El Banc Central Europeu ja no navega aigües tranquil·les. Durant més d’un any, el consell de govern de l’institut emissor de la zona euro ha pogut respirar amb calma. Sota l’ombra de la recessió i amb l’espiral inflacionista controlada, fins i tot els governadors més conservadors estaven d’acord a rebaixar -amb cura, però sense pausa- els tipus d’interès. Alemanya, el gran baluard de l’ortodòxia, patia per la seva indústria; i veia en la facilitat de crèdit una sortida a curt termini sense arriscar un esfondrament econòmic. Els països frugals, però, ja no tenen tanta por; i comencen a deixar enrere els tambors de la recessió. Ara, Joachim Nagel, president del Bundesbank, i la resta de falcons monetaris han recuperat la seva trinxera, com demostraven les actes de la reunió del passat mes de juny. El consens s’ha trencat a favor dels conservadors, i la presidenta del BCE, Christine Lagarde, ja va indicar en la darrera roda de premsa de política monetària que al juliol s’interromprien les baixades.
Ni tan sols l’amenaça comercial de Donald Trump, amb -per ara- aranzels del 30% a la UE, han mogut la mà del regulador. Segons el banc nord-americà Goldman Sachs, les condicions imposades per la Casa Blanca, en el seu estat actual, suposarien una batzegada de l’1,2% al PIB dels països de la moneda única. L’escenari és conservador; i contempla certs acords entre les parts. És a dir, el refredament podria ser encara més intens; fins al punt que l’entitat britànica Barclays preveu que, en cas que es mantingui l’impost de 30 punts, Frankfurt torni a activar les baixades de tipus.
El mercat, val a dir, encara no ha arribat a un consens respecte de quin és el punt d’equilibri. El preu dels dipòsits, arran de la reunió del juny, es va quedar en el 2%, després de set retallades de 25 punts bàsics. Diverses fonts financeres consultades ja han rebaixat les seves estimacions, i apunten que la ràtio objectiu pot voltar l’1,8%; un nivell que assumiria una vuitena retallada, que podria executar-se en la pròxima reunió, a mitjan mes de setembre.
Ara per ara, els indicadors del mercat no van en aquest sentit. L’euríbor, l’índex de referència hipotecària de la Unió, sol avançar-se a les decisions de Frankfurt. És a dir, quan la ràtio baixa, indica que el BCE continuarà flexibilitzant les condicions dels préstecs. Des del maig, roman horitzontal, intacte als volts del 2,1%. Les previsions de la banca europea van en la línia de les demandes que ha fet el mateix Nagel, que, en una recent entrevista al diari alemany Handelsblatt, va exigir als seus companys de consell de govern “una mà ferma” amb el preu dels diners. “Els aranzels estan causant danys a l’entorn comercial, però el setembre serà el millor moment per reconduir la situació”, declarava el president del Bundesbank, ja sense el guant de seda del primer semestre de l’any.
La resposta dels ‘coloms’
L’altra banda de la trinxera monetària encara sosté que les condicions de crèdit a la UE són restrictives, i reclama continuar en el camí que es va encetar a principis del 2024. L’italià Piero Cipollone, membre de la junta executiva del BCE, és considerat el tècnic més pròxim als països del sud. Poc abans de la reunió del juny, va assegurar que els objectius d’inflació -el 2% a mitjà termini que marca el ritme regulador de Frankfurt- estan a punt de ser assolits. Sense aquesta tensió de preus, argumentava Cipollone, hi ha marge per continuar relaxant el mercat de crèdit.
De fet, el comerç internacional podria acabar forçant la mà de l’emissor. La guerra comercial dels Estats Units i la Xina podria provocar, a parer seu, que una munió de productes industrials busquessin sortides alternatives a Europa. Una injecció d’oferta com aquesta podria “exercir pressió baixista sobre els preus”, fet que deixaria encara més marge per facilitar el crèdit i escalfar el mercat local, a la cerca de l’estabilitat.
Ensurt a Washington
La mala maror a Frankfurt queda en no res si es compara amb el tsunami que es preveu a Washington. La guerra freda entre Trump i el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, ha quedat a punt de les hostilitats. La Casa Blanca, cal recordar, exigeix un gir de 180 graus en l’estratègia del regulador. A diferència dels seus homòlegs transatlàntics, Powell ha mantingut congelats els tipus d’interès per sobre del 4%. L’administració exigeix una rebaixa de més de tres punts, per reactivar l’economia a través del crèdit; però els governadors rebutgen les seves pressions, en tensió pels potencials efectes inflacionistes dels aranzels.
L’estira-i-arronsa es manté des del gener, però Trump sembla disposat a trencar la corda i aprofitar una escletxa legal per fer fora Powell. La Casa Blanca acusa la Fed d’haver sobrepressupostat la reforma de la seva seu a Washington; un motiu suficient, segons la jurisprudència, per acomiadar el dirigent de l’agència federal. Wall Street, a través del WSJ, ja ha exigit al Despatx Oval que freni les seves pretensions, i ha alertat que un nomenament massa favorable al govern federal podria generar pànic entre els inversors, ensorrant els principals índexs borsaris.
El BCE, doncs, no pot mirar cap a l’oest a la recerca de referències monetàries; i el desequilibri comença a ser evident. L’euro guanya terreny respecte del dòlar, que ja està lluny de la seva contrapart comunitària. Les empreses catalanes amb operacions als EUA començaran a notar els efectes de l’escletxa entre divises aquest segon trimestre, llastrades -un cop més- per l’erràtic llogater de la Casa Blanca.
