La pagesia europea no va trigar ni 24 hores a expressar l’oposició frontal als nous pressupostos de la Unió. El passat 16 de juliol, organitzacions agràries de tot el continent van ocupar els carrers de Brussel·les per retreure a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, el projecte que informarà la política agrària comuna per al període 2028-2034. La gran ferida del sector primari, segons expressaven llavors els productors, és purament econòmica: el Marc Financer Plurianual de la UE proposa una retallada superior al 20% en els fons dedicats a ajudes directes al camp en comparació amb el període anterior, el 2021-2027. “L’enterradora de la PAC”, llegia una de les pancartes més agressives contra la cap de l’executiu comunitari. Camperols de tots els territoris, val a dir, s’han sumat a les crítiques; tot i que reconeixen que el projecte de la CE té llums i ombres. Per una banda, segons la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, el principat perdrà 60 milions d’euros anuals en ajudes a la pagesia si la política agrària entra en vigor en els termes actuals. Per altra, com explica el president de la comissió d’economia agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Francesc Reguant, la definició de les noves ajudes pot fer-les més eficients, i que els diners es redistribueixin millor, “arribar allà a on són necessaris“.
La coordinadora nacional d’Unió de Pagesos, Raquel Serrat, se suma a part del diagnòstic dels manifestants de finals del juliol. Per a la dirigent pagesa, la retallada del pressupost comunitari es pot llegir en el mateix sentit que les concessions comercials als Estats Units: els productors alimentaris tornen a ser “moneda de canvi” d’Europa, un pedaç per tapar altres prioritats de Brussel·les. “Que aquesta retallada s’implementi per poder finançar la despesa militar és escandalós i preocupant”, sosté. En bona manera perquè, assegura, el sector primari és també un element defensiu. “Sense sobirania alimentària, som completament dependents d’allò que pot arribar de fora. Quan això passa, tindrem el que ens donin, només”; lamenta, en conversa amb Món Economia.
Reguant entén els ànims dels productors atesa la informació amb què compten: “Les protestes són lògiques, perquè hi ha una clara pèrdua de recursos”, lamenta l’expert. A més, cal recordar que la proposta encara haurà de passar tant pel Parlament Europeu com pel Consell Europeu -és a dir, pels governs nacionals-. D’aquesta manera, “les negociacions encara seran llargues”, recorda l’economista; i la pagesia està interessada a partir d’una posició de força quan calgui seure a taula.
Fiscalitzar la Moncloa
Val a dir que la postura dels camperols també ha aparegut a escala institucional. Tant el ministre d’Economia del govern espanyol, Carlos Cuerpo, com el titular d’Agricultura, Luís Planas, han estat crítics amb la “manca d’ambició” comunitària amb els nous pressupostos. Planas, de fet, acusa la CE d’eliminar la identitat de la Política Agrària com a pilar de la despesa europea. “No s’identifica de manera singular la PAC, no es deixa clara la seva importància per a Europa via pressupostos”, declarava en una entrevista amb La Vanguardia poc després de la publicació dels MFP. La Moncloa proposava arribar al 2% del PIB europeu en inversions agràries; mentre que Brussel·les ha decidit quedar-se per sota de l’1,3%. Malgrat el suport obert de l’executiu de Madrid, Serrat ha instat les organitzacions agràries, amb UP al capdavant, a “exigir al ministeri que deixi clares quines eines activarà per compensar aquesta pèrdua de finançament” -una demanda que trasllada també a la Generalitat-. “El ministeri i el departament també poden decidir coses, i no ho fan”, critica la coordinadora nacional.
De fet, la vigilància sobre el ministeri i la Generalitat haurà de ser molt més intensa a partir del 2028. A banda de la retallada del pressupost, la Comissió també ha renacionalitzat el repartiment dels fons -és a dir, ha atorgat més autonomia als estats per decidir alguns dels criteris de distribució econòmica entre la pagesia-. Un moviment que, a parer de Reguant, arriba en mal moment. “Es redueix el pes d’Europa, i podem anar cap a una pèrdua de coherència de les polítiques”, alerta. En primer terme, hi ha un risc de centralització de la política agrària: les entregues europees garanteixen una certa territorialització; mentre que la concessió a Madrid no la recull a priori. Tot i això, l’economista espera que s’acabin concretant les concessions en “paquets territorials” que atenguin les necessitats específiques de cada regió, en tant que, sense aquesta divisió, “des de Catalunya, el criteri d’actuació pot ser més limitat”. Els precedents, però, no són falaguers; atès que l’Estat -com confirmen fonts del sector- ha mantingut una relació de certa opacitat amb les necessitats del camp català.
