Set pujades del preu del crèdit, a ulls dels mercats, no han estat suficients perquè el Banc Central Europeu hagi assolit el seu punt d’equilibri monetari. El retrocés estable de la inflació a la Zona Euro, que se situa aquest mes de maig en un 6,1% –mentre que a l’Estat espanyol i Catalunya conserva un molt més moderat 3,2%– han alentit progressivament les pujades de tipus d’interès encetades el passat estiu. Segons apunten els mercats –i comparteixen fonts expertes consultades per TOT Economia–, el pròxim dijous el màxim òrgan monetari de la Unió Europea pugi els tipus d’interès en un 0,25%, en línia de la decisió presa el passat maig, la vuitena de la sèrie. L’entitat presidida per Christine Lagarde, així, es mouria en la mateixa línia d’alentiment sense frenada que han marcat els grans bancs centrals del planeta, capitanejats per la Reserva Federal.
Lagarde continua, d’aquesta manera, fidel a la màxima que ha marcat les decisions del Banc Central des de l’inici de la crisi inflacionista: reunió a reunió. L’economista francesa ha evitat les obertes demandes de governadors i economistes de tota Europa per establir camins d’enduriment tancats, tant els dels falcons centreeuropeus com els més lleugers representants del sud del continent. Més enllà de les crides exteriors, com explica el secretari tècnic del Col·legi d’Economistes de Catalunya Àngel Hermosilla, el BCE “obeeix només al seu mandat determinat”: l’ancoratge de la inflació a l’encara llunyà 2%. Segons Hermosilla, si bé el Banc manté el full de ruta amb els dos punts a l’horitzó, aquest és possiblement més llunyà del que es plantejava, “fins i tot entrant al 2025”. En aquest context, la direcció monetària continental haurà de prendre decisions respecte del punt d’equilibri.
Especialment, raona Hermosilla, donats els progressius canvis en la composició de la inflació. Tant el representant del CEC com el secretari de Treball i Economia de Comissions Obreres Ricard Bellera coincideixen a apuntar a l’oferta com a principal shock inflacionista -és a dir, la pujada de preus prové de colls d’ampolla, primer productius i després energètics, i no tant a un escalfament excessiu del consum després de la pandèmia-. En aquest sentit, nous impactes en les cadenes de valor, com ara la sequera, arrisquen un repunt de l’índex de preus -un repunt que ja s’ha notat en aliments molt dependents de l’aigua, com ara la fruita fresca-. Tot i això, reitera l’economista, “el BCE té un sol mandat i les eines que té a la seva disposició són les que són”. En aquest sentit, els mercats internacionals plantegen, fins i tot, dues pujades dels tipus d’interès més -a banda de la del pròxim dijous-; que situarien el tipus de crèdit al 4,5% i el de dipòsits al 4%.
Una estratègia d’encariment de tipus a llarg termini encaixaria, d’aquesta manera, amb les previsions del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial que, a diferència del que farà la Reserva Federal, projectaven al maig encariments dels diners fins al 2024. Tot i això, com han alertat els organismes internacionals, hi ha importants riscos: un refredament excessiu de l’economia europea pot tenir efectes nocius. Alemanya, de fet, ja ha entrat en recessió -es tracta del mercat més afectat pel shock energètic, i dels que ha aplicat menys mesures de control de costos-; i el conjunt de l’Eurozona l’ha seguit, amb dos trimestres consecutius de decreixement entre l’octubre del 2022 i el març del 2023. “El risc és considerable”, alerta Bellera.
Cultura de l’enduriment
L’escletxa cada cop es fa més ampla entre els partidaris d’una política monetària dura i les posicions menys exigents. Mentre que figures com l’alemany Robert Holzmann, entre altres representants, encara sostenien pujades de tipus de 50 punts bàsics abans de la darrera reunió, governadors com el portuguès Mario Centeno fa temps que alerten contra l’excessiva velocitat dels endurimants, tot obrint la porta que la Unió arribi, un cop frenada l’espiral inflacionista, a una situació d’overshooting. “Tradicionalment, el centre-nord d’Europa vol controlar la inflació a qualsevol preu; mentre que el sud és més flexible”, confirma Hermosilla, que atribueix a la cultura econòmica la “defensa a ultrança” de l’encariment del crèdit que reivindiquen els banquers dels països frugals.
Bellera, per la seva banda, qüestiona l’aplicació general d’unes tesis econòmiques ortodoxes que considera “primitives”. El representant sindical observa una enorme dificultat en la trobada d’un punt d’equilibri que serveixi a les necessitats de tots els mercats de la Unió. “Quan aturarem les pujades de tipus, havent-hi tantes diferències? Potser el que necessita un país no és el que necessita l’altre”, declara. En aquest sentit, Bellera apunta a un clar acompanyant de l’enduriment monetari en la tasca de contenció de la inflació: el control de preus. “No només cal el control de la política monetària; també la fiscal”, opina.
Raonaments equivocats
“La cadena que planteja el BCE és equivocada”, assegura el representant sindical. Un encariment del crèdit pot baixar al consum i amb ell la producció; però si la inflació respon a causes exteriors, l’alentiment econòmic no és una eina adient per controlar-la. De fet, apunta Bellera, la pujada del preu del crèdit contradiu l’estratègia central de recuperació europea després de la pandèmia: els fons Next Generation EU. L’emissió de deute comuna per finançar els plans de recuperació i resiliència, una política fiscal progressiva que canvia el ritme de la UE respecte de la integració econòmica, xoca amb les barreres al crèdit que suposen els tipus d’interès. Les inversions comunitàries, apunta Bellera, han de servir per traccionar finançament privat; si bé les empreses, en un entorn de tipus alts, no poden accedir als préstecs necessaris per executar els canvis productius que reclama Brussel·les. “Això només afavoreix els actors amb molts recursos disponibles, i no els més dinàmics”, lamenta.
Guanys empresarials, el motor de l’IPC
La presidenta Lagarde ja va declarar en una compareixença la passada setmana que la composició de la inflació tenia un nou actor central: els beneficis de les empreses. La banquera central, en aquest sentit, contradiu les veus patronals que atribuïen a les reclamacions salarials les pressions sobre preus, tot negant els “beneficis extraordinaris” del sector privat. “Els salaris van créixer per sota del 4%, mentre que la inflació ho va fer a més del 8%”, confirma Hermosilla, que detecta una “clara descompensació”. Bellera, en el mateix sentit, assegura que “els beneficis, especialment en certs sectors”, s’han disparat a costa d’augments de preus. “El que s’hauria de fer és mirar qui ha guanyat” amb la inflació, raona el sindicalista. “No té sentit que uns no es continguin gens i demanin contenció als altres”.
