La clara tendència baixista de la inflació a l’eurozona podria alleugerir la densa mà del Banc Central Europeu sobre els preus del crèdit. L’inaudit salt en els tipus d’interès del darrer any i escaig -de ràtios negatives a un històric 4,5%- ha imposat ritmes cada cop més lents a uns mercats financers que havien passat a la sortida de la pandèmia moments dolços. Totes les estimacions per a la reunió de política monetària del consell de govern del BCE del pròxim dijous apunten a l’immobilisme: la presidenta Christine Lagarde, previsiblement, anunciarà que el preu dels diners no variarà per segon mes consecutiu. Frankfurt, com recorda el professor d’Estudis Econòmics i Empresarials de la UOC Antoni Cunyat, “s’ha caracteritzat històricament per la prudència”. Una prudència, però, de la que els grans mercats financers se’n volen desempallegar com més aviat millor.
La lenta caiguda dels preus de consum al continent situava les apostes dels inversors en un retrocés dels tipus gradual per al pròxim any, amb una baixada de 25 punts bàsics per trimestre a partir de la primavera del 2024 que, com a molt, afluixés la corretja de la política monetària de l’ordre d’un punt percentual a finals de l’exercici. Ara, però, els capitals comencen a impacientar-se; a finals de la passada setmana, el gran banc nord-americà Goldman Sachs va fer escalar la reducció de tipus fins als 150 punts bàsics, prop del doble del que es podia esperar per a Europa; mentre que altres inversors, com recollia el portal estatunidenc Bloomberg, aposten que el BCE “liderarà” l’abaratiment del crèdit entre els grans bancs centrals del planeta després d’un any a remolc de la Reserva Federal. De fet, segons les estimacions publicades pel mateix mitjà -tradicional termòmetre de les finances a les grans capitals globals- Washington es quedarà per darrere de Frankfurt en la seva flexibilització econòmica, amb una baixada per al curs de 125 punts bàsics.
L’afany de les grans finances per tornar a facilitar el crèdit a la zona euro xoca, però, amb un especialment prudent consell de govern del BCE, que ja fa setmanes que alerta que és “massa d’hora” per ni tan sols començar a discutir baixades en les ràtios de dipòsits i préstecs. Els falcons, de fet, fa pocs dies que s’han resignat davant el fet que no hi haurà més pujades: l’executiva alemanya Isabel Schnabel, històricament decantada cap al bàndol dels falcons, reconeixia la passada setmana que les “falagueres” dades inflacionistes a la unió allunyen qualsevol nou enduriment de les condicions creditícies europees. Tant Lagarde com el vicepresident Luis de Guindos, per la seva banda, han insistit sovint d’ençà de la reunió de política monetària del passat octubre que “la batalla contra la inflació encara no està guanyada”. Les crides a la calma de presidenta i vicepresident tenen, per al director del màster de Mercats Financers de la Universitat Pompeu Fabra-BSM Xavier Brun, un cert “component lingüístic”. La direcció del Banc Central, raona Brun, “dona aquest missatge perquè encara vol controlar la inflació”. “Si transmeten a la població que les coses encara no van del tot bé, gastem menys; però si diuen que l’economia ja se n’ha sortit i tindrem un aterratge suau, poden donar ales a una inflació que comença a controlar-se”, raona l’expert.
“Càbales del mercat”
Les grans empreses financeres i el regulador, doncs, sostenen un estira-i-arronsa públic per establir una sort de discurs dominant al voltant de la salut de l’economia. Mentre que el govern del BCE visualitza únicament el control de preus a mitjà termini com a objectiu dels seus moviments polítics, Goldman Sachs i la resta d’entorns d’inversió pretenen recuperar l’acceleració d’una economia que ja fa mesos que nota els efectes de la transmissió de la política econòmica: les hipoteques a la baixa són només un dels elements d’un còctel que barreja una aposta per l’estalvi amb l’absència de moviments crediticis amb l’objectiu de frenar dràsticament el consum. L’alentiment macroeconòmic, doncs, té una solució clara: tornar a incentivar la despesa. “Si l’economia va malament, es millora baixant els tipus”, posa Brun a ulls dels partidaris de la flexibilització. Cunyat, en aquest sentit, afegeix que les presses dels mercats d’inversió per la caiguda del preu del crèdit es regeix interessos encara més particulars. “Amb els tipus baixos, el client ha d’anar als productes financers de risc a guanyar rendibilitat; quan pugen, els dipòsits els remuneren a un 3 o un 4% a risc zero”, argumenta l’expert.
Falses expectatives
Ambdós experts coincideixen, però, que el retrocés de la inflació mostra tendències estructurals -és a dir, que és possible que s’hagi aconseguit controlar els preus de consum a mitjà termini, com marca el mandat del banc central-. Amb una inflació a l’eurozona inferior al 3% per primer cop en prop de dos anys; i amb una subjacent per sota dels quatre punts, Cunyat assegura que la tendència positiva existeix, si bé no és definitiva. “El camí és el correcte, però encara l’estem començant”, etziba l’acadèmic; tot demanant a les autoritats financeres del continent que “pequin de prudents” abans de llançar-se a baixades especialment intenses. Brun, per la seva banda, assegura que les profundes causes productives darrere de la inflació, amb clar origen durant les aturades de la pandèmia, comencen a estabilitzar-se, si bé els preus encara no estan sota control complet. El professor tem, doncs, que el BCE “malinterpreti que l’economia necessita un push” i compri les receptes marcades per les grans finances. Una reactivació productiva massa ràpida, coincideixen ambdues fonts consultades, assegura “efectes perniciosos per a l’economia”; amb especial risc d’un repunt inflacionista per una escalada excessivament ràpida de la demanda de petroli, talment com ja va succeir a finals de l’estiu amb la dràstica reobertura del mercat xinès.
Amb tot, i en una línia similar a la que marquen les autoritats comunitàries, els experts alerten contra aquesta interpretació massa causal de la relació entre preu del crèdit i salut de l’economia. Malgrat això, les sensacions són discordants. Cunyat, per una banda, llegeix en les manifestacions públiques del banc indicis de prudència: el mateix consell de govern que ha insistit a controlar els preus whatever it takes durant els darrers mesos no saltarà als braços del mercat amb baixades de tipus que alliberin el camí dels principals productes inversors. Brun, per la seva banda, veu la situació substancialment menys falaguera: el repunt de l’atur en algunes de les grans economies del continent, unit al gairebé congelat creixement del PIB -en alguns casos fins al límit de la recessió- pot forçar la mà del consell de govern. “S’adonaran que s’han passat de frenada i hauran de fer coses”, conclou Brun; que si bé no comparteix les estimacions dels mercats financers, veu en el futur immediat una baixada de tipus que, buscant la reactivació, pot anar en última instància en detriment de la salut econòmica europea.
