Per a Donald Trump, el caos és una arma negociadora. El president dels Estats Units ha pres el costum de trencar les formes i els rituals del món econòmic i financer d’ençà del Dia de l’alliberament, el passat 2 d’abril, quan els seus abundants i poc fonamentats aranzels van entrar temporalment en vigor. L’enfonsament borsari, la divisió interna -fins i tot Elon Musk s’hi ha regirat- i l’escalada comercial de la Xina van obligar al llogater de la Casa Blanca a recular, però la treva de 90 dies no ha estat suficient per retornar la confiança ni als inversors ni als reguladors. Les borses a banda i banda de l’Atlàntic van tancar el passat divendres en pràctic zero, deixant enrere l’eufòria de la pausa aranzelària per caure en una tremolosa espera. Mentre el capital “guarda la roba”, com diagnostica el professor dels estudis d’Economia i Finances de la UOC Joaquim Clarà, el Banc Central Europeu encara la pròxima setmana una de les seves decisions més difícils. La reunió de política monetària de l’abril havia de ser senzilla, i continuar el camí encetat a finals del 2024 de lleugeres però constants baixades de tipus d’interès. La política comercial trumpista, però, ha trencat el tauler de joc, i malgrat que les cases d’anàlisi continuen confiant en una nova retallada del cost dels diners, el full de ruta de Christine Lagarde per al que resta de 2025 està més que trastocat.
La pausa dels aranzels universals, cal recordar, només afecta a aquelles tarifes comunicades el mateix 2 d’abril. La Unió Europea, com la resta de països, encara pateix impostos a les seves vendes als EUA en els sectors automobilístic i siderúrgic, i roman a l’espera de noves barreres sectorials promeses, com ara a l’alimentació o al sector químic. Aquests sobrecostos a l’exportació fan perillar l’estabilitat dels 27 en dos sentits: en primer lloc, amenacen d’alentir la recuperació de la ja malmesa indústria comunitària. En segon, poden disparar via taxes una inflació que roman estable per primer cop d’ençà de l’inici de la guerra a Ucraïna. Malgrat tot, els experts consultats per l’agència Reuters en la seva enquesta prèvia a la reunió del BCE coincideixen a predir per a l’abril una nova baixada de tipus modesta, del 0,25%. Així ho confirma el professor d’Economia i Finances de la Universitat Pompeu Fabra-Barcelona School of Management, Pablo Larraga. “Els mercats de futurs descompten diverses baixades de tipus d’interès. D’aquí al juliol, fins a 50 punts bàsics”, assegura l’expert. A aquest ritme, a finals de l’any s’hauria d’assolir el punt d’equilibri -el moment en el qual la política monetària es manté neutra econòmicament, perquè s’ha assolit l’objectiu de preus del 2% a mitjà termini-. Segons les previsions de Larraga, amb dades del mercat, aquest llindar se situaria als volts de l’1,8%. Per arribar a aquest nivell, caldrien entre tres i quatre baixades fins al desembre, sempre i quan els governadors europeus mantinguin el ritme actual.
A parer de Larraga, una reacció europea com aquesta està justificada. El mandat únic del Banc Central, cal recordar, és el control de preus. Durant la presidència de Mario Draghi, en plena crisi financera del 2008, l’entitat va introduir matisos a aquesta màxima, i des de llavors té més present l’efecte de les seves decisions sobre la salut de l’economia dels 27. En aquest sentit, la malastrugança del sector productiu continental, unida a un IPC “que sembla sota control” -en un 2,2% de mitjana al març, a tocar de l’objectiu de Frankfurt- fonamenten un alliberament del crèdit local. “Europa creix poc, i la guerra aranzelària pot fer que creixi encara menys”, alerta el professor. En el cas espanyol, tant el ministeri d’Economia com el Banc d’Espanya han alertat que els aranzels modulen les expectatives d’expansió del PIB del 2025 a la baixa, als volts de les dues dècimes. En economies amb pitjor rendiment recent, com l’alemanya, la recessió es comença a fer palpable. Així, els governadors cercaran la reactivació econòmica per resistir en millors condicions les batzegades de Trump. “Els mercats assumeixen que el BCE prioritza les baixades per revifar el creixement. I, si després puja la inflació, ja es recuperaran” postil·la el professor.
