Catalunya encara la curta campanya electoral del 12-M enmig d’una crisi residencial difícil de recordar. Ja fa anys que l’escalada sembla imparable: després d’un 2023 de pujades de preus del lloguer i la venda sense aturador, el primer trimestre del 2024 s’ha desplaçat exactament en el mateix sentit. Segons les dades del portal immobiliari Fotocasa, la mitjana de referència per metre quadrat al país frega ja els 16,5 euros, cinc punts per sobre de la ja forassenyada xifra d’ara fa un any, i deixa encara més enrere els anteriors rècords de preus. El “màxim històric”, segons les empreses del sector, “no té vises de moderar-se” a curt termini; i continua escalant, no cal dir-ho, molt per sobre del pobre ritme de revalorització dels salaris al país. El mercat de compravenda, llastrat pels elevats tipus d’interès que el Banc Central Europeu hauria de deixar anar el mes de juny, no gaudeix de millor salut: segons un altre portal de referència, Pisos.com, una residència de segona mà costa més de 2.700 euros el metre quadrat, un 6% més que ara fa un any.
Salaris baixos, oferta escassa i pressió alcista per part d’un rendisme que no deixa anar els seus beneficis improductius són factors que, en conjunt, ofereixen als catalans una perspectiva immediata extremadament poc falaguera. Les immobiliàries apunten a una mitjana de preu de lloguers a Barcelona superior als 1.800 euros mensuals –mentre que les dades de contractes de l’Incasòl la deixen més a prop dels 1.200, una xifra igualment elevadíssima per a un país amb un sou mitjà amb prou feines per sobre dels 2.000 euros mensuals–. Els partits, doncs, agafen ritme de campanya amb l’objectiu de solucionar un atzucac que afecta especialment el jovent. Cal recordar que l’edat d’emancipació al país ja frega els 30 anys, i l’estancament dels salaris entre els menors de 35 anys no ajuda a desfer el nus.
De les ajudes al parc públic
El consens entre la majoria de formacions apunta a la construcció d’una oferta residencial social i assequible, un dels grans deures pendents de Catalunya respecte de les societats més avançades del seu entorn. Cal recordar que el parc públic del país no arriba al 2% del total, mentre que la mitjana europea supera el 10%, i països com França o el Regne Unit s’apropen més al 20. El projecte més expansiu per adreçar la crisi l’ha posat sobre la taula la Candidatura d’Unitat Popular, sota el títol de Pla Independitza’t. Els cupaires busquen atacar la porció del parc residencial català que “no es dedica” a l’habitatge: tant pisos buits com residències de temporada o pisos turístics. Uns immobles que, com etziba la número 2 per Barcelona de la formació Laure Vega, “no serveixen per cobrir un dret sinó per especular i fer negoci”. Entre aquest muntant, els cupaires posen el focus en els 400.000 centrats en “l’ús esporàdic i turístic”; així com uns 50.000 en cartera d’empreses tenidores de més de 5′ immobles.
Similar ha estat el discurs dels comuns, que posen el focus en una “patronal immobiliària” que “marca la política d’habitatge del país”. La formació de Jéssica Albiach s’ha centrat a reivindicar una regulació de l’oferta immobiliària no dedicada a l’habitatge, com ara els pisos turístics: ja ho va fer, de fet, durant les negociacions per als pressupostos del 2024, quan van exigir al Govern 1.000 milions d’euros en polítiques d’habitatge i una reforma del Codi Civil que permeti establir “en quins casos pot haver-hi lloguer de temporada i en quins no”. La recepta de Junts, per la seva banda, també contempla una ampliació del parc d’habitatge públic, en part amb la incorporació a l’oferta de la Generalitat dels pisos que encara es troben en les carteres de la Sareb (el conegut com a banc dolent); si bé la complementa amb una oferta financera per al jovent per accedir a la compra en millors condicions, així com una gestió des de Catalunya d’ajudes públiques al lloguer per als menors de 35 anys.
En paral·lel a l’adquisició d’habitatges d’ús no residencial per part de la Generalitat, la rehabilitació d’immobles envellits apareix com una alternativa per ampliar el parc públic; així com ho fa la nova construcció. Els pressupostos del 2024, fruit d’un pacte entre PSC i ERC, proposaven una partida d’habitatge superior als 1.200 milions d’euros, dels quals uns 600 milions s’havien de dedicar a “construir, adquirir i adequar habitatge per destinar-lo a lloguer assequible”. A aquest, s’hauria d’afegir un impuls de 20 milions d’euros a la millora de l’eficiència energètica dels edificis del país, necessària per posar-los al ritme necessari per completar la transició ecològica. El candidat socialista Salvador Illa, de fet, ha posat sobre la taula una línia d’ajudes a la gent gran, una sort de “Pla Renove per millorar els habitatges de més de 50 anys d’antiguitat” dirigit a les rendes més baixes entre els majors de 65 anys.
Xoc per la llei de l’habitatge
Tot plegat, cal recordar, enmig d’un enverinat conflicte entre els governs de la Generalitat i Moncloa per la llei estatal de l’habitatge. L’executiu republicà, amb la consellera de territori Ester Capella al capdavant, reiteren d’ençà de l’entrada en vigor de la norma que els índexs de preus per limitar el lloguer a les localitats catalanes haurien de ser els elaborats, de fet, des de Catalunya; i no les mitjanes estatals que no donen compte de les diferències de cost de la vida entre regions. La Generalitat adverteix, doncs, que la llei estatal “no farà abaixar els preus” dels lloguers catalans; mentre que l’executiu socialista, amb la ministra d’habitatge Isabel Rodríguez com a principal proponent, sosté que les xifres establertes per Madrid funcionen arreu, i continua defensant, per boca del secretari d’Estat del ram David Lucas, l'”homogeneïtat” de la referència.
