La segona administració Trump fa mofa de la màxima marxiana que diu que “la història es repeteix dos cops: primer com a tragèdia, després com a farsa“. El 47è president dels Estats Units ha entrat a l’economia global com un bou en uns encants, amb mesures econòmiques que fa setmanes que sacsegen el planeta. L’economista italiana Clara E. Mattei (1988) demostra, però, que està tot inventat. El seu llibre L’Ordre del Capital: Com els economistes van inventar l’austeritat i van aplanar el camí per al feixisme -editat en castellà per Capitán Swing després de ser el gran èxit de l’economia política anglosaxona els darrers dos anys- teoritza que, més enllà de l’histrionisme, més enllà de les batalles culturals, les receptes econòmiques trumpistes són un capítol més a un llarg llibre indestriable del mode de producció capitalista: l’austeritat. Amb un ambiciós estudi dels programes econòmics de l’Anglaterra i la Itàlia d’entreguerres, Mattei posa en contacte les pitjors pulsions economicistes dels estats contemporanis amb el gir autoritari que ara es fa evident en cada declaració presidencial. L’experta, exprofessora a Princeton i actual directora del Centre per a l’Economia Heterodoxa de la Universitat de Tulsa, parla amb Món Economia sobre el món de Trump, el gir a la dreta del ressentiment popular o una Unió Europea que torna a les receptes tecnocràtiques que la van enfonsar després de la Gran Recessió.
Com ha evolucionat l’austeritat en el seu un segle d’existència?
En el fons, els fonaments de l’austeritat no han canviat gaire. Si mirem la dimensió de classe de l’austeritat -que els economistes solen posar en segon terme-, veiem que les polítiques s’han mantingut similars. Hem vist una escalada de les retallades en despesa social, i això ha fet que els treballadors siguin cada cop més precaris i dependents del mercat. Com els drets bàsics han esdevingut mercaderies. Una subordinació cada cop més marcada a les relacions salarials, sense qüestionar-les, fins a acceptar les condicions laborals imposades. El mateix passa amb les polítiques fiscals regressives, emblemàtiques de l’evolució del capitalisme. Als Estats Units troba els seus màxims: el capital bàsicament no paga impostos, mentre el treball en paga i molts, creant molta pobresa. Jeff Bezos no paga cap impost federal, perquè té tota la seva riquesa invertida.
Veiem una expressió més violenta de l’austeritat, malgrat que també ho era als anys 20. El capital ha experimentat una financiarització extrema, i els treballadors depenen cada cop més del deute per tenir una mínima capacitat de despesa. I això fa que la gent sigui encara més depenent del mercat. L’austeritat posa les condicions perquè el capitalisme financer tingui èxit, amb constants incentius a la desregulació de l’activitat inversora. L’habitatge és l’exemple més clar de com l’obertura financera afecta les necessitats bàsiques de la gent: és més convenient mantenir una casa buida com a actiu que no llogar-la. L’Estat opera per extreure recursos dels treballadors, els que produeixen el valor, per protegir els inversors en la seva forma més depredadora.
El capitalisme ha adoptat com a seus els mètodes de l’austeritat?
Seguint l’estructura conceptual marxiana, el propòsit de l’acumulació de capital és incrementar la ràtio d’explotació tant com sigui possible. I no perquè l’empresari sigui una mala persona, sinó perquè és l’única manera de sobreviure en un mercat competitiu. L’austeritat permet als capitalistes portar a terme pràctiques econòmiques que incrementin el seu benefici sense fi. Als Estats Units, cada cop més treballadors tenen contractes súper precaris: només treballen quan els truquen. El risc del negoci cau en el treball, no en l’inversor: si l’empresa no necessita el treballador, no el paga; però la plantilla sempre ha d’estar preparada per treballar, perquè, si no, és acomiadada.
Hi ha prop de mig milió de persones als Estats Units que no tenen un sostre malgrat tenir feina. Això és el resultat d’aquest creixement il·limitat de l’extracció de plusvàlua, que creix encara més en la forma del capitalisme de plataformes. I, com que no hi ha alternativa al mercat, hi accedim sense qüestionar-nos la natura extractiva d’aquests negocis.
Al vostre llibre parleu molt de la relació entre l’austeritat i els girs polítics autoritaris: casos, com a la Itàlia feixista o al Xile de Pinochet, en què la fi de la democràcia és una eina per aplicar mesures econòmiques ortodoxes. Com és aquesta relació en el cas de l’austeritat contemporània, després de les crisis del 2008 i del Covid?
