Europa s’apropa a una nova decisió monetària en un moment d’alta tensió. El terrabastall macroeconòmic encetat amb la pandèmia encara no s’ha aturat, i el Banc Central Europeu, en una Unió fragmentada, cerca assolir una estabilitat de preus oblidada d’ençà del 2021. La inflació entre els països de la moneda única s’ha mantingut als volts del 2,5% en els darrers mesos -abastava el 2,6% el maig després del 2,4% de l’abril-; però no acaba de trencar els llindars necessaris per garantir que l’espiral disparada amb la guerra d’Ucraïna ha arribat a la seva fi. De fet, la subjacent -l’indicador de preus que exclou els elements més volàtils de la cistella, l’alimentació no preparada i l’energia-, frega el 3%, a gairebé un punt dels objectius a mitjà termini de Frankfurt, que se situen als dos punts. Unes sis setmanes després de rebaixar els tipus d’interès per primer cop des de la tardor del 2022 -en uns minsos 25 punts bàsics, deixant la taxa d’operacions de refinançament en el 4,25%-, l’organisme presidit per Christine Lagarde premerà, segons les expectatives de mercat i experts, el fre; i mantindrà intacta la seva principal palanca monetària. “La intenció del consell de govern és abaixar els tipus, però no ho faran sense lògica”, explica a Món Economia el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Joaquim Clarà.
Ja durant la reunió del 3 de juny, la primera reducció de la ràtio de préstecs, diversos governadors nacionals -principalment aquells dels països històricament més ortodoxos amb la política monetària, com ara Alemanya o Àustria- van plantejar dubtes sobre el ritme del “procés desinflacionista” a la Unió Europea. L’índex de preus, alertaven, no mostrava una contracció al ritme que descomptava el banc central. Es tracta d’un procés que també s’està donant en altres de les economies avançades del planeta: la Reserva Federal nord-americana projectava a principis de curs fins a tres rebaixes en la taxa de refinançament al país. La tossuda inflació, que roman per sobre del 3%, ha aturat el seu ritme -que ja és més lent, de fet, que el de la resta de bancs centrals d’Occident; tant que no s’han mogut dels cinc punts que marquen sobre els tipus-; i pocs al mercat inversor esperen que Jerome Powell comuniqui abans de final del 2024 tres flexibilitzacions del preu dels diners. “Si els bancs centrals han après alguna cosa, ha estat a donar molt bé els seus missatges”, raona Xavier Brun, director del Màster Universitari en Mercats Financers a la UPF-BSM.
Més encara, confirmen els experts consultats, just abans de l’estiu: en els cicles anuals, entre el juliol i l’agost el consum -la demanda, i per tant un dels motors dels preus- sol disparar-se. Si, a més, el regulador monetari dona motius per accelerar el crèdit, “es genera una bombolla inflacionista especialment perillosa”. A més, la fi del primer semestre ofereix indicadors econòmics de substància, tant pel que fa a les arques públiques com als balanços del sector privat; i els governadors prefereixen “esperar una mica per poder llegir-ho tot”. D’acord amb aquest calendari, mercat i acadèmia apunten a dues baixades més en la segona meitat de l’any -idèntiques a les del juny, de 25 punts bàsics-: el setembre i el desembre. La mateixa presidenta Christine Lagarde ha alertat, d’ençà del juny, que “el control de la inflació no serà lineal; hi haurà alts i baixos”. La reunió del juliol, demostren les previsions, se situarà a la part baixa de la gràfica.
Més enllà de les qüestions estacionals, els experts identifiquen una conjuntura poc favorable per a les baixades de tipus. La bona salut dels mercats laborals, així com unes grans economies europees que sostenen -amb excepcions escasses- un creixement suficient, no posen cap mena de pressió sobre Frankfurt, que constata que els membres del club del 27 funcionen bé sense injeccions d’adrenalina com les que suposaria una baixada de tipus. El gran motor d’aquesta resiliència és el consum intern: les famílies dels principals països del continent continuen comprant, i “els preus elevats es van normalitzant”. Amb millors fonaments laborals i, en general, salaris més elevats, les empreses es permeten un trasllat més clar a preus finals d’aquelles baules de les seves cadenes de valor que mantenen la tensió. “Hi ha una lectura triangular: les vendes no baixen, els inventaris s’estabilitzen i per això no puja tant el PIB, perquè no es produeix tant”, analitza Brun. Així, malgrat moments de recessió tècnica a entorns tan importants com l’alemany o el neerlandès, no es veu la necessitat d’accelerar el curs econòmic. “Hi ha un gran notari, que és l’atur: i l’ocupació es manté forta”, connecta el professor de la Pompeu Fabra. D’aquesta manera, ni la inflació obre la porta a afeblir el control, ni el context econòmic necessita més llibertat per al crèdit. “Els tipus d’interès pugen en ascensor i baixen per les escales”, bromeja l’acadèmic.
