El Banc Central Europeu ha ocupat en els darrers dos anys un lloc al discurs públic que no era seu d’ençà de la crisi financera del 2008. L’espiral inflacionista que va sorgir de la concatenació de crisis dels primers compassos de la dècada dels 2020 va obligar Frankfurt -així com els seus homòlegs als Estats Units, el Regne Unit, Canadà i la resta de mercats occidentals- a prendre cartes en el desenvolupament econòmic, a fi de retornar a una raonable normalitat una escalada dels preus de consum que va reduir substancialment -i encara ho fa, si bé no amb tanta intensitat- el poder adquisitiu de les rendes del treball; així com d’autònoms i petits empresaris, de tot el planeta. Els tipus d’interès han flirtejat amb màxims històrics a ambdues ribes de l’Atlàntic, amb efectes secundaris evidents en la caiguda dels préstecs hipotecaris i al consum i l’intens alentiment de mercats com el residencial o el de l’automòbil, dos dels més informats per l’estat de salut del crèdit al continent. Ara, ja fora de perill, el cost dels diners torna a la baixa; però la transmissió de la política monetària -els efectes sobre l’economia real de les decisions dels governadors del BCE- ha estat lenta. Segons la mateixa presidenta Christine Lagarde, dos anys després de l’inici de les decisions en aquest sentit, el trasllat al final de les cadenes de valor encara no és complet. Les lectures d’aquesta frenada transferència són diverses, si bé un recent estudi de l’economista alemany i expert en recerca en política monetària Michael Ehrmann apunta a un factor clau molt més mundà del que es podria esperar: el públic no confia tant com abans en el BCE, la Fed o el Banc d’Anglaterra.
Malgrat que les decisions d’un banc central poden semblar quelcom extremadament llunyà als ciutadans -que un comprador, al cap i a la fi, es troba els moviments polítics i no pot fer més que viure amb ells-, tant Lagarde com el seu homòleg estatunidenc Jerome Powell necessiten que el consumidor es cregui les seves línies discursives. Tal com apunta Ehrmann a l’estudi, qualsevol efecte que una política monetària hagi de tenir sobre l’economia en la qual s’aplica depèn de la inflació, és clar; però també de les expectatives que hi hagi pel que fa a la corba de preus. Diversos estudis econòmics recents han trobat que unes millors expectatives inflacionistes -la creença que els preus romandran estables a mitjà termini- ajuden a estabilitzar l’economia; i aquestes solen acompanyar la confiança del públic en els bancs centrals. I al contrari: una recent investigació sobre les tendències de consum dels compradors japonesos va demostrar que la mala imatge que els ciutadans tenien del Banc del Japó va elevar per sobre del que s’esperava les expectatives d’inflació, fet que va trastocar els seus hàbits de compra i, al torn, va obligar el regulador monetari a allargar el seu període d’enduriment del cost del crèdit -un moviment que els hi va costar un important ensurt a la borsa el passat mes d’agost, per la retirada d’inversors atrets pel baix preu del ien-.
Tot plegat, val a dir, parteix d’uns reguladors molt més ben vistos pels ciutadans que els de la segona meitat del segle passat. Molt abans de l’entrada en vigor de l’euro, recorda Ehrmann al seu informe, “les experiències dels 70 i els 80” van ser substancialment més dures, amb aterratges problemàtics de la corba de preus, llargs períodes d’inflacions elevades i efectes recessionistes a la majoria d’economies del planeta. Respecte de fa 40 anys, doncs, “la política monetària creïble i una inflació més ben ancorada” han millorat la confiança dels usuaris finals en els bancs centrals. Ara bé, si la referència és la d’aquest segle, els instituts emissors queden en una molt pitjor posició. Durant els primers anys de la seva vida institucional, el BCE va gaudir d’uns nivells de confiança del públic moderats, però estables, entre el 20 i el 30%. Amb la caiguda de les economies europees durant la crisi del 2008, la visió que els ciutadans tenien del regulador es va esfondrar fins als 20 punts negatius; i encara ara volta el 0, segons les dades de l’enquesta d’expectatives dels consumidors de l’Eurobaròmetre. El recent cicle inflacionista, val a dir, va enfonsar la gràfica europea en negatiu per primer cop des de la Gran Recessió, mentre que la britànica va arribar al -20% en el pitjor moment de l’espiral. Així doncs, i més enllà de l’estat del mercat, la fe dels europeus en la política monetària que els mou és un factor a tenir en compte per explicar la resistent inflació que encara es manté a sectors com els serveis, i que els governadors insisteixen reunió rere reunió que cal reduir abans d’entomar rebaixes de tipus més agressives.
Perdre la confiança
A parer d’Ehrmann, la confiança en les institucions -en concret, les monetàries- és una divisa especialment fràgil, molt fàcil de perdre en context de crisi i difícil de recuperar fins i tot quan torna la bonança econòmica. Segons la recerca de camp d’un recent paper centrat als Països Baixos, la recent davallada econòmica del país ha provocat una “substancial caiguda en la confiança tant al BCE com al DNB -el banc central neerlandès-“. Ara bé, sovint l’assignació competencial dels nivells administratius ajuda els instituts emissors a alliberar-se de la fúria dels compradors: el mateix document prova que un bon contingent del públic holandès “pensa que mantenir l’estabilitat de preus és responsabilitat del govern”; fet que correspon amb la plaga de caigudes d’executius occidentals just a la sortida de la crisi inflacionista -un argument que s’ha utilitzat per explicar la victòria de Donald Trump als Estats Units, però també les dificultats del president francès Emmanuel Macron per apaivagar el seu govern o la caiguda del canceller alemany Olaf Schölz-. La sortida del túnel, però, no garanteix que es recusin els lligams entre ciutadania i administracions, atès que, segons els resultats dels estudis consultats per Ehrmann, “reconstruir la confiança triga molt més que reconstruir l’economia”.
Amenaces creixents
Construir vies de confiança amb el públic, assegura l’expert, és una tasca complexa, sovint fora de l’abast de les competències del banc central. Un desenvolupament econòmic favorable que se sostingui en el temps és una clara via per a aquest fi, però està sovint “fora de l’abast” dels organismes reguladors. Per altra banda, qüestions com les millores comunicatives o la transparència tenen, segons l’informe, efectes limitats, atès que una exposició massa agressiva de la ciutadania a decisions monetàries d’alt nivell sovint porta a inserir-hi dubtes. La normalitat, doncs, juga a favor dels instituts emissors; una normalitat que, com constata Ehrmann, cada cop està més en dubte a les economies occidentals. L’estudi tanca amb una sèrie de factors que amenacen l’estabilitat no només dels preus, sinó especialment dels seus guardians. Els processos de desglobalització i les tendències proteccionistes de potències del nivell dels Estats Units poden provocar “grans i persistents shocks d’oferta” com el que va encetar l’espiral inflacionista el 2021. A més, l’augment de la “polarització política i el populisme” sovint ve acompanyat, apunta l’expert, per un allunyament de l’arquitectura institucional. Tampoc ajuda que els lideratges populistes sovint hagin intentat exercir controls executius que no els hi corresponen sobre les decisions de política monetària -com va ser el cas de Donald Trump en la seva croada contra Jerome Powell l’any 2018-. Amb totes aquestes amenaces, l’economista sentencia: “construir confiança pot ser l’objectiu més rellevant de la comunicació dels bancs centrals amb el públic i, si se n’adonen, hi ha esperances perquè ho facin bé”.
