticompetitives, amb grans sancions a Meta o Amazon per fer servir la seva posició de poder als mercats oberts. Com valora aquesta tendència? Estem més a prop d’aprovar les mesures necessàries que quan va escriure originalment ‘La paradoxa del benefici’?
Crec que sí. A escala europea tenim una legislació adequada –no és encara perfecta, però és prou bona–. La Digital Markets i Digital Services Act entraran en vigència al març. Però tornem al mateix: el problema és global, no local. Queda a veure el que faran la resta de grans actors: els Estats Units, la Xina… I una segona qüestió. Fins i tot si el conjunt d’administracions fan seves aquestes mesures, podrem tenir la legislació, però no servirà de res si no hi ha recursos per aplicar-la. Podem tenir una llei perfecta per reduir el crim de la ciutat, però no tenim policia. I l’altre costat –els criminals, per dir-ho així– tenen tots els recursos del món per mantenir la situació actual. Desafortunadament, sense aquests recursos veig molt complicat que se solucioni la paradoxa. Encara no veiem la llum al final del túnel.
