La Cambra de Comerç de Barcelona s’afegeix a les previsions falagueres de diverses institucions estatals i internacionals per a l’economia catalana. El darrer informe de conjuntura econòmica de la corporació mostra una millora substancial en el potencial creixement del PIB del país en els pròxims mesos. L’economia catalana, així, s’expandiria en un 3% durant el 2024, una estimació cinc dècimes superior a les darreres elaborades pel mateix organisme. La lectura de l’entitat és, de fet, més optimista fins i tot que la del Govern, que situava la millora econòmica en el 2,7%. El 2025, l’alça es quedaria en el 2,4%, un càlcul idèntic al publicat abans de l’estiu. Diversos factors, detalla el document, serveixen per impulsar l’economia catalana molt per sobre del ritme que s’observa a l’entorn europeu -cal recordar, en aquest àmbit, que les dades de l’Eurostat apunten a una alça de l’1% a la comunitat, un terç de la xifra catalana-. Entre els més cridaners, l’alça del consum en un moment de retrocés de la inflació, així com una formació bruta de capital –inversió pública i privada– que abandona les xifres negatives per establir-se en una alça propera al 3%. Més enllà d’aquests factors, però, la indústria catalana manté un comportament raonablement bo enmig d’una profunda crisi productiva que afecta fins i tot les grans economies del continent.
De fet, segons el document de Cambra, el valor afegit brut industrial català -és a dir, l’aportació bruta del sector productiu a l’economia- és ja superior a la mitjana de la zona euro. Així, Catalunya avança un continent que va sortir de la pandèmia guanyant pistonada, però que s’ha anat refredant amb intensitat d’ençà del 2023, especialment llastrada pels elevats preus energètics que afecten els mercats del centre d’Europa. El “context desfavorable”, però, no sembla colpejar tant el secundari català, que manté creixements anuals propers al 3% pel que fa a la seva aportació al PIB. Així, Catalunya sembla superar l'”anèmia industrial” dels 27, en paraules del director d’estudis de la corporació, Joan Ramon Rovira.
De fet, el teixit empresarial català registra un increment sostingut de la quota sobre les exportacions industrials de tot el continent: un 1,1% dels béns manufacturers que es venen fora del continent venen de Catalunya, cinc dècimes per sobre dels nivells de l’any 2000. Les companyies són més competitives, en bona part, gràcies a l’abaratiment energètic; si bé també hi contribueix una baixada dels costos laborals unitaris per hora treballada, que impulsen la competitivitat respecte d’un nord europeu on la capacitat productiva del factor treball surt molt més cara. Tot i aquestes “llums”, comenta l’expert, la progressió a llarg termini de la producció catalana conserva certes “ombres”. La més allargada, el deure històric de l’empresariat del país: la baixa productivitat respecte de la competència forana.
El greuge productiu
De fet, segons el mateix estudi, la capacitat productiva de la indústria catalana s’ha desacoblat de l’europea encara més del que ja estava en els darrers anys -és a dir, s’ha anat allunyant progressivament de la dels països de la UE-. En termes absoluts, és cert, el sector sembla haver-se recuperat del batzac pandèmic, i ja frega els nivells màxims assolits el 2016. Tot i la millora interna, però, el món empresarial del país registra, a parer de la Cambra, un important dèficit d’inversions de qualitat. De fet, d’ençà del 2016, el finançament de noves iniciatives industrials a Catalunya havia caigut respecte de la mitjana europea; i només a la sortida de la pandèmia s’ha començat a revertir la tendència, tal com apunta l’estudi.
A parer de Rovira, l’endeutament dels negocis té molt a veure amb aquesta xifra: la ràtio de passiu sobre patrimoni de les companyies que van sobreviure a la crisi financera era molt elevada. Per tant, “bona part dels beneficis s’ha dedicat a pagar aquest deute”. Ara bé, ja amb els “deures fets”, les empreses de l’Estat registren uns marges de negoci, segons les dades de l’Agència Tributària, del 13,4% -marcats, val a dir, per la inflació persistent- que deixen un camí obert per tornar a invertir. El sector públic, però, hi ha d’acompanyar, apunta l’expert, amb una simplificació administrativa i una facilitació dels nous projectes del secundari.
Dubtes a futur
Aquests forats en l’estructura productiva i de finançament de les empreses fa que les perspectives a mitjà i llarg termini siguin més tèrboles que les del bienni 24-25. A parer de la Cambra, de fet, la tendència catalana al creixement industrial per sobre de la mitjana dels estats de la moneda única “difícilment es mantindrà en els pròxims anys”. “El dinamisme de la indústria manufacturera a Catalunya s’estaria recolzant en millores relatives de competitivitat de caràcter conjuntural”, raonen, tot demanant incidir en una transformació productiva que aporti “més valor afegit” al model econòmic del país. En aquest sentit, insisteixen a la necessitat de “reduir les barreres que frenen l’avenç de la inversió”, com ara les càrregues burocràtiques o la incertesa jurídica.
Rovira, però, indica que revertir aquest greuge depèn d’altres factors, com ara la presència de talent per tirar endavant inversions intensives en tecnologia. Posa d’exemple l’aposta per la IA: una empresa pot tenir el capital disponible per implementar-la, però, sense els treballadors qualificats per fer-ho de manera efectiva, l’oportunitat desapareix. Així, el puzle que portaria l’empresa catalana a “invertir més i millor” té una munió de peces; i s’ha de completar, segons el president de la corporació Josep Santacreu, si es volen mantenir les garanties socials que gaudeixen els ciutadans. “La productivitat està molt relacionada amb el benestar”, argumenta l’empresari; atès que permet que els nivells de rendes -i, en conseqüència, de consum- s’equilibrin amb els de l’entorn. Així, crida l’administració a “acompanyar” el món privat, “fent els seus propis deures” en termes d’eficiència.
