El consell de govern del Banc Central Europeu no ha pogut evitar mirar cap a l’altra banda de l’Atlàntic en les seves darreres reunions. Les actes de la trobada dels governadors nacionals del passat 23 d’abril, la setena consecutiva amb rebaixes de tipus d’interès, constaten que la política comercial de Donald Trump continua acaparant tota l’atenció econòmica. Els moviments erràtics de la Casa Blanca, però, ja no causen la por en els reguladors comunitaris que sí que es va veure durant el primer trimestre. Les “turbulències del mercat” provocades pels aranzels universals comunicats el 2 d’abril, ara sota profund escrutini, no han deixat l’economia dels 27 -ni la moneda única- en una posició tan malmesa com s’esperava. De fet, un recent estudi de Caixabank Research situava el greuge de les tarifes sobre el PIB espanyol en només un 0,1%. Aquesta calma s’ha traslladat a l’institut emissor, que troben en el programa econòmic trumpista una font de revalorització de l’euro, i celebren que l’obertura de nous mercats hagi contrarestat els efectes inflacionistes del proteccionisme. Sobre aquesta nova seguretat, el BCE es prepara per a una nova baixada de tipus del 0,25% el pròxim dijous, en la reunió corresponent al mes de juny; però ja albira un futur immediat sense noves retallades, començant tan aviat com al juliol.
Segons exposava l’economista i membre del consell Isabel Schnabel -usualment la veu més conservadora entre els tècnics de Frankfurt- la nova administració nord-americana “ha aconseguit acabar amb l’excepcionalisme estatunidenc, i ara Europa es percep com el valor alcista de les grans economies globals”. L’euro ha tornat a agafar embranzida envers el dòlar, després d’un enfonsament que el va apropar a l’equilibri total a finals de gener, amb un tipus de canvi de l’1,02. El valor de la moneda local no ha fet més que recuperar-se des del Dia de l’Alliberament, i un euro ja torna a superar els 1,13 dòlars, el nivell màxim des de principis del 2022. La nova crescuda de l’euro ha vingut motivada, segons explicava Schnabel durant la reunió, per un gir de la inversió cap a productes europeus, vista la caiguda lliure dels valors a la borsa de Nova York. En aquest nou panorama, el capital ja no està tan famèlic de rebaixes de tipus. Una recent enquesta entre analistes de mercat portada a terme per l’agència Reuters apuntava que menys del 25% dels experts comunitaris reclamen dues flexibilitzacions monetàries més després del juny, amb la majoria apuntant cap a només una rebaixa en la segona meitat de l’any -o, fins i tot, cap-.
Dues rebaixes, comptant la del juny, en el que resta de 2025 servirien per trencar un llindar gairebé sentimental per als analistes econòmics: el 2%. Si aquest és el camí que tria Frankfurt, el punt d’equilibri se situaria en l’1,9% -amb dues retallades de 25 punts bàsics respecte del nivell actual del 2,4%-. Es tracta d’un final de cursa lleugerament més elevat que el que preveien alguns fons d’inversió, que ja projectaven acabar l’exercici per sota de l’1,8%. Ara bé, la recuperació econòmica i la fuita de confiança nord-americana han revifat el capital sense tanta flexibilitat monetària. Un dels economistes consultats per Reuters, de fet, reconeixia que “hi haurà un reequilibri de les carteres inversores globals cap enfora dels Estats Units, i veiem que Europa serà un dels beneficiaris d’aquesta tendència”. A l’espera de la decisió dels tribunals nord-americans respecte de les tarifes de Trump -que poden encara salvar-lo de si mateix-, aquest han servit per reviscolar el mercat intern europeu i mantenir curta la corretja monetària de l’eurozona.
