La Comissió Europea està a punt de tancar una carpeta que va obrir per primer cop el 1999. 26 anys després del primer contacte entre blocs comercials, la UE i el Mercosur estan a només un pas de completar el que serà, en cas de ratificar-se, el pacte de lliure comerç més gran del planeta. Els quatre països que formen l’aliança econòmica -el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai– i els 27 sumen més de 700 milions de consumidors potencials, una conurbació mercantil “sense precedents” amb el potencial de disparar les economies a banda i banda de l’Atlàntic. Després d’arribar a un compromís el desembre del 2024, a tocar de les vacances de Nadal, el Col·legi de Comissaris que comanda Ursula von der Leyen ha llançat aquest matí el document definitiu que guiarà el tractat. Un document que, per les concessions que fa als actors més crítics -la pagesia i els seus representants estatals, principalment França i Polònia- revelen una certa tremolor de cames a Brussel·les. Ni un mes ha passat de la “humiliació” que va patir Von der Leyen a mans del seu homòleg nord-americà, Donald Trump, amb l’acord aranzelari signat al camp de golf de Turnberry, a Edimburg. Però fins i tot amb les armes entregades a la Casa Blanca, la incertesa internacional encara pesa sobre les empreses del continent, com va deixar clar la patacada borsària del passat dimarts. Així, l’executiu comunitari cerca victòries que estabilitzin el mercat intern; i Berlaymont no ha dubtat a donar el seu braç a tòrcer amb les demandes del reticent Elisi respecte de l’entesa amb l’Amèrica Llatina.
Els opositors més bel·ligerants amb el pont comercial amb el Con Sud al·leguen, especialment arran de la guerra comercial de Trump, que és poc més que una juguesca per salvar, un altre cop, l’economia alemanya. Els grans beneficiaris de la caiguda dels aranzels “prohibitius” entre la UE i el Mercosur són les indústries de l’automòbil i de la maquinària industrial, dues branques cabdals de la locomotora d’Europa. Dos sectors, però, que han arribat desubicats als canvis productius i geopolítics posteriors a la pandèmia. Corporacions de la mida de Volkswagen s’han deixat més d’un terç de la seva facturació el primer semestre de l’any, amb uns comptes foradats pels aranzels dels Estats Units.
Brussel·les, en aquest context, ha fet ben pública la seva intenció d’evitar la caiguda dels cotxes europeus peti qui peti. Ho va demostrar amb la batussa comercial amb els vehicles elèctrics xinesos, que va obrir l’era dels aranzels amb una tarifa del 35% sobre les marques del gegant asiàtic. Llavors, Von der Leyen ja va sacrificar part de l’economia europea a l’altar de Berlín: sense anar més lluny, fonts del sector automobilístic català asseguren que el bloqueig a la Xina és molt més perniciós que el dels Estats Units per als interessos del Principat.
El document publicat per la Comissió, però, no té com a públic objectiu els industrials alemanys. Com ja va fer amb la part reguladora de la política agrària comuna, Von der Leyen ha volgut demostrar que el seu govern va escoltar les marxes pageses del 2024, amb concessions explícites a la pagesia. La més clara, l’acta legal d’acompanyament que afegirà una crossa pagesa al tractat. Brussel·les hi emfatitza la vigilància dels productes importats del Mercosur, i la seva completa adequació als severs estàndards laborals, ecològics i sanitaris dels aliments que es produeixen als 27. En aquest punt, de fet, han corregit la seva posició original: el comunicat assegura que “la Comissió impulsarà una sèrie d’iniciatives d’acompanyament, incloent-hi passes cap al potencial alineament dels estàndards de producció en pesticides i benestar animal aplicables als productes importats”. Es tracta d’una demanda de la pagesia que tant governs com Comissaris descartaven el curs passat, al·legant que escapa del marc normatiu de l’Organització Mundial del Comerç; però que ara, sota el microscopi camperol, accepten tirar endavant.
“Salvaguardes robustes”
La Comissió ha buscat en diversos punts de l’acord oferir respostes a l’argumentari de les protestes pageses, que els acusava de voler “inundar el mercat europeu amb carn brasilera i argentina”. Cap dels mercats locals, és cert, pot competir amb la capacitat productiva del Mercosur pel que fa a la vedella. Segons xifres oficials, només l’Argentina va exportar 900.000 tones de boví i derivats el 2024; mentre que el Brasil va esmicolar tots els rècords amb prop de tres milions de tones venudes a l’exterior, d’acord amb les xifres de l’Associació Brasilera d’Exportadors de Carn. Per comparar, la producció total de carn i derivats de la vedella a l’Estat espanyol el curs passat va ser de 786.000 tones. Les dues potències -juntament amb els Estats Units, l’altre gran jugador internacional del sector- tenen la capacitat de generar desequilibris difícils de corregir a la Unió. Per resoldre’ls, el tractat limitarà l’entrada preferencial -sense aranzels- de productes bovins a l’1,5% de la producció total de la Unió. El mateix passarà amb l’aviram, que tindrà un topall dur de l’1,3% del conjunt de la indústria del continent. També formen part de les cadenes de valor vigilades el sucre i l’arròs.
A aquestes salvaguardes s’afegiran mesures de correcció dels mercats en cas que les exportacions agroalimentàries del Con Sud desbordin els pagesos comunitaris. Segons ha explicat el comissari de Comerç, el socialdemòcrata eslovac Maroš Šefčovič, si la CE detecta un augment massa pronunciat de les importacions d’algun producte protegit, o bé una baixada excessiva del preu en una de les indústries vigilades, podrà imposar noves condicions d’urgència als venedors a l’exterior de l’aliança llatinoamericana. A més, la Comissió duplicarà els fons de la política agrària comuna assignats al mecanisme de xarxa de seguretat per al camp dels 27; una xarxa que permet a Brussel·les oferir ajudes extraordinàries als camperols afectats per crisis al mercat. En total, la dotació del programa saltarà fins als 6.300 milions d’euros; un esforç notable “de suport al sector primari en temps de pertorbacions mercantils i incerteses geopolítiques creixents”.