País a país
El ritme de Frankfurt, doncs, coincidirà relativament amb els plans dels coneguts com a falcons, els banquers centrals econòmicament ortodoxos, sovint de les economies del centre i nord d’Europa. El president del Bundesbank, Joachim Nagel, consta entre les figures més destacades d’aquest contingent al consell de govern. Fins i tot quan els mercats més collaven la presidència per encetar la retallada dels tipus, Nagel cridava a la calma, negant el “pilot automàtic” que suposaria, a parer seu, una nova baixada de tipus al juliol. Entre els seus aliats consta l’austríac Robert Holzmann; que també a finals de maig negava el “sentit” d’una retallada de tipus dues reunions consecutives. El context, val a dir, ha estat favorable als centreeuropeus; i ha deixat enrere forts lideratges del sud del continent. És el cas del líder del banc central portuguès, Mário Centeno, especialment crític amb un ritme de retallades que “vagi endavant i enrere”. A ulls de Centeno, les baixades haurien de ser estables, atès que una aproximació massa conjuntural “no ofereix seguretats a l’economia”, i les inversions oscil·len amb massa força. De fet, en un dels àmbits més afectats pel moviment de tipus, com és l’immobiliari, el primer -i lleuger- missatge de Lagarde ha servit per disparar prop d’un 30% la firma d’hipoteques després de prop de dos anys en constant descens de l’activitat.
L’enfrontament, val a dir, és més cultural que no pas material. Malgrat els intents d’una relativa protecció dels interessos nacionals en les votacions a les trobades de política monetària que identifica Clarà, difícilment la política nacional s’acabi imposant a les qüestions macroeconòmiques. “Els interessos nacionals xoquen amb les indicacions macro”, raona el professor. Molts països de la UE -sigui pel seu elevat endeutament, com és el cas espanyol; sigui per les necessitats de la indústria, com a Alemanya- preferirien viure en un entorn de tipus baixos que incentivés les seves empreses i retallés els interessos del passiu. En tot cas, contempla Brun, podria arribar a haver-hi xocs entre les potències més industrials i les més lligades als serveis; atesa la necessitat de retornar a la competitivitat dels països més afectats per la crisi energètica. En aquesta batalla, però, no hi serà present l’Estat espanyol a curt termini: la manca d’acord per renovar el governador del Banc d’Espanya després de la fi del mandat de Pablo Hernández de Cos, combinada amb les funcions limitades de la subgovernadora Margarita Delgado, deixen el món monetari espanyol amb veu, però sense vot a la decisió fins que Moncloa resolgui l’atzucac.
La Fed marca el camí
El tercer factor que entra en la prospectiva frenada de les retallades de tipus d’interès a Europa ha estat, malgrat el rebuig de Lagarde, Washington. El no de Jerome Powell a una flexibilització monetària en la reunió de governadors del passat mes de juny, que deixa la Fed endarrerida respecte de grans reguladors com el Banc del Canadà o el Banc d’Anglaterra, dificulta sobre manera les decisions dels seus homòlegs transatlàntics. La representant alemanya al Comitè Executiu del BCE, Isabel Schnabel, es va comprometre que la diferència entre les polítiques monetàries de Frankfurt i Washington serien “lleugeres i temporals”. Així, el regulador europeu no farà cap escapada respecte de l’estatunidenc. “Europa no baixarà amb força els tipus d’interès fins que no comencin a fer-ho també els EUA”, postil·la Brun. Aquesta cerca de l’equilibri respon una qüestió essencial: el petroli -l’energia en general, de fet-. La divisa global del mercat energètic és el dòlar; i un euro massa dèbil respecte de la moneda estatunidenca podria tornar a encarir la llum, la benzina i altres derivats al continent. “Malauradament, estem bastant agafats pel que faci la Reserva Federal”, comenta el docent. La dependència de Washington es fa especialment tensa a només cinc mesos d’unes eleccions presidencials que podrien canviar radicalment l’enfocament monetari al país: un segon mandat de Donald Trump, constata Clarà, cercaria “proteccionisme i un dòlar més fort; un terrabastall polític”. Així, Europa, independentment de les seves necessitats, es troba lligada als interessos de l’encara primera potència mundial.