Els analistes financers, però, admeten un risc en aquesta estratègia: un repunt inflacionista que pugui ser doble. En primer lloc, els aranzels elevaran el preu dels béns importats dels Estats Units, fet que pot disparar l’etiqueta de moltes cadenes de valor. En segon, si les baixades de tipus són massa intenses, l’economia podria tornar a escalfar-se per sobre dels llindars saludables, desequilibrant de nou l’oferta i la demanda i elevant l’IPC. Ara bé, la mateixa guerra aranzelària amaga una sortida clara: la mala maror econòmica que es preveu arran de les decisions de Trump està provocant baixades en preus de béns essencials, principalment el petroli. Abans de l’anunci del passat 2 d’abril, els futurs petroliers superaven els 71 dòlars, però, després d’una caiguda històrica, ara projecten un preu d’uns 61 dòlars. “Si no hi ha reactivació econòmica, el cru i l’energia cauran, i aquest és un important factor antiinflacionista”, raona Larraga. Sobre aquestes previsions, tant els experts com els mercats criden al BCE a continuar amb el seu camí de rebaixes del preu del crèdit.
Les banderes vermellels
El comportament de Trump, cada cop més erràtic, enfosqueix les decisions no només de Frankfurt; de tots els Bancs Centrals afectats per les seves tarifes. Les demandes del mercat, malgrat que estan ben fonamentades, xoquen, a parer de Clarà, amb un executiu estatunidenc inconsistent, que promet terrabastall rere terrabastall. Sense la seguretat del multilateralisme, l’expert de la UOC veu possible que els bancs centrals apliquin certa prudència a curt termini, a l’espera de resoldre els conflictes amb Washington. “És necessari ara mateix rebaixa tipus? El dòlar està tocat a tot arreu”, qüestiona. Per a Clarà, Lagarde hauria d'”emetre un missage de tranquil·litat”, i una baixada de tipus immediatament després dels aranzels pot revelar una “debilitat econòmica” que castigui encara més la indústria local.
Per a l’expert, els riscos inflacionistes superen amb molt les oportunitats econòmiques que acompanyen a la baixada de tipus. És cert que Europa es troba en un moment de caiguda lliure industrial, i que les grans empreses locals necessiten un finançament accessible. Ara bé, a ulls de Clarà, una sortida conjuntural -com és la política monetària- és amplament insuficient per reparar un sector manufacturer que pateix mals endèmics. “Quina indústria té Europa per incentivar-la? Podrà competir en algun moment amb la Xina, amb els gegants americans?”, interroga el professor. Enmig d’una estratègia “tardana” de relocalització i autonomia estratègica, doncs, una rebaixa de 25 punts bàsics no serà suficient per ajudar de forma significativa les economies del continent més properes a una crisi econòmica. Ara bé, el risc inflacionista que acompanyaria la decisió sí que pot tenir efectes reals sobre el PIB del conjunt de la Unió. “Si es dispara l’IPC, haurem perdut tots els esforços que hem fet els darrers anys”, alerta Clarà.
La Fed també trontolla
Sense ceteses immediates, el Banc Central Europeu mira de reüll cap a Washington per prendre la seva pròpia decisió. Des del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, la Reserva Federal ha decidit aturar les seves baixades de tipus, amb una estratègia similar a la que reclama Clarà: mantenir el cost del crèdit intacte a l’espera de les noves polítiques trumpistes. El president dels EUA, val a dir, fa temps que reclama que els governadors del dòlar flexibilitzin el crèdit per activar el consum i mirar de recuperar la seva popularitat entre els votants. Ara bé, el director general Jerome Powell, així com la resta de responsables monetaris, resisteixen l’ofensiva de la Casa Blanca. Els dirigents de les reserves de Saint Louis i Minneapolis, Alberto Musalem i Neel Kashkari, indicaven en declaracions recents que el consell de govern estatunidenc reconeix el “risc” que els aranzels tornin a disparar l’IPC local. De fet, asseguren que el perill transcendeix els efectes immediats de les tarifes, i que aquestes poden deixar efectes secundaris estructurals en el sistema de preus dels EUA. Sobre aquesta apreciació, la Fed “no té pressa” per tornar a rebaixar els tipus, i aguanta la seva trinxera, com a mínim, fins a l’estiu.
Larraga, en aquest sentit, recorda que “la relació entre la Casa Blanca i la Fed és molt dolenta”. Malgrat que Powell va ser un nomenament de Trump, la guerra entre ambdós és més que explícita d’ençà del 2018, quan el president va reclamar baixades de tipus enmig d’un escenari inflacionista i el director general de l’organisme monetari s’hi va negar. Després de guanyar les eleccions, la Casa Blanca va reiterar les velades amenaces que ja va llançar durant l’anterior administració republicana: “podrà mantenir el seu lloc de feina si fa el que li toca”, declarava el llavors president electe en una compareixença a mitjan mes de gener. Els mercats financers, a més, esperen a Washington un any més prudent que a Frankfurt, amb rebaixes acumulades de 65 punts bàsics. En aquest sentit, Clarà reclama que el vincle entre ambdós reguladors monetaris sigui cada cop més lleuger. “El BCE roman a l’espera del que faci la Fed, però no s’hi pot fer seguidor. Hi ha d’haver autonomia”, conclou el professor.
