El govern de l’Euro arriba a una de les seves trobades més tenses dels darrers anys. El Banc Central Europeu celebrarà el pròxim dijous la seva darrera reunió de política monetària del 2024 sota dues ombres que, tot i fer-se efectives ara, fa mesos que planen sobre les economies de la Unió: la crisi industrial i Donald Trump. El pèssim rendiment del teixit productiu del continent ja s’havia albirat des de l’estiu, quan els mateixos governadors van alertar -segons les actes de la taula del juliol– dels forts retrocessos que patien les fàbriques de la regió, capitanejades per una cada cop més enfonsada Alemanya. Durant el novembre, les pitjors pors del BCE al respecte es van fer realitat: el PMI industrial de la UE -l’indicador de gestors de compres, que mesura la salut general de l’economia i la dels seus principals sectors- va caure fins al 45,2, quan qualsevol valor inferior a 50 és signe de mala salut. Per altra banda, les polítiques promeses pel president electe dels Estats Units poden acabar, segons els càlculs del mercat, generant un greuge per al ja lent PIB dels 27 de l’1,7%, deixant molts països a tocar de la recessió. “Europa no està per córrer una marató”, ironitza el director del màster de mercats financers de la UPF-BSM Xavier Brun. Davant aquesta conjuntura, el regulador monetari es veu davant una decisió difícil d’aplicar: abaixar tipus, sí, però a quin ritme?
El parer del món financer de la Unió, així com de l’empresarial, és clar: l’economia necessita una injecció d’adrenalina, un impuls que només es pot garantir per la via de la política monetària amb una baixada de tipus. De fet, l’analista de mercats Manuel Pinto considera que aquesta accelerada forçada hauria d’haver arribat fa temps. “El BCE ja va tard”, alerta l’economista; que veu més que possible que els efectes perniciosos del refredament dels darreres dos anys es facin endèmics sense la medecina adequada. El mandat únic del Banc Central Europeu, cal recordar, és el del control de la inflació -a diferència de, per exemple, la Reserva Federal nord-americana, que busca mantenir a ratlla els preus, però també conservar la salut del mercat laboral-. Això provoca, a parer de Pinto, una hiperfixació de l’autoritat monetària respecte de les condicions de l’IPC. “El principal problema d’Europa no és la inflació, que ha estat conjuntural; és el creixement econòmic”, comenta l’expert. Així, amb uns IPCs cada cop més sota control i oscil·lant en els marges del 2%, els especialistes consultats reclamen que la presidenta Christine Lagarde obri les comportes del crèdit amb rebaixes més intenses que les que es preveuen.
Els mercats, val a dir, descompten per al pròxim dijous una baixada de 25 punts bàsics, fet que deixaria el cost dels dipòsits en el 3%, la ràtio més baixa des del març del 2023, enmig de l’escalada provocada per la crisi inflacionista. Segons el consens dels analistes, elaborat per l’agència nord-americana Bloomberg, les expectatives més comunes contemplen una cadena de sis baixades a aquest mateix nivell; és a dir, cinc retallades més del 0,25% en reunions consecutives-. La lectura des dels Estats Units, val a dir, és molt més ambiciosa que la que se’n fa des d’Europa: la passada setmana, el BBVA va calcular, en el seu document de conjuntura per al 2025, que el curs vinent tancaria amb els tipus al 2%. Es tracta d’una estimació ja expansiva, atès que, a parer del banc biscaí, el tipus d’equilibri -el punt en el qual les restriccions al crèdit no afecten l’economia en cap sentit- es troba en el 2,5%. És a dir, amb aquests dos punts, els de Lagarde cercarien, a finals del 25, un estímul via crèdit. Les previsions des de Washington deixarien la diposit facility en l’1,75% ja al tercer trimestre de l’any que entrarà en unes setmanes, una accelerada encara més contundent a un mercat que s’observa com a malmès. Pinto, per la seva banda, va encara més lluny, i reclama rebaixes més agressives: “ja s’haurien d’haver retallat 50 punts bàsics, ho dic des del desembre”, sentencia l’analista.
Lagarde, perfil baix
Frankfurt, però, és poruc. L’aproximació que l’institut emissor pren a l’hora de manipular la política monetària ha estat, fins i tot en els pitjors moments de la crisi, mesurada; sempre a l’expectativa de l’entrada de noves dades per justificar qualsevol moviment. Els mercats reclamen facilitar l’activitat, però una batzegada massa brusca, avisa Brun, els faria entrar en pànic. “Una baixada massa intensa comunica que l’economia va molt malament; que et controla a tu, no tu a ella”, rebla l’expert; que considera vàlid el raonament dels governadors comunitaris. Una retallada de tipus com la que seria necessària, doncs, reactivaria el moviment d’inversió i crèdit, és cert, però també seria un espantall per als inversors, que veurien com l’euro es debilita enfront del dòlar i portarien els seus actius als Estats Units. No ajuda el fet que la Reserva Federal hagi dibuixat un camí molt diferent del que es preveu a aquesta riba de l’Atlàntic: les promeses comercials de Trump, amb una forta política aranzelària, amenacen de fer repuntar la inflació fins al punt que obligui el president Jerome Powell a congelar -si no revertir- les baixades de tipus. Amb uns Estats units restrictius, una Europa massa laxa s’arrisca d'”importar inflació”: atès que les matèries primeres energètiques es paguen en dòlars, serien més cares per a empreses i administracions continentals. “El barril de cru valdria el mateix en dòlars, però costaria més euros portar-lo”, constata Brun.
