En un any d’altes tensions electorals, el caràcter tècnic de la presentació de l’informe anual de l’economia catalana -el gran projecte analític del Departament d’Economia i Hisenda que mostra una fotografia dinàmica del teixit productiu i social del país- s’ha celebrat sota una llarga ombra política. En una atapeïda sala d’actes del recinte modernista de Sant Pau, el president de la Generalitat Pere Aragonès ha passat a l’atac en defensa de la seva proposta de finançament singular, assetjada des de diversos executius i espais polítics de l’Estat. Davant les resistències dels barons socialistes i populars a un “concert català”, equiparable al del País Basc i Navarra, el cap de l’executiu ha rebutjat el nou “cafè per a tothom” que emana d’algunes posicions espanyoles. Les necessitats econòmiques de Catalunya, etziba, es podrien cobrir “no amb maquillatge, sinó amb un canvi de sistema”. Passant per primer cop a l’atac fiscal d’ençà de les successives desfetes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya en el darrer cicle, Aragonès ha rebutjat els intents de “diluir” la iniciativa elaborada per la consellera Natàlia Mas. “No vol dir una altra cosa que tenir la clau de la caixa”, assevera.
Contra les denúncies de presidents autonòmics socialistes i populars -han destacat recentment les veus de l’Aragó o Castella-La Manxa, entre altres- Aragonès ha negat que el finançament singular sigui “un privilegi ni un tracte de favor”. “Els impostos que es paguen a Catalunya sorgeixen de l’esforç de la ciutadania del país”, al·lega; tot apuntant que un control nacional de la fiscalitat és l’única manera de “servir els ciutadans i el teixit productiu tal com es mereixen”. El dèficit fiscal, que els membres de l’executiu han titllat d'”espoli”, de 22.000 milions d’euros que pateix anualment Catalunya és, en paraules del president, el gran escull perquè “una economia que funciona” a escala macro es pugui traduir en “oportunitats” per a totes les capes socials. El gegantí muntant de recursos generats pels catalans que acaba a Madrid, retreu, separa el creixement del PIB del país d’un efecte constatable sobre el poder adquisitiu real de les rendes del treball i el rendiment de les petites i mitjanes empreses. La solució, postil·la, és evitar la subalternitat en la gestió dels tributs; en favor d’una “relació de tu a tu amb l’Estat” des de fora del règim comú. “No ens hem de conformar amb una millora que estarà permanentment en risc si depèn del Ministeri”, colpeja.
No a la ‘dècada perduda’
Els agres retrets d’Aragonès als seus homòlegs espanyols s’emmarquen en l’eufòria d’un informe anual de l’economia catalana que revela, en paraules del Govern, unes xifres “robustes”; amb un creixement econòmic general que quintuplica el de la mitjana de la Unió Europea. Sobre aquesta alça, amb la ha volgut lloar el dinamisme de les empreses i el mercat laboral del país, Aragonès ha descartat les acusacions per part de partits i espais empresarials -especialment des de l’univers unionista- d’una “dècada perduda” en termes materials arran del Procés. La suposada davallada de la capacitat productiva i distributiva del país atribuïda a l’impuls de l’independentisme, un “marc que s’havia intentat fixar durant els darrers anys”, ha d’anar, en paraules del president, “a l’oblit”. Aquest punt discursiu, sovint aprofitat pel candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya Salvador Illa, així com per algunes organitzacions empresarials, xoca amb el “notable dinamisme” del producte interior brut del país, que va tancar el 2023 amb una alça del 3,2%, segons dades del Departament. L’expansió, però, “tocarà sostre” sense la capacitat de “gestionar i recaptar” els impostos catalans.
En un sentit similar, la consellera Mas ha celebrat la capacitat de l’economia catalana per “avançar en un entorn complex i incert”. La mirada exterior, comenta, ha estat clau per al sosteniment del PIB del país, amb un rècord anual de 100.000 milions d’euros en vendes als mercats internacionals durant el 2023. A diferència de les dècades anteriors, ancorades pels efectes de la febre del totxo i l’esclat de la bombolla immobiliària, el darrer curs el teixit empresarial català ha augmentat substancialment el seu “grau d’obertura”; tant a dins la Unió Europea com en altres places foranes, com ara la Xina o el Japó. De cara al futur immediat, la integració europea o el retorn de la inversió -a la sortida d’un cicle d’alça intensa de tipus d’interès- són els reptes que contempla el govern en les altes esferes econòmiques. Aquests, però, es mantenen lluny d’unes bases socials que, com demostra el mateix estudi, no han pogut aprofitar les millores estructurals.
Xifres “sòlides”
La millora de la salut de l’economia catalana després del batzac de la pandèmia s’ha donat, segons se’n desprèn de l’informe anual, per una munió de factors. El rècord exportador, tal com recorda la directora general d’anàlisi i prospectiva econòmica del Departament Marta Curtó, ha anat acompanyat d’una millora de la demanda interna, fet que “demostra la recuperació del poder adquisitiu” d’unes rendes del treball colpejades per la inflació. Així, l’expansió del mercat laboral, amb xifres d’atur del 9,3% inaudites des d’abans de la crisi financera del 2008, ha anat acompanyada d’unes noves condicions a compte de conveni que eleven, per primer cop en anys, les alces retributives per sobre de la inflació, amb un increment salarial generalitzat superior al 3,3%. De cara al 2024, Curtó apunta a un objectiu de retallar la desocupació en tres dècimes, fins al 9%; amb una expansió anual d’unes 100.000 noves persones ocupades. L’executiu celebra també la diversificació de les aportacions econòmiques al país, amb un important increment del Valor Afegit Brut (VAB) industrial -és a dir, l’aportació que fan les empreses productives al PIB-, de 3,5 punts, gràcies a “les menors tensions de costos” en energia i matèries primeres. Així, Catalunya mostra una base de riquesa amb més punts forts que la de l’Estat espanyol, que continua concentrant prop del 50% en l’àmbit de l’hostaleria, el comerç i el transport -una branca que, tot i reforçar-se a Catalunya, no monopolitza l’expansió com havia passat en altres cicles-.
