El Banc Central Europeu s’apropa a la seva segona reunió de política monetària en una complexa cruïlla. Alemanya arrossega l’economia europea amb un altre any recessionista i, malgrat el lleugeríssim repunt de les darreres setmanes del 2024, l’activitat industrial al que fins ara era el centre productiu del continent continua en clar decreixement. Els mateixos governadors dels reguladors monetaris estatals reconeixen sovint que el secundari de la majoria de la Unió té una salut fràgil, mentre que els serveis se sostenen sobre una espiral inflacionista sectorial que no sembla relaxar-se del tot. Relaxar els tipus d’interès sembla una opció evident per revifar l’economia, més encara quan l’IPC subjacent a algunes de les principals economies del continent -la catalana, entre altres, que segons les previsions de l’INE tancaria el febrer al 2,1%- ja s’apropa als objectius a mitjà termini dels bancs centrals. Ara bé, els esdeveniments a l’altra riba de l’Atlàntic dificulten que els gestors monetaris de Frankfurt es moguin amb total llibertat: l’absoluta incertesa que acompanya el full de ruta econòmic del president dels Estats Units Donald Trump, que amenaça de tornar a disparar la inflació al país nord-americà i desequilibrar el seu mercat de treball, ja ha frenat els plans de la Reserva Federal per flexibilitzar les condicions creditícies al país. L’organisme que presideix Christine Lagarde sosté que mira a Europa, i no a Washington, quan implementa moviments polítics; però les relacions comercials i financeres trenquen fàcilment les fronteres entre jurisdiccions.
Les expectatives a curt termini dels mercats financers encara mantenen baixades de tipus en mans del BCE. Segons una recent enquesta als principals economistes del continent elaborada per l’agència Reuteres, el consens apunta a una nova baixada del cost del crèdit per al pròxim dijous, quan els governadors es reuneixin per segon cop enguany. Una rebaixa modesta, d’uns 25 punts bàsics, en la línia de la lenta retirada a les restriccions financeres imposades arran de la crisi inflacionista del 2022. Amb aquest moviment, Frankfurt deixaria la ràtio de préstecs en el 2,5%. Diversos analistes i experts consultats per Món Economia, val a dir, reclamen rebaixes més agressives, amb l’objectiu d’injectar activitat en uns mercats comunitaris, especialment els del centre d’Europa, estancats.
Res indica que pugui haver-hi rebaixes més significatives a curt termini, malgrat que les previsions econòmiques cada cop situen el punt d’equilibri -el nivell en el qual els tipus no afecten l’economia i, per tant, deixen de refredar el flux de préstecs, despesa i inversions- ja per sota del 2%, en un 1,75% que només apareixia en els presagis més ofensius per a l’exercici. Ho fan fins i tot les estimacions internes de Frankfurt, com demostra un recent document publicat per economistes vinculats a la institució. No hi ha, però, una postura oficial al respecte: el vicepresident del BCE i exministre espanyol d’Economia, Luís de Guindos, mantenia tots els dubtes a principis del febrer: “Ningú sap on és el punt d’equilibri”, assegurava llavors.
Debats polítics a Frankfurt
Val a dir que els posicionaments polítics respecte de l’estratègia que ha de tirar endavant el Banc Central donen suport a una sostinguda rebaixa dels tipus. Fins i tot els més conservadors: el governador del Bundesbank, Joachim Nagel, declarava el passat dimarts que les previsions inflacionistes són prou “encoratjadores” per continuar amb les baixades del cost del crèdit a curt i mitjà termini. Nagel, cal recordar, ha estat una de les cares visibles del discurs dels falcons monetaris a Frankfurt els darrers mesos, en línia amb les posicions històriques d’Alemanya respecte de la gestió de l’euro. Tot i això, a parer seu, els objectius de preus del BCE “es podran assolir durant l’any”, fet que “permetrà que el consell de govern continuï rebaixant el cost del crèdit en el futur”.
