La competència al sector bancari, segons experts de tots colors en l’àmbit financer, està en qüestió a l’Estat espanyol. Amb només un dels 10 bancs més grans d’Europa –i només quatre dels 40– el mercat està especialment copat –”no és un oceà blau, està cobert de vermell”, ironitzava en conversa amb Món Economia el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Joaquim Clarà–. La irrupció del BBVA amb una OPA hostil sobre el capital del Banc Sabadell, una oferta que, a més, comença a agrupar suports entre els grans socis capitalistes de l’entitat catalana, amenaça de fer encara més densa una banca amb un pes gegantí dins les seves fronteres. La manca de competidors reals en un espai que, segons les veus expertes consultades per aquest diari, opera ja a prop de l’oligopoli facilita les coses a les oficines, que es poden permetre, per exemple, guardar-se la remuneració de l’estalvi, fet impensable a altres geografies europees. La presidència de les Ibex financeres, doncs, viu tranquil·la; però el seu sostre pot arribar a ser més baix que el de companyies a altres entorns on una oferta atractiva és clau per sobresortir entre una munió de firmes amb intencions similars.
No en va, ja si s’observen els actius en cartera, la banca espanyola té difícil competir amb els grans de la resta del continent. Segons les darreres anàlisis de la consultora financera S&P Global, només el Banc de Santander neda en les mateixes aigües que les veritables multinacionals bancàries europees. Amb poc menys d’1,8 bilions d’euros en actius de gestió –sempre segons les dades de la mateixa firma estatunidenca– l’ens d’Ana Patricia Botín supera, per exemple, Barclays; i queda just per sota del francès Crédit Agricole, que frega els 2,5 bilions. Ara bé, el camí del Santander al cim de les finances espanyoles està pavimentat amb adquisicions i fusions: Banesto, el Central Hispano Americano o el Popular, en condicions diametralment oposades i sovint davant importants esculls econòmics del tercer, han destacat entre les incorporacions que han fet de l’entitat un player real a l’Europa de les finances. A l’espera del resultat de la darrera OPA hostil, el BBVA cau fins a la setzena posició del rànquing d’Standard & Poor’s; mentre que CaixaBank queda fora dels 20 primers. La competència, doncs, és una entelèquia.
Val a dir que la tendència a la concentració bancària no és un fenomen endèmic de l’Estat espanyol. Diversos països de la Unió el mostren, en menor o major mesura; i sovint per culpa dels mateixos cicles econòmics, quan no de gestions massa agosarades. És el cas de la totpoderosa banca suïssa: al país helvètic, bressol d’algunes de les grans entitats del món en les darreres dècades, només queda una de les 30 carteres d’actius més grans del continent: la d’UBS. Després de l’absorció forçosa de Credit Suisse, el seu gran competidor històric, per la fallida del segon, l’empresa dirigida per Sergio Ermotti se situa a anys llum de la segona gestora de la confederació, Raiffeisen Grupp. També a Itàlia el model respon a una lògica de concentració; una que, a ulls del professor de la UPF-BSM Xavier Brun, podria accelerar-se encara més: a parer de l’expert, la situació a la península itàlica és similar a l’espanyola, amb “poca competència i poca o nul·la remuneració de dipòsits”. En un mercat com el mediterrani, “queden fusions pendents”; i l’absorció de Monte di Paschi per Unicredit ja fa temps que circula l’actualitat econòmica de la república.
Centreeuropa aguanta el model
Als grans mercats comunitaris, França i Alemanya, la realitat és divergent. En el cas francès, la competència és elevada, i és a més extremadament alcista. Segons S&P, de fet, cinc de les empreses financeres amb una cartera d’actius més poderosa de l’Europa continental són gal·les, amb BNP Paribas i Crédit Agricóle al capdavant, seguides de prop de Societé Generale, Groupe BPCE i Crédit Mutuel. El sistema del país veí, remarca Brun, és molt similar a l’estatunidenc, fet que permet cert xoc de mercat tot i la immensitat dels actors. Val a dir, però, que la mida no garanteix el guany: Paribas va tancar el 2023 per sota dels 11.000 milions d’euros en guanys –que sí que va assolir, per exemple, el Santander– i ha tornat a fer un pas enrere el primer trimestre d’enguany, amb uns 3.100 milions d’euros, un 2% menys en termes interanuals.
A Alemanya, les perspectives són pitjors: l’expert apunta a la munió de caixes regionals que, similar al que va succeir a l’Estat, fallen en el seu nucli de negoci; fet que apunta a una possible “onada de concentracions”. A més, i tal com alerten les principals autoritats de la república federal, els batzacs econòmics que han patit d’ençà de la guerra a Ucraïna han deixat marca en la capacitat financera de ciutadans i empreses. De fet, algunes de les firmes hipotecàries més rellevants del continent, basades a sòl germànic, alerten que s’apropa la “pitjor crisi immobiliària des de la Gran Recessió”. Tal com informava recentment la cadena estatunidenca CNN Business, companyies del país com Deutsche Pfandbriefbank, acumula les seves previsions per a impagaments hipotecaris més grans dels darrers 15 anys. Aquest terratrèmol per baix s’afegeix a una tranquil·la solidesa, per ara, dels grans caps del mercat: Deutsche Bank es manté còmodament entre les 10 carteres més grans de la UE; mentre que DZ Bank o Commerzbank augmenten les seves inversions.
Benelux, un món a banda
La major part del mercat europeu, doncs, o bé es troba en un moment d’alta concentració o bé s’hi dirigeix. Parts de l’Europa central, remarca Brun, viuen, però, en una altra realitat: els bancs del Benelux funcionen d’una altra manera. Un mercat molt més fragmentat, amb actors forts, però no gegants, permet una competència molt més clara; fet que apropa els serveis als usuaris –com ara la mateixa remuneració de dipòsits– als nivells que espera el Banc Central Europeu. Poques entitats d’aquesta tríada s’apropen a les firmes capdavanteres en inversió i clients. Només ho fa, de fet, ING, amb una estratègia d’internacionalització que supera les fronteres neerlandeses. Per sota seu, Rabobank és el vintè banc europeu en xifres inversores; mentre que la primera representació belga a la llista d’S&P és KBC, amb poc menys de 350.000 milions d’euros en actius. Val a dir, però, que aquest salt de competència no suposa necessàriament una retallada en els guanys: Rabobank va registrar prop de 4.400 milions d’euros en beneficis el 2023; per sobre, per exemple de Caixabank. KBC, per la seva banda, va tancar el curs passat en 3.400 milions de guanys nets; més del doble que, per exemple, el Sabadell.