D’aquesta manera, la reiterada independència entre institucions es va fent més minsa quan hi ha un desacoblament. “Quan hi havia una inflació galopant, tot era molt fàcil: fèiem el que feia la Fed i llestos! Ara, costarà molt més”, postil·la Pinto. Així, el ja tradicionalment introvertit discurs de la presidenta del BCE que tanca les reunions de política monetària serà, segurament, encara més conservador: els mercats, normalment atents a cada paraula que diu Lagarde, tindran encara més difícil destil·lar-ne cap missatge implícit. “Cada cop és més difícil traure-hi titulars, sap què respondre i què no. Parlarà de tensions econòmiques, però deixarà la porta oberta a qualsevol mena de decisió”, llegeix l’analista de mercats. Ara bé, cap missatge ja és un missatge: tant la francesa com els seus homòlegs de les principals potències globals van ser meridianament clars durant el cicle alcista, apuntant reunió a reunió al control de la inflació com a driver exclusió de la seva presa de decisions. Contemplar-ho tot, en aquest context, significa que les baixades intenses entren a l’equació amb força.
L’abraçada de falcons i coloms
La situació és prou constrenyent perquè fins i tot els opositors més fervents a la flexibilitat monetària la contemplin com una opció possible, fins i tot desitjable. El president del Bundesbank, l’alemany Joachim Nagel -un dels falcons del consell de govern del BCE, partidaris de tipus alts i control inflexible de preus- ha rebaixat substancialment les seves hostilitats contra les rebaixes del preu dels diners. Si bé crida a una retallada de foc baix, Nagel declarava en la seva darrera intervenció davant el comitè del mecanisme europeu d’estabilitat que “en aquesta conjuntura, no tindria objeccions si hem de continuar reduint els tipus”. A la seva dreta, fins i tot l’austríac Robert Holzmann, el més dur dels opositors a la rebaixa, accepta passes enrere “de 25 punts bàsics, i no més” en cadascuna de les pròximes reunions. El moviment d’aquests banquers té molt a veure, val a dir, amb la cada cop menys falaguera salut de les seves economies locals. En el cas alemany, en concret, el creixement econòmic està pràcticament estancat, amb un 0,2% en el tercer trimestre després d’ensurts recessionistes la primera meitat de l’any. “Semble un problema més estructural”, alerta Brun, que tem que una baixada de tipus no sigui suficient per revifar-los: la pèrdua del gas barat que garantia Rússia, unida a uns costos laborals cada cop més disparats, han fet que la indústria del país -el motor del seu model productiu- hagi perdut embranzida fins al punt de la crisi sistèmica. “Pot ser que Alemanya no vulgui tipus baixos, però els necessita”, afegeix. Sense anar més lluny, el PMI industrial de la república centreeuropea el novembre es va quedar en un minso 43, a tocar d’una situació catastròfica. A l’espera de la resolució electoral, Pinto espera que els dirigents alemanys rendeixin la seva tradicional posició ideològica: “han de renunciar per potenciar el consum privat, o la construcció, molt sensible als interessos”, declara l’analista de mercats.
Així, el missatge dels ortodoxos va deixant espai per a una política laxa, i els seus rivals l’aprofiten: en una declaració davant mitjans, l’italià Fabio Panetta -una de les veus més altes a la trinxera dels coloms– alertava que “encara queda molt per a la taxa de tipus neutrals”. El banquer central, doncs, redueix encara més el llindar de l’estabilitat, tot mantenint que cal superar-lo “El biaix restrictiu de la nostra postura monetària ja no és necessari, el BCE hauria de tornar a un enfocament més prospectiu”, assegurava; donant a entendre que Frankfurt, tipus mitjançant, ha de responsabilitzar-se de la reactivació econòmica en una Europa a tocar de la recessió. Un escenari de tipus baixos és especialment atractiu per als països més endeutats, com ara la mateixa Itàlia o l’Estat espanyol, que hauran d’abonar menys costos addicionals per retornar el passiu adquirit. Amb una inflació present, però controlada -creixements de preus sostinguts i moderats- i el cost dels diners en mínims, doncs, les administracions mediterrànies canten victòria. “Els banquers centrals són independents, però les seves decisions tenen un impacte polític que no deixen de banda”, conclou Brun.