Hem de deixar de veure l’austeritat com una mesura per la qual l’estat es retira de l’economia. L’austeritat no vol dir gastar menys, perquè dicta a on va la despesa pública. Llavors, ens adonem que ni tan sols les mesures econòmiques contra la crisi de la Covid van anar contra la lògica de l’austeritat. L’estat intentava reactivar l’economia, sí, però ho feia assegurant el negoci dels grups financers i el sector privat. Els programes socials post-pandèmia van ser una forma amagada d’austeritat. Les normes del joc mai van canviar: l’estat es va endeutar per donar suport a les empreses, i les conseqüències d’això justificaran nous programes de retallades.
Ens trobem en una situació en la qual la violència de l’austeritat és molt òbvia. A més, té un caràcter molt polític: Donald Trump no necessita l’excusa d’una crisi de dèficit per implementar el seu programa. Ho fa directament com un programa d’atacs als treballadors organitzats, i al treball en general. Però, mentre retalla dos bilions de dòlars en Seguretat Social, diu que cal un bilió de dòlars més per al Pentàgon. I passa el mateix a Europa: hi ha diners per militaritzar l’economia, però no per a la societat.
El militarisme no és keynesianisme, està perfectament en línia amb l’austeritat, perquè estimula l’economia sense empoderar els treballadors. L’estat injecta diners en l’economia sense donar l’oportunitat als treballadors d’organitzar-se i, fins i tot, demanar millors condicions. Per no fer això, la UE opta per reactivar els mercats mitjançant un estat carcerari, el complex industrial militar… Amb el resultat que les nostres armes es fan servir en un genocidi a Palestina. Es parla poc del negoci que suposa la guerra a Gaza per a les empreses occidentals, però fins i tot Microsoft i Google estan generant enormes beneficis gràcies a les seves connexions amb l’exèrcit israelià.
Així doncs, l’austeritat és una altra forma d’intervenció de l’estat en l’economia
És clar. L’estat intervé d’una manera molt marcada per subsidiar el sector privat. L’austeritat no té res a veure amb una llei natural, ni amb necessitats tècniques. Les majories se sacrifiquen per sostenir un sistema econòmic completament insostenible des de cap perspectiva humana. Les pitjors barbaritats del capitalisme són inseparables de l’austeritat. De fet, l’austeritat és l’única manera de gestionar el capitalisme. Dubto molt que pugui haver-hi una cosa sense l’altra. I ara ho estem veient molt clar, d’una manera més òbvia, sense amagatalls ni hipocresia.
Al llibre parleu de la necessitat de manufacturar un consens a favor de l’austeritat. La militarització va en aquest sentit?
No és res nou. Sempre s’ha fet servir aquesta carta. “Hem d’unir-nos per lluitar contra la malvada Rússia!”. Així s’amaga la realitat dels treballadors europeus: que l’enemic real és una classe capitalista que té una expressió internacional. Si a Europa es genera una por a suposats atacs exteriors, això podria justificar encara més mesures d’austeritat, amb retallades de la inversió social a favor de la defensa. Però penso que la gent no està comprant aquest discurs. El gir militar europeu es derrotarà a si mateix. Els ciutadans s’estan adonant que els governs sí que tenen recursos econòmics, però que només els fan servir per fabricar bombes. Bombes que segur que es fan servir, perquè es crearà una demanda per a aquesta nova oferta armamentística.
En tot cas, pot servir per despertar les consciències europees. Si Alemanya diu que ja no s’ha d’ajustar als límits de dèficit per pagar la defensa, un alemany es podria preguntar: i llavors per què ens havíem d’ajustar abans, quan la despesa era en salut i educació? Per què els diners només existeixen per militaritzar el Mediterrani, i no per cobrir les necessitats humanes? Des del punt de vista de la manufactura del consens, no crec que aquest moviment militarista funcioni gaire. De fet, pot obrir espais per a noves crítiques radicals de l’economia.
Com es relaciona la nova austeritat amb la guerra comercial i l’estratègia d’aranzels de Trump?
Estic intentant entendre el rol dels aranzels en la política de Trump en directe, perquè encara no hem tingut temps de pensar-los profundament. L’impacte de les tarifes sobre els treballadors està poc clar. A primera vista, són un mètode per fer una entrega performativa a la seva base electoral sense donar-hi cap poder. Ven una esperança de més ocupació. Però no es pot confiar en les decisions de les corporacions privades de tornar als Estats Units, perquè mai se sap quan tornaran a veure un benefici a deslocalitzar-se.