Els guanyadors fora del camp
Malgrat que la Comissió s’ha esforçat a assenyalar els pagesos en el redactat del tractat, encara canten victòria les indústries, especialment centreeuropees, que sempre han reivindicat una obertura comercial cap al Mercosur. Els automòbils, ja assetjats pels aranzels dels Estats Units i de la Xina, veuran com s’esfumen barreres de fins al 35% per vendre als principals compradors llatinoamericans. Al pacte de la zona de lliure comerç s’han d’afegir el del Xile, que es va ratificar a mitjan 2024. També els medicaments s’obren una nova porta per esquivar les amenaces trumpistes: justament quan la Casa Blanca amenaça d’imposar tarifes de tres dígits a la química sanitària, les farmacèutiques de la UE es desempallegaran de l’impost del 14% a les exportacions als països de l’aliança de l’Amèrica del Sud quan entri en vigor el tractat.
Quant a les compres europees, una de les grans obsessions de Brussel·les era fugir de la dicotomia Washington-Pequín en un àmbit tan imprescindible com el dels materials crítics. Sense anar més lluny, les empreses amb càrrega tecnològica del continent tindran ara accés sense restriccions a adquirir terres rares de l’ampla reserva nacional que té el Brasil; una sortida més per esquivar l’ofensiva de Trump per apropiar-se de la capacitat productiva d’Ucraïna sense haver de mirar cap als productors xinesos.
Apaivagament polític
La nova forma que ha pres el tractat amb el Mercosur ha servit per llimar bona part de les tensions que s’havien generat entre els països membres en els darrers mesos de negociació. El president francès, Emmanuel Macron, s’havia referit sovint al pacte com una font de “competència injusta” per als pagesos de la unió; mentre que el primer ministre polonès, el conservador Donald Tusk, va aclarir ja la passada tardor que “Polònia no accepta aquesta forma del tractat comercial amb el Mercosur”. Els opositors, de fet, van aprofitar les mobilitzacions pageses per sumar-se a les seves demandes; fins i tot a les seves consignes. La llavors ministra francesa d’agricultura, Annie Genevard, va retreure a Von der Leyen que fes servir el primari del continent com a “moneda de canvi internacional” per a revifar la indústria alemanya; una fórmula que els manifestants havien fet servir sovint en els seus crits de guerra. Enfront, Madrid, molt interessada a tendir encara més ponts amb el Con Sud per facilitar-hi l’accés a les químiques locals; i Berlín, que veu qualsevol acord mercantil com una oportunitat per allargar la vida de la seva producció automobilística. De fet, Pedro Sánchez i Friedrich Merz han estat els primers a lloar la iniciativa de la Comissió. El president espanyol, reivindicant-se davant Washington, ha celebrat que “mentres altres es tanquen, Europa s’obre”; i el canceller alemany lloant el comerç internacional com una font de “justícia i prosperitat”.
Les noves condicions han acostat les trinxeres, i el govern francès ja ha reconegut que “van pel bon camí”. El ministre delegat francès de comerç exterior, Laurent Saint-Martin, ha celebrat en una publicació a les seves xarxes socials el nou mecanisme de salvaguarda, així com la cerca d’una sort de clàusules mirall que protegeixin les condicions de producció dels 27. “França examinarà ara en detall el que s’ha proposat per garantir l’eficàcia del sistema”, ha declarat.
Val a dir que, amb la correlació de forces actual, l’aquiescència de París i Varsòvia era desitjable, però no estrictament necessària. L’objectiu de Macron i Tusk era aconseguir una minoria de bloqueig al Consell; un obstacle que requereix un mínim de tres països membres que representin més del 15% de la població de la UE. La clau es trobava a Roma, que mai s’ha acabat de posicionar en un bloc o l’altre. Si bé és cert que l’executiu de l’ultra Giorgia Meloni ha expressat sovint les seves preocupacions per l’assalt a la sobirania alimentària que podria suposar el nou flux de productes agrícoles llatinoamericans, els interessos italians encaixen molt amb les dinàmiques de consum del Brasil i l’Argentina. Els dos productes estrella del primari local, com en el cas espanyol, són la vinya i l’olivera; dos dels grans beneficiats per les portes comercials que s’obren. Dos, a més, que ja pateixen el llast dels aranzels de Trump, i que busquen formes de recol·locar el seu producte sense renunciar als preus exigents i la singularitat que reivindiquen.
Tot fa pensar, doncs, que amb aquest nou redactat en mà, Von der Leyen té pista lliure per passar a la història com la presidenta que va desbloquejar el tractat del Mercosur. S’hi ha volgut atorgar, val a dir, encara més seguretats: la CE busca aplicar en dues parts el contingut de l’acord. Una primera, l’estrictament comercial, que entraria en vigor només amb el sí qualificat del Consell i una majoria simple a l’Eurocambra; en tant que compet exclusivament a Brussel·les. I una segona, més referida a les restriccions sanitàries, laborals o ecològiques, que necessitaria l’aprovació de cada estat membre en els seus legislatius nacionals. La jugada ha aixecat polseguera entre els grups de l’Esquerra Europea i els Verds, que han amenaçat de portar la proposta al TJUE. Ara per ara, però, res fa pensar que aquestes dues famílies, que no arriben als 100 diputats, puguin tirar enrere la proposició.