Els falcons, empoderats
El flamant bon rumb de l’economia europea tornat a elevar les veus dels falcons -els conservadors monetaris, generalment centreeuropeus- al consell de govern. Després de mesos de concessions als banquers centrals del sud, més partidaris de la flexibilització, els caps visibles de la política monetària alemanya, austríaca o belga, entre altres, han tornat a exigir moderació en les retallades de tipus. El governador del Bundesbank alemany, Joachim Nabel, demanava als seus col·legues “prudència” en les pròximes decisions des de la cimera del G7 al Canadà. “És difícil dir que la nostra ràtio de dipòsits continua sent restrictiva”, analitzava l’economista en una atenció als mitjans. I afegia: “ens hem de mantenir cautelosos amb les pròximes decisions de política monetària”. Alemanya, val a dir, ja no està tan necessitada de facilitats de crèdit com a finals del 2024 i principis del 2025, quan la seva indústria estava en clar retrocés. Les darreres dades de PMI industrial elaborades pel Banc Comercial d’Hamburg situaven la salut del manufacturer germànic en 48,8 punts, a tocar de l’equilibri que marca el llindar del 50. De fet, Schnabel va aprofitar la seva intervenció al consell de govern de l’abril per lloar “el nou paquet fiscal” del canceller Friedrich Merz i l’impuls de la despesa en defensa sortit de Berlin. “El mercat veu les polítiques de Merz com una garantia de creixement a llarg termini”, recullen les actes de la trobada; fet que justifica frenar les rebaixes de tipus d’interès. Als posicionaments de Nabel s’ha afegit l’austríac Robert Holzmann, que va aixecar l’alarma contra una flexibilització “més arriscada que no fer res”. Menys contundent ha estat Pierre Wunsch, el líder monetari belga, que ha reconegut que “potser caldrà portar el preu del crèdit per sota del 2%”.
A l’altra trinxera, els coloms -els expansionistes-, concentrats al sud d’Europa, comencen a perdre pistonada en el discurs intern del consell de govern. El governador del Banc d’Itàlia, Fabio Panetta, conegut militant dels tipus baixos, va reconèixer el passat divendres que “ja hi ha poc marge per aplicar noves retallades”, si bé sosté que les decisions del consell han de romandre “flexibles” per atendre les necessitats de l’economia dels 27. Contra el criteri alemany, Panetta roman preocupat pels aranzels: “les tensions comercials poden portar a un deteriorament econòmic, i serà essencial mantenir una aproximació pragmàtica i considerar els senyals que enviï el mercat financer”. Més ambiciós ha resultat el president del Banc de França, François Villeroy de Galhau, que va declarar en un discurs el passat dimecres que “la normalització de tipus encara no ha acabat, com veurem en la pròxima reunió”. Com en el cas alemany, França continua recuperant-se de la crisi industrial que va patir el 2024, però, a diferència dels seus veïns, no ha aconseguit consolidar una tendència alcista en el PMI manufacturer. Van tancar el mes d’abril en un 48,2, deixant-se tres dècimes pel camí en l’intermensual, i s’allunyen del mínim saludable. Des de l’Estat, l’exministre de la Seguretat Social, José Luís Escrivá, ha sortit del cèrcol dels liberals, i s’ha apropat a Nagel, tot assegurant que “el Banc Central ha de ser curós amb les seves pròximes passes quant als tipus”.
La guerra freda continua a Washington
A diferència de la primera tongada de rebaixes monetàries, el Banc Central Europeu difícilment pot prendre com a guia d’actuació els moviments que faci la Reserva Federal. Els guardians del dòlar consten entre les institucions que més han patit el terratrèmol Trump, amb el seu president, Jerome Powell, a la diana perpètua del llogater de la Casa Blanca. Malgrat els intents constants de l’administració de rebaixar els tipus d’interès -un moviment essencial per insuflar vida en una economia com la nord-americana, tan dependent dels crèdits al consum-, Powell s’ha mantingut ferm, i ja fa quatre reunions que manté la ràtio de dipòsits congelada, entre el 4,2 i el 4,5%. La inflació estatunidenca, val a dir, no és necessàriament pitjor que la d’algunes de les principals economies de l’eurozona. De fet, el país va tancar el passat mes d’abril amb un IPC del 2,3%, idèntic, per exemple, a l’espanyol. Ara bé, l’amenaça dels aranzels, que poden disparar els preus de molts béns de consum a curt termini, manté aturades les previsions monetàries de la Fed. En una trobada a la Casa Blanca el passat cap de setmana, Powell va traslladar a Trump que les pressions polítiques no funcionarien: “la Reserva continuarà prenent les seves decisions amb objectivitat i independència”, hi va etzibar. Amb una guerra de trinxeres instal·lada al cor monetari del dòlar, tot apunta que Frankfurt seguirà el mantra que sempre ha repetit la presidenta Christine Lagarde: que el BCE sigui independent dels moviments que es facin a l’altra banda de l’Atlàntic.