La posició de Nagel, però, no té el suport del conjunt de les visions econòmiques dins l’institut emissor. Fins i tot entre els perfils que es podrien comptar entre els seus. El mateix dia que el governador alemany va fer el seu diagnòstic, Isabel Schnabel, membre del consell de direcció de l’organisme -alemanya també, i també històricament poc procliu a la política monetària laxa- deixava entreveure que els nivells de restricció actuals són prou distesos per no suposar un pes per a l’economia del continent. “Ha esdevingut cada cop més improbable que les actuals condicions de refinançament estiguin aturant materialment el consum i la inversió”, assegurava en una ponència a Londres. Malgrat les alertes financeres, que atribueixen el mal moment econòmic de la Unió als tipus, per a Schnabel “el fet que el creixement estigui estancat no és una prova que la política del BCE sigui restrictiva”. Així doncs, les veus tècniques del banc contradiuen la resposta financera als seus moviments, mentre que les polítiques semblen convençudes de continuar la tendència baixista. Mirant cap als Estats Units, però, el camí pot ser menys clar del que es pot esperar.
La Fed pitja el fre
Des d’inicis del curs, la Reserva Federal va aturar les retallades de tipus d’interès que va encetar a mitjan curs en paral·lel amb el Banc Central Europeu. La incertesa permanent en què la política econòmica de Donald Trump ha enfonsat l’economia nord-americana en un terrabastall permanent que, segons els governadors estatals, dificulten una flexibilització completa. Segons una recent enquesta elaborada pel mateix banc central estatunidenc, els consumidors no confien en la baixada de preus que podria motivar una millora de les condicions de crèdit, especialment vistos els primers efectes dels aranzels que la Casa Blanca ha imposat sobre diversos socis comercials del país. Segons el mateix estudi, les previsions de preus dels compradors nord-americans s’haurien disparat un 6% en els darrers 18 mesos, i la disposició a consumir s’ha mantingut baixa fins i tot amb uns IPCs més amistosos per a les rendes del treball. Vista aquesta tremolor de preus, veus dins el consell de govern estatunidenc reconeixen que no hi haurà baixades a curt termini. La governadora del Banc de Cleveland, Beth Hammack, assegurava el passat dijous que “l’objectiu inflacionista del 2% encara no està a la vista”; fet que alentirà definitivament els moviments de l’organisme que presideix Jerome Powell. A parer de Hammack, el juny serà la primera oportunitat per a retallades contundents, encetant una tendència que podria continuar el setembre.
Les borses, però, no estan del tot d’acord amb la lectura del govern monetari dels EUA. En un recent document publicat per analistes del mercat de Nova York, es contempla la possibilitat d’un període d’estagflació -amb d’inflacions elevades sense creixement econòmic- a curt i mitjà termini. La Fed, amb un mandat dual, pateix un especial conflicte en aquesta mena de contexts, en tant que es fa evident la necessitat de rebaixar els tipus per reactivar l’economia i, en conseqüència, reactivar el mercat de treball; però un IPC lluny del 2% impedeix obrir les portes de nous escalfament de preus. La lectura, val a dir, és compartida per alguns dels caps polítics del preu del dòlar. El president de la reserva federal de Kansas City, Jeffrey Schmidt, assegurava recentment que l’organisme “haurà d’equilibrar els riscos inflacionistes contra les preocupacions pel creixement”. “Hi ha riscos que podrien dificultar cada cop més les nostres decisions de política monetària”, assegurava l’economista. Un d’aquests factors serà, sense dubte, el mateix president Trump, que en les darreres jornades ha tornat a engegar les pressions cap a Powell i el seu equip per rebaixar els tipus i accelerar l’economia, un conflicte que ja va liderar el 2018, enmig de la seva primera administració.
Amb tot -com ja s’està donant en altres àmbits, com el comerç global o la defensa- Europa busca sostenir la seva independència respecte dels Estats Units, lluny de dècades de vinculació amb les estratègies econòmiques dictades des del principal mercat occidental. El governador del banc central croat Boris Vujcic assegurava a mitjan febrer, quan va esdevindre clar que Powell no reduiria els tipus d’interès a curt termini, va provar de desvincular les decisions del consell de govern dels 27 amb la dels seus homòlegs nord-americans. La principal preocupació dels mercats en un eventual desacoblament de la corba de tipus és el preu de l’euro -que la divisa perdi embranzida respecte del dòlar i provoqui una importació d’inflació via mercat energètic, per exemple- “no ha de fer patir els inversors”, a parer del croat. “El tipus de canvi és un factor que cal considerar, però no és quelcom que ens hagi de fer perdre la son”, assegurava.
