Els mercats financers europeus miren amb preocupació cap al centre del continent. Credit Suisse, el segons gran banc de la federació helvètica i un dels vehicles d’inversió més importants d’Europa, està en una situació límit. En un món on les declaracions dels directius són, per norma, curoses i ensucrades, el seu flamant CEO Ulrich Körner va reconèixer davant mitjans i inversors que l’estat de l’entitat és “crític”. Anys d’escàndols –espionatge industrial i suborns mitjançant, així com la filtració de dades de prop de 20.000 usuaris– s’han afegit a decisions qüestionables en el camp de les inversions de risc per deixar una situació de “deteriorament i pèrdues” en els comptes del banc, com confirma el membre de la comissió d’Economia Financera del Col·legi d’Economistes de Catalunya Alfons Fernández. Els paral·lelismes amb la situació de Lehman Brothers el 2008, que va servir de detonador per a la crisi financera més gran en un segle, són inevitables.
“Si Credit Suïsse fa fallida, l’efecte sobre les economies europees serà molt gran”, constata Fernández. El cop purament econòmic, l’ensorrament de tots els valors relacionats amb l’entitat suïssa, és només una baula de la possible reacció en cadena. En un mercat com el financer, volàtil i subjecte a rumors i sensacions, la pèrdua de confiança dels inversors seria tan nociva com la de diners, o més. “Aquest, però, és un escenari extrem”. El banc encara no ha caigut pel precipici, però hi és a prop. Segons anàlisis publicades al portal nord-americà Bloomberg, les possibilitats d’una desfeta total s’apropen al 30%, una probabilitat “considerable”, avisa Fernàndez.
Les xifres publicades pel mateix banc no són falagueres. Només en el segon trimestre de 2022, Credit Suisse va comunicar pèrdues per un valor de 1.900 milions d’euros. El valor accionarial ha arribat durant el setembre a mínims històrics. Abans de la crisi financera, els títols de l’entitat escalaven fins als 50 euros. Com moltes altres empreses del sector financer, van patir una caiguda substancial en borsa; a diferència de la resta, els suïssos no només no es van recuperar, sinó que van accelerar la cursa fins al fons. Tot i que ha registrat lleugers repunts, l’acció ha arribat caure fins als 3,5 euros, perillosament a prop del valor 0 que els posaria en fallida. Per sobre de tot plegat, el reconeixement del CEO –el tercer en qüestió d’un exercici– han escalat una “situació de pànic” entre els capitals que hi col·laboren.
Al nucli de tot plegat hi ha decisions executives. La decadència de Credit Suïsse no prové de la banca comercial, sinó de la seva branca d’inversions. Tal com apunta Fernández, la contaminació ve de la inversió en actius dubtosos: ítems de gran risc financer que, si bé poden deixar grans beneficis, també poden provocar pèrdues ingents. “La causa és la mateixa que la de Lehman”, reconeix l’economista. Abans del 2008, el fons de inversió havia estat un dels molts que havia acumulat les famoses hipoteques subprime en grans paquets que les valoraven per sobre de la seva qualitat real. Poc s’ha de distorsionar la imatge per recordar les pèrdues de 5.500 milions d’euros de Credit Suisse amb la caiguda del fons de gestió de capital Archegos, el 2021. L’ens va “permetre que l’oficina fes apostes altament apalancades en accions nord-americanes i xineses”.
Qüestió de confiança
La primera prova de la mala situació de Credit Suisse la donen les seves mateixes estratègies empresarials. Com recorda el professor de la UPF-BSM Xavier Brun, ja la passada tardor els anuncis de reestructuració i separació de les branques –inversió per una banda, banca privada per una altra– va fer saltar les alarmes. El banc suís va anunciar un enfortiment de la divisióde gestió patrimonial i una simplificació del model operatiu i d’inversions. “Si un banc està ben capitalitzat, per què reestructura?”, es pregunta l’economista, tot trobant en aquell moment un inici de la por dels inversors, una primera instància de venda d’accions de l’entitat suïssa. “Els bancs són igual a confiança”, argumenta Brun. Si les empreses financeres deixen de ser fiables, “llavors ve el col·lapse”.
La primera fitxa?
Ambdós experts coincideixen que el gran cop sobre els mercats financers europeus d’una fallida dels suïssos, tal com Lehman va ser el 2008, seria precisament una espiral de pànic inversora. Materialment, els efectes sobre l’empresa es podrien frenar. S’haurien de frenar, de fet, en tant que Credit Suisse té la condició de banc estructural –parlant en plata, és massa gran per fer fallida–. Una situació de trencament del valor de les accions engegaria una injecció de capital similar a les que van reflotar altres entitats durant la gran recessió. “La qüestió és a qui es salva i a cost de què”, reflexiona Brun.
Quant al capital total, el muntant que flueix a través de Credit Suisse és immens. És equiparable a un banc de la mida del BBVA a l’Estat –és a dir, al 50% del PIB espanyol–. L’enfonsament d’un banc d’aquestes dimensions podria ser la primera baula d’una cadena que podria atacar el nucli del sistema financer. “Si aquest banc col·lapsa pot suspendre els pagaments a altres bancs, i aquests fer-ho al seu torn”. El professor de l’UPF alerta d’un possible “efecte bola de neu” que provoqui grans caigudes en els mercats financers, amb els efectes ja coneguts sobre l’economia real. “Per desgràcia, ja tenim una experiència similar”, lamenta Brun, d’ara fa 14 anys.
Les primeres respostes sortiran a la llum el pròxim 27 d’octubre, quan la direcció de l’entitat ja ha anunciat un replantejament estratègic coincidint amb la publicació dels resultats del tercer trimestre. Fernàndez considera que, com a mínim aleshores, no es veurà encara la llum al final del túnel. “No espero notícies positives, sinó que es consolidi la tendència”. De moment, s’estima que la institució necessita 4.000 milions d’euros per restablir l’equilibri del seu patrimoni. Si bé el membre del CEC conserva “certa confiança que la situació es pugui revertir”, és cert que les Credit Default Swaps, una sort d’assegurances per risc d’impagament bancari, estan disparant el seu preu Europa. Només hi ha, per ara, pistes i indicadors lluny de ser concloents; res que informi de l’esperança de vida de Credit Suisse, ni que indiqui amb certesa la malaltia que l’afecta. “Quan mori, sabrem de què ha mort”, ironitza Brun.
