Les xifres de dèficit públic catalanes són, segons ha confirmat la intervenció general de l’administració de l’estat (IGAE) per al 2023, difícils de manegar. La suspensió de les restrictives normes fiscals de la Unió Europea l’any 2020 –primer a causa de la pandèmia i després per sostenir la despesa pública requerida per combatre la inflació i els altres efectes econòmics de la guerra d’Ucraïna– ha donat certa via lliure a la Generalitat per entomar polítiques de despesa més expansives en els darrers cursos. El 2024, malgrat uns pressupostos rècord que finalment no han tirat endavant, havia de ser, però, “un any de transició”, en paraules del president de la comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya Josep Reyner. Els 27 han recuperat les seves normes fiscals i, per tant, arrabassat part de la llibertat de despesa que havia guanyat el Govern, així com la resta d’administracions estatals i territorials del continent. Torna, doncs, part del control financer de Brussel·les; amb els límits a la inversió pública que això comporta.
Suspès el marc regulador de l’austeritat posterior a la crisi financera –i mentre es negociaven les noves normatives– Catalunya va trencar el 2022 la ratxa de mitja dècada de dèficits per sota de l’1%. Entre el 2016 i el 2021, la diferència negativa entre ingressos i despeses de la Generalitat va oscil·lar entre el 0,91 i el 0,36% del PIB; amb xifres concretes entre els 870 i els 1.900 milions d’euros. El tancament dels dos darrers exercicis, però, ha ben aprofitat la desaparició temporal dels homes de negre, amb 3.800 i 3.616 milions de desequilibri pressupostari, respectivament; unes xifres que suposen un 1,51 i un 1,32% del producte interior brut. Del 2024 en endavant, segons va anunciar el ministeri d’Hisenda, el marge de despesa serà pràcticament inexistent, d’un 0,1%, a la cerca d’un equilibri pressupostari total; un topall “absolutament injust i desproporcionat” a ulls del mateix Reyner. Sense aquest pressupost de transició, doncs, Catalunya s’apropa a un any d’important xoc econòmic: la “nova realitat” europea forçarà a un salt de dèficit de més d’1,2 punts en qüestió de 24 mesos.
Les noves normes comunitàries, val a dir, no marquen exactament el mateix camí que les que van ofegar els països del sud d’Europa arran de la Gran Recessió. Com recorda l’economista i membre de l’espai ZeroVuit Marta Ribera, Europa “protegeix especialment” inversions prioritàries, com ara les relacionades amb la transició digital i la transformació ecològica. També inclou una certa defensa de la despesa social, si bé amb una definició sui géneris. L’experta critica una comprensió per part de les institucions de la UE “bastant delimitada” d’aquestes polítiques; majoritàriament relacionada amb l’impuls a l’ocupació. L’estratègia de despesa europea “nominalment contempla àmbits clau, però no és suficient”, lamenta Ribera; que alerta que, arran d’aquest nou marc, “venen retallades”. També observa la situació amb pessimisme el mateix Reyner, que veu aquest any com “l’última oportunitat per fer certes polítiques expansives”. D’ara endavant, assegura, “dependrem de la bona marxa de l’economia”. Un bon creixement del mercat català faria que “el retorn a l’equilibri que demana Europa sigui menys dur”.
En aquest sentit, els experts consultats lamenten l’aturada que l’esclat dels pressupostos i l’avançament electoral suposa per algunes partides estratègiques, que tindran complicat tirar endavant a partir del retorn del jou de Brussel·les. “Ja no ens podrem permetre tantes alegries”, ironitza Renyer, que critica un desacord parlamentari que porta a l’alentiment de “nous programes i inversions necessàries” més difícils d’encaixar a curt termini. En aquest sentit, el catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat assegura “desitjar” que s’aprofitin els mesos que queden per acordar al legislatiu les despeses imprescindibles. El creixement econòmic per al present any, previst als volts del 2%, permet, a ulls d’Amat, cobrir part de la despesa imprescindible per la via de l’ingrés. “Els principals sectors econòmics tiren bé”, raona l’expert; tot apuntant que, fins i tot si s’arriba a acords per a aquestes partides clau, es podria assolir “una nova reducció del dèficit a un ritme similar al del 2023”. Dues dècimes, però, que el deixarien molt lluny del topall dur del 0,1% que imposa Hisenda.
