“Els tipus d’interès són un cost per a les empreses, els particulars, però també els Estats”. Ningú escapa de la política monetària, com recorda en conversa amb el Món Economia Begoña Castro, presidenta del Grup de Treball d’Assessorament en Inversions Financeres del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Els mercats de capital, la inversió borsària, fa més d’un any que exigeix reculades en els elevats tipus d’interès que coagulen les borses estatunidenca i europea. El control de la inflació fins al llindar del 2% és el mantra que abanderen els bancs centrals; un que, com demostren ambdues ribes de l’Atlàntic, es resisteix. Les darreres dades inflacionistes de la zona euro apunten a una estabilització unes dècimes per sobre dels dos punts, al 2,6% durant el mes de juliol; mentre que la dels Estats Units no acaba de trencar la barrera dels tres punts. Amb una economia fràgil a totes bandes -uns resultats empresarials poc falaguers als 27, amb Alemanya encara llevant-se del llit; i una dada d’ocupació pitjor de l’esperada al mercat laboral nord-americà- els Bancs centrals fan equilibris en una línia fina: revifar el negoci sense noves alces de l’IPC. El simposi de Jackson Hole -la trobada de banquers centrals més important del planeta- serà el punt d’inflexió. La governança dels principals bancs centrals del planeta es trobarà a Wyoming, acollida pel president de la Fed Jerome Powell, per ordenar els seus pensaments. “No per actuar de la mateixa manera, però sí per acordar una estratègia conjunta“, raona Castro.
El protagonista de les jornades, que en serà també l’amfitrió, serà Powell. La Reserva Federal, davant una inflació persistent que no ha baixat del 3% fins ben entrat l’estiu, és l’únic dels grans bancs centrals que encara no ha aplicat retallades a la seva dura política monetària, i manté el cost del crèdit entre el 5 i el 5,25%. Els mercats, apunta l’analista Joaquín Robles, “descompten una baixada del 0,25% al setembre”; un moviment que doni principi a “un procés de global de flexibilització monetària”. El capital, doncs, no mira a les primeres setmanes de la tardor, sinó més enllà: les borses escoltaran Jackson Hole, i en concret a la intervenció del governador de la Fed, a l’espera de pistes de les actuacions fins al desembre. Dues reunions del consell de govern més, al novembre i al desembre -ambdues després d’unes disputades eleccions nord-americanes que poden forçar importants canvis a la governança econòmica del país- poden mantenir el preu del crèdit a prop dels nivells actuals o enfonsar-lo, segons les previsions més agosarades, al 4-4,25%. És el cas de les estimacions d’ING: el banc neerlandès llegeix al futur un pas enrere de 25 punts bàsics al setembre i al novembre, i un molt més intens, de mig punt a finals d’any. No tothom, però, hi està d’acord: Robles, de fet, ho nega en rotund: el mig punt, comenta en conversa amb aquest diari, “està fora de la taula”. “Sempre hi ha membres del consell de govern que advoquen per ser més agressius, però la prudència és el marc”, sentencia l’analista. Fins i tot a la seva festa major, els banquers centrals porten el fre de mà.
“Filar més prim” amb els discursos
Per a Castro, la lentitud és quelcom relativament conjuntural. Abans de la crisi de subministraments arran de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, la predictibilitat de la regulació monetària estava garantida. Ara, ha desaparegut. “Totes les conclusions que es podien traure de la mostra anterior ja no hi són, i les dades no són tan clares com en el passat”, raona l’economista. Això provoca una aproximació molt més curosa per part d’uns inversors que “filen molt més prim” que no pas fa dècades, a la cerca de petits indicadors en els curosament construïts discursos dels banquers que assegurin un camí eficient. Com recorda Robles, de fet, una lectura similar va elevar -sense motiu aparent- les borses a finals del 2023: “s’assumien sis retallades de tipus, i els valors van escalar un 20%; ara sabem que no ha passat, però continuen a dalt”.
Malgrat unes cotitzacions saludables, que s’han recuperat amb prestesa d’un dilluns negre que, amb perspectiva, no va ser tal, la inversió s’impacienta, i reclama llibertat per tornar a moure capitals a costos més baixos. Durant el llarg període de tipus zero, o fins i tot negatius -que a Europa es va allargar des de la sortida de la Gran Depressió fins a la de la Covid-, els mercats “es van acostumar a exercir pressió, descomptant moviments i condicionant decisions”. Ara, la fermesa de Powell i la seva contrapart a Frankfurt, la presidenta del BCE Christine Lagarde, d’informar-se exclusivament per les dades i sense mirar més enllà d’una reunió vista, força el món financer a conjecturar; un procés que, fins ara, ha sortit bé per al regulador. “Hi ha hagut una certa complaença, s’ha vist el got mig ple, i això ha ajudat als bancs centrals en els seus mandats”, opina l’analista.
Ara bé, la inflació encara mana: malgrat l’optimisme de la banca i els vehicles de finançament -ING no és l’únic; també Citi, entre altres- costa trobar estimacions tan permissives amb el crèdit. Castro, de fet, preveu -sense gaires dubtes- un “discurs prudent” que, si deixa entreveure quelcom, seran “baixades lleugeres” i espaiades, sempre lligades als 25 punts bàsics. Similar és la lectura de Robles, qui no creu “que hi hagi cap indicació” clara a mitjà termini. Jackson Hole ha de servir per obrir la porta a les rebaixes, sí; però no per deixar que ningú hi tregui el cap. De fet, cap banquer central voldrà ocupar els focus amb anuncis ultramuntans: “les mirades estaran posades en la Fed, i la resta de reguladors mantindran un perfil baix”, a l’espera de la sortida de l’estiu, per no engrescar excessivament una inversió que tremola per sortir en un entorn en què la corba de preus encara no està del tot doblegada. En unes altres paraules, un capital massa animat arrisca tornar a inflamar l’IPC.
La “deriva euro-dòlar”
Malgrat que Powell serà l’estrella, la convidada Lagarde tindrà també mirades posades a sobre seu. La reunió del juny va servir per aventurar Europa en el nou cicle de baixades de tipus d’interès; un cicle pausat davant les reticències dels seus col·legues de Washington. Els clams d’independència respecte dels Estats Units no són, a més, del tot verídics: “hi ha la típica frase que diu que si els EUA esternuden, Europa es refreda”, ironitza Castro. La volatilitat de la situació econòmica, diferent en detalls clau a banda i banda de l’oceà, impedeix elaborar un relat únic dels pròxims mesos. L’economista apunta que, atesa la tendència històrica, si Powell retalla, Lagarde també ho farà. Ara bé, que Frankfurt -i Londres, i Ottawa- vagin per davant dels EUA se surt de la tendència històrica. “Les dades europees no són tan bones com les nord-americanes, i pot haver-hi un cert desdoblament”, alerta l’assessora financera.
Robles, per la seva banda, no veu la possibilitat de “camins separats”; tot i que concedeix una possible aproximació encara més curosa per part dels 27. Amb una retallada de tipus per part de la Reserva i una altra de la mà del Banc d’Anglaterra, l’analista de mercats contempla “una baixada més, i després quedar-se a l’expectativa”. Els governadors comunitaris han mostrat, recorda l’expert, la seva “flexibilitat” en els darrers mesos, i l’objectiu de l’IPC al 2% és més un marc d’actuació que no pas una condició sine qua non. “Calen mostres que la inflació continua desaccelerant-se, que no hi ha pujades”, conclou.