Els efectes positius per als treballadors americans estan molt poc clars. L’únic que fa és enfrontar els treballadors de diferents països entre ells. Els aranzels faran mal als treballadors d’altres països, especialment del sud global. Les polítiques de Trump només faran que escalar la precarietat a altres regions del món, sense portar beneficis als EUA. De fet, els salaris reals cauran, perquè les empreses tindran cada cop més excuses per apujar els preus. Només serveixen per intentar recuperar l’hegemonia global perduda. Són un moviment molt decadent, perquè busquen mostrar poder en un moment en què els Estats Units l’han perdut.
En una entrevista recent, assegurava que l’austeritat va tenir més protagonisme al període d’entreguerres que no pas després de la Segona Guerra Mundial perquè no hi havia una amenaça de mobilitzacions obreres tan evident. En el moment actual, amb la manca d’organització sindical i política que hi ha, per què no es replica aquest moviment? Per què no hi ha un ús de l’estat del benestar com el d’ara fa 70 anys?
L’estat del benestar de postguerra, en la forma en què el pensem des dels nostres dies, no va ser real. La idea que hi ha una solució tècnica al capitalisme, que hi ha mesures de benestar que poden conviure amb els beneficis creixents, és una idealització del sistema. I ho és perquè rebutja el problema central: que el sistema capitalista és altament polític, i requereix la subordinació de la majoria de la població.
Després de la Segona Guerra Mundial, l’amenaça de les alternatives que suposaven les economies planificades pressionava Europa i els Estats Units per desmercantilitzar part dels drets dels ciutadans. Però, fins i tot sota aquestes pressions, no hi havia garanties. Molts acadèmics han demostrat recentment que la ràtio de pobresa als EUA als anys 60 era molt més elevada que la que es podia trobar a la Unió Soviètica. Milions de persones al país no tenien accés a les necessitats bàsiques. El welfare va ser un intent de demostrar que el sistema capitalista també podia oferir bones condicions de vida als ciutadans. Fins i tot en aquestes condicions, però, hi havia molta pressió a favor de l’austeritat, perquè és un model molt compatible amb l’equilibri fiscal. Per això, fins i tot en l’edat daura del keynesianisme, els beneficis socials eren molt limitats.
Al llibre us referiu sovint al rol dels tecnòcrates en l’aplicació de l’austeritat. El cas europeu actual és paradigmàtic: qui lidera el projecte econòmic del continent és una figura clau de la resposta a la crisi del 2008, com és Mario Draghi. Per què només l’extrema dreta ha pogut, per ara, capitalitzar el ressentiment contra aquestes elits burocràtiques?
L’austeritat ha tingut molt d’èxit en el seu projecte de traure poder a les majories socials. Fins i tot quan la gent està indignada per les seves condicions de vida, no tenen la capacitat de fer efectives les seves crítiques. Per això acaben sent víctimes de les solucions de l’extrema dreta, que situen la culpa dels problemes generats per l’austeritat en altres treballadors. En resum, això és exactament el que l’austeritat ha de fer: evitar que es qüestioni el sistema econòmic i generar bocs expiatoris per a les seves pitjors conseqüències.
Hi ha un segon problema: què està fent, l’esquerra, per adreçar-ho? Les solucions que posen sobre la taula els partits progressistes ja no tenen credibilitat. Les esquerres han de reconnectar amb les lluites socials, amb les bases. La desconnexió ha estat molt clara amb la guerra a Palestina: a la gent li importa, però els partits ho han evitat. Recentment, vaig anar a Alemanya, i vaig rebre moltes crítiques per part de Die Linke per haver participat en un acte sobre el genocidi a Gaza. I aquesta és la qüestió: que les esquerres són, elles mateixes, massa tecnocràtiques.
La nova politització del fet econòmic que detecta per part dels governs d’extrema dreta obre la porta a canvis socials?
Espero que el meu llibre, i les meves intervencions, tinguin un sentit empoderador. No hi ha res fixat, no hi ha res donat. El sistema és, en realitat, molt fràgil; per això calen tants recursos per mantenir-lo funcionant. Fins i tot quan l’organització obrera és dèbil, l’austeritat continua, perquè és una necessitat estructural. Hi ha un bri d’esperança, i és evident quan la gent demana narratives econòmiques diferents, més valentes. A Oklahoma, l’estat on visc -un estat profundament republicà-, la majoria dels assistents als nostres esdeveniments són gent normal. Necessitem més espais a on es parli dels problemes sistèmics, d’allò que afecta les vides reals de les persones treballadores.