Alt dèficit, despesa insuficient
L’obligació d’elaborar pressupostos pràcticament equilibrats en un marge de menys de 12 mesos, doncs, és, a ulls de les fonts consultades, una “mala notícia” per a la Generalitat. Com recorda Amat, malgrat que el dèficit i la despesa pública catalana són elevades, la dedicació econòmica per càpita en algunes partides clau de l’estat del benestar és comparativament baixa. “Agafem el tema que agafem, Catalunya gasta per ciutadà menys que la resta de territoris”, exposa l’expert. Sense anar més lluny, i segons recents informes de la Cambra de Comerç de Barcelona, caldria millorar més d’un 11,5% la inversió en educació per “convergir” amb els països europeus en aquest àmbit; mentre que el sistema de salut pateix un infrafinançament superior als 5.000 milions d’euros. “Serà un problema quan Espanya ens faci estrènyer el cinturó”, avisa.
Les xifres apunten –i l’acadèmia econòmica catalana també– a una solució clara per a aquesta disfunció: netejar el dèficit fiscal que l’Estat manté amb Catalunya, amb un greuge històric de prop de quatre dècades i 21.000 milions d’euros a finals del 2022. Un millor finançament per part del govern espanyol, apunten als experts, permetria eixugar la diferència pressupostària catalana amb escreix. “El dèficit que pateix Catalunya el 2023 és molt petit si es compara amb el dèficit fiscal: de l’1,3% al 8%”, lamenta Amat; que culpa a l’infrafinançament català que els successius governs “hagin de fer miracles per arribar a tot arreu”. Més enllà de les propostes de finançament singular, que Madrid es resisteix fins i tot a escoltar, els experts consultats apunten a la promesa condonació del 20% del FLA com a primera solució a curt termini, un baló d’oxigen temporal per a la capacitat catalana de despesa.
El catedràtic és, en aquest sentit, contundent: la mateixa inclusió al fons autonòmic, més enllà del deute, limita la capacitat de la Generalitat per complir amb les seves obligacions. “El FLA té unes determinades condicions de finançament; vol dir un seguiment per part de l’Estat, que limita l’actuació”, diagnostica Amat. En aquest sentit, les fonts consultades valoren la demanda d’Economia i Hisenda de poder tornar a obrir l’endeutament català als mercats internacionals, sense dependre de Moncloa. “Sempre és positiu que la Generalitat sigui sobirana sobre el seu deute; encara que ens costi més interessos”, afegeix Reyner.
Els tipus, un segon batzac
La despesa de la generalitat en els darrers anys – prop d’una dècada, de fet– s’ha trobat amb poques resistències pel que fa a les condicions de retorn del deute. D’ençà del 2016, amb l’objectiu d’incentivar l’activitat econòmica, el Banc Central Europeu mantenia els tipus d’interès a zero; una tendència que es va esquinçar el juliol del 2022 amb un enduriment de la política monetària que s’acumula ja durant dos anys. Els interessos del deute, doncs, comencen a ser un problema per a la Generalitat: els mateixos pressupostos del 2024 registraven una partida de 1.372 milions d’euros per abonar-los, una quantitat superior a les despeses totals de fins a set departaments. L’entorn de tipus alts, que el govern del BCE assegura que arriba per quedar-se, “agreujarà molt la situació fiscal” catalana, apunta Reyner; si bé assumeix que aquesta serà la nova realitat: “Ens hi haurem d’acostumar”.
En un panorama de despesa pública tan complex com el català, on fins i tot partides elevades semblen –segons els organismes econòmics– insuficients, els tipus poden esdevenir una important àncora per a les polítiques expansives. “1.372 milions d’euros és més del que costa tot el sistema universitari català”, calcula Amat. “Si abans estàvem infrafinançats, imagina’t”. Les previsions d’alguns espais d’anàlisi econòmica, a més, són poc falagueres: al ritme actual, segons Fedea, Catalunya hauria d’abonar fins a 1.873 milions d’euros en interessos del deute l’any 2025; una partida que podria escalar per sobre dels 2.400 d’aquí a dos anys. Reyner, però, apunta que la situació és necessària; fins i tot positiva, especialment per als consumidors privats. “No és raonable que l’estalvi sigui confiscatori; no és saludable una situació de tipus zero”, conclou.