Una “millor distribució”
El patiment que genera la reducció en el pressupost, però, té una munió de contraparts. En primer lloc, la nova PAC incorpora algunes de les demandes de la pagesia durant les protestes dels primers mesos del 2024. Entre elles, destaca una flexibilització de les exigències ecològiques per a la producció agrària. Part d’aquesta nova llibertat s’ha concretat a la flexibilització dels ecorrègims, una part de les ajudes comunitàries dedicades a “les explotacions que portin a terme pràctiques agrícoles o ramaderes beneficioses per al clima i el medi ambient”. Aquest paquet de concessions arribava a concentrar prop d’una quarta part dels fons dedicats a la pagesia. Un muntant que s’alliberarà per ser distribuït amb altres criteris, menys restrictius. Segons Reguant, els ecorrègims, tal com estaven concebuts, eren un exemple que “Brussel·les està molt lluny del camp”. “S’ha erosionat una cosa que no estava ben plantejada”, celebra. Ho comparteix Serrat, que lamenta que les dues PACs anteriors -2015-2021 i 2021-2027- “eren molt més ambientalistes que agràries”. “Es van prohibir moltes pràctiques sense les quals, a llarg termini, la producció és inviable”, lamenten. Tot i això, sosté que s’ha de mantenir certa vigilància ambiental: “Europa té les exigències de salut alimentària més rígides del món, i així ha de ser”.
A més, el nou marc financer aterra més els criteris de concessió, fins al punt que “s’entreguen a les persones, als pagesos; i no a les explotacions”, segons Serrat. Això ha de servir, apunten les fonts consultades, perquè la inversió sigui més quirúrgica, i arribi als productors amb “més dificultats”. La coordinadora d’Unió de Pagesos destaca, per exemple, la nova pagesia, el jovent o les dones com col·lectius especialment susceptibles a rebre ajudes sota el nou règim. Segons Reguant, el model també obre la porta a centrar els fons a explotacions amb especials dificultats naturals o físiques. “Un pagès de la muntana del Solsonès, de secà, treballa terres complicades, i hauria de rebre ajudes d’acord amb això”, apunta. Tot i això, defensa que també s’incentivi el creixement de les produccions, en tant que “no s’ha de romantitzar el petit pagès”. “Si ets petit i funciones, rebràs suport; però també se t’ha demanar crear unitats més competitives”, assegura. Amb tot, reivindica les consideracions del document presentat per la CE, que “valora les diferències, les discriminacions positives segons la dificultat de cada explotació”.
Dubtes sindicals
La part laboral del camp veu encara més problemes amb la nova PAC. Així ho explica la representant de la UGT-FICA al sector agropecuari, Alícia Buil. Segons la sindicalista, “hi ha una manca de fiscalització” històrica en la política agrària de la UE: hi ha exigències de compliment de la regulació laboral molt escasses per aterrar les ajudes al camp. “No hi ha una actuació específica de la inspecció de treball, especialment a Lleida. Hi ha un menysteniment dels treballadors”; denuncia l’ugetista, també en la regulació comunitària. “Som molt crítics amb la PAC, perquè donen ajudes i subvencions quan no es manté la normativa laboral”, denuncia Buil. Es mostra, això sí, empàtica amb la feixuga burocràcia que pateixen els pagesos de cara a Brussel·les, però argumenta que “pot haver-hi menys paperassa i, en paral·lel, vigilar a on van aquests diners”. De fet, lamenta que la política comunitària “emfatitza més la part ambiental de la regulació que no pas la laboral”. “Són diners públics, i s’han de fiscalitzar”, reitera.
