Per arribar a ser president del govern espanyol Pedro Sánchez va haver de fer diverses concessions als partits independentistes. Una de les que més l’atenció ha cridat —amb el permís de l’amnistia— és la condonació de part del deute de Fons de Liquiditat Autonòmica, que en el cas de Catalunya es tradueix en 15.000 milions d’euros que no caldrà retornar a l’estat i 300 milions d’euros d’estalvi d’interessos. Davant d’aquesta circumstància, i de la debilitat del govern espanyol, el president Pere Aragonès ja ha encarregat al Departament d’Economia i Hisenda que redacti una proposta de “finançament singular” per a Catalunya en què el Govern gestioni tots els impostos amb “l’objectiu d’acabar amb el dèficit fiscal”. Alhora, els economistes pensen que en l’àmbit polític aquest és un bon moment per negociar amb Madrid i treure rèdit de la fragilitat parlamentària de Sánchez, un fet que podria portar el país a aconseguir el pacte fiscal que Rajoy va denegar a Artur Mas ara fa deu anys.
Tot i que només sabem les línies principals del projecte, el Govern proposarà sortir del règim comú de finançament autonòmic i un augment de la capacitat normativa en tots els tributs per part de la Generalitat. A més, també es reclamarà el traspàs de la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels impostos a Catalunya; l’augment de la capacitat normativa en tots els tributs per tal d’adaptar el sistema fiscal a les necessitats i preferències de Catalunya; la cessió de tots els impostos recaptats a Catalunya i l’establiment d’una quota a la solidaritat.
Davant d’aquestes circumstàncies no hi ha una direcció clara cap a on podria anar la proposta. És per això que els economistes obren diferents portes a una autonomia fiscal. Per una banda, el catedràtic d’Economia de la UPF Oriol Amat apunta que una possibilitat seria mirar cap al sistema de finançament alemany, on impera el principi d’ordinalitat a l’hora de repartir entre els diferents estats del país. Una circumstància que a Espanya no es dona i provoca, en part, que Catalunya arrossegui el dèficit fiscal que pateix. Cal recordar que actualment Catalunya és un dels territoris que més aporta, però un cop fet el repartiment acaba sent un dels que menys recursos rep. Si se seguís el principi d’ordinalitat que reclama Amat, un cop fet el repartiment, Catalunya formaria part dels territoris que més recursos reben, en lloc de perdre posicions.
Per altra banda, el president de la comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes i membre d’Economistes pel Benestar, Josep Reyner, considera que la proposta podria ser més ambiciosa que la que va plantejar el llavors president de la Generalitat Artur Mas el 2012 al cap de l’executiu espanyol Mariano Rajoy. De fet, l’economista apunta que aquella proposta hauria de ser el mínim que hauria de buscar la Generalitat amb la idea de sortir de la multilateralitat.
Finalment, el professor de finances de l’IQS, Francesc Prior, apunta cap a un vell conegut del finançament propi: el règim foral del País Basc. En aquest sentit, Prior crida a buscar la descentralització d’alguns impostos perquè Catalunya guanyi autonomia fiscal, tot i que ja avisa que aconseguir la plena autonomia fiscal, com Euskadi o Navarra, serà molt complicat. A aquest nou sistema de finançament més semblant foral, apunta Prior, caldria afegir un acord amb el govern espanyol sobre els serveis que hauria de prestar l’estat a Catalunya i el preu a pagar per aquests.
S’acabaria amb el dèficit fiscal?
Un dels grans objectius que té el Govern per demanar aquest finançament singular per a Catalunya és acabar amb el dèficit fiscal que fa anys que acumula el país. Ara bé, els economistes veuen complicat acabar definitivament amb la xacra del dèficit, encara que sí que consideren que s’hauria de reduir considerablement. Per un costat, Amat reconeix que Catalunya és un dels territoris de l’estat que més produeix i que, per tant, ha d’aportar de forma solidària al sistema. Ara bé, assegura que el que no pot ser de cap manera és que acabi molt per darrere en termes de renda disponible per habitant que altres territoris amb menys aportació al tresor públic.
En una línia molt semblant es pronuncia Reyner, que lamenta que sempre que Catalunya continuï dins de l’estat espanyol patirà un cert dèficit fiscal. Per limitar-lo, però, proposa negociar, i pactar, un límit concret per aquest dèficit. En aquest sentit, apunta que el màxim exigible hauria de ser el 4%, que suposa la meitat del dèficit que pateix actualment Catalunya, un llindar que comportaria deixar de perdre uns 10.000 milions d’euros anuals. Tot i estar en contra del dèficit, Reyner apunta que el que sí que se li podria exigir al país és una progressivitat fiscal, basant-se en el fet que Catalunya és dels territoris que més guanya. Ara bé, també recorda que aquesta progressivitat en cap cas arribaria al 4%.
Des del punt de vista de Prior, el nou finançament singular no acabaria de seu amb el dèficit fiscal perquè no implicaria que continués havent-hi més despeses que ingressos. El que sí que reconeix és que amb el nou model la Generalitat passaria a controlar els ingressos i, per tant, seria l’única responsable d’aquest possible dèficit.
