Aquest dimecres s’havia de desenterrar la destral de guerra. Després de 90 dies de treva, el 9 de juliol era el dia marcat al calendari per a l’entrada en vigor definitiva dels aranzels universals que el president dels Estats Units, Donald Trump, vol fer servir com a punt únic del seu programa comercial. Alguns dels socis comercials, com el Japó, Corea del Sud o Sèrbia, comencen immediatament a patir els efectes de les barreres a la compravenda internacional; mentre que la resta de països tindran tres setmanes més, fins a l’1 d’agost, per rendir-se a les condicions del Despatx Oval. Ara bé, aquestes barricades són universals, però van acompanyades d’aranzels sectorials en aquells sectors concrets que “més molesten” a una administració al·lèrgica a “qualsevol dèficit”. Ja perviuen impostos a les compres foranes d’acer i ferro, així com de la cadena de producció de l’automòbil; i s’esperen nous llasts al sector agroalimentari, del 17%, i al del coure, del 50%. El pròxim pas, ja anunciat pel mandatari, és la farmàcia. Sobre els productes farmacèutics ja penjava l’espasa trumpista des del 2018, durant el primer mandat, quan la Casa Blanca va encarregar un informe sobre el desequilibri comercial del sector amb altres països. Llavors, se’n van deslliurar. El passat vespre, però, Trump va anunciar davant els mitjans unes tarifes “molt, molt elevades, potser del 200%“, que han posat en alerta el sector. “Tothom està molt preocupat, la incertesa no és sostenible”, lamenta Cristina Serradell, directora de la unitat de negoci internacional d’Acció, en conversa amb Món Economia.
N’hi ha per a això i per a molt més. Els Estats Units no consten entre els grans clients del conjunt del teixit exportador català, amb un 3,6% de quota de mercat exterior. Però aquesta ràtio salta més del doble, fins al 8,1%, si el focus es posa en els productes farmacèutics. Només el 2024, segons dades facilitades per l’agència de la Generalitat, les empreses del Principat van facturar prop de 650 milions d’euros en el mercat transatlàntic. D’aquest muntant, més de la meitat, uns 340 milions d’euros, corresponen a medicaments; mentre que la resta s’estén a altres productes sanitaris, tal com confirma Acció. Aquest muntant, però, correspon només a les exportacions directes. Les industrials químiques catalanes, especialment les petites i mitjanes, formen part de cadenes de valor més llargues que culminen en multinacionals europees, com Sanofi o Novartis, que elaboren productes finals que es venen als EUA. És a dir, malgrat que la venda estricta del teixit català es produeix a Alemanya o a Suïssa, l’operació no existeix sense el salt a l’Amèrica del Nord. Per tant, el perill de Trump és encara més greu per a un sector que consta sòlidament entre els quatre ó cinc més dinàmics del país de cara a la resta del món.
Val a dir que tot i que el teixit de negoci català ha rebut amb preocupació les insinuacions de Trump, es fa difícil creure que apliqui una taxa tan elevada. “Seria un moviment dissuasiu, com quan va voler aplicar aranzels del 275% a la Xina; essencialment diria: no volem importar productes farmacèutics”, assevera Carles Mas, director de l’àrea d’Economia i Empresa de Pimec. I els Estats Units no es poden permetre un aïllament total de la producció mèdica europea. De fet, té un important dèficit comercial en el sector, és a dir, compra moltes més medecines de les que ven. I el seu consum local depèn en bona manera d’una munió de corporacions -com les mateixes Sanofi o Novartis, o firmes catalanes de gran abast com Grifols i Almirall-. I cap producte importat, ni tan sols els d’alt valor afegit, com els medicaments sota patent, “pot aguantar un aranzel com aquest”. Per aquest motiu, Mas espera que aquest 200% es limiti a “una posició de força, que és com negocia Trump”. “S’ha de buscar un acord en què totes les parts guanyin; si no, serà complicat”, afegeix Serradell.
“Recomposició” farmacèutica
Malgrat que aquest 200% sembli llunyà, els successius intents de Trump de tallar les ales als venedors farmacèutics internacionals suggereixen que sí que voldrà aplicar alguna mena de tarifa, molt més gestionable. Per a Serradell, un aranzel limitat -del 10%, a l’escala de l’universal, per exemple- permetria que la majoria de companyies que venen als EUA simplement “traslladin a preus” el sobrecost, en tant que mouen productes d’alt valor afegit i de difícil substitució. Així, els empresaris catalans -tant els que exporten directament als Estats Units com els que formen part d’una continuïtat més llarga que acaba al país- podrien continuar amb els seus plans amb efectes limitats. No és el cas, per exemple, de l’alimentació; una indústria en la qual, com lamenten des d’acció, molts dels venedors catalans -en branques econòmiques com la vinya, molt activa entre els consumidors nord-americans- han hagut d’assumir els sobrecostos, fet que està erosionant els seus sovint limitats marges.
També s’espera més concreció en la mesura. Quan va començar a aplicar els aranzels a l’acer i l’alumini, recorda Serradell, Trump va començar per uns “codis aranzelaris molt concrets”, que deixaven fora de la guerra molts productes. Amb els mesos, però, l’abast de les fronteres comercials s’ha anat fent més ample, i, ara per ara, “fins i tot a les llaunes de refresc, pel seu component metàl·lic, se’ls aplica una tarifa”. Per tant, fora possible que un impost a les importacions farmacèutiques comenci limitada a un grapat de productes bàsics, però que s’acabi aplicant a altres indústries adjacents, com ara la cosmètica. Aquest subsector es trobaria en un atzucac encara més complex que el de la farmàcia, perquè els EUA “són el seu mercat número 1”. Així, el conjunt del teixit industrial que depèn de la química haurà d’estar atent, en tant que “quan parlem de Trump, el futur és completament imprevisible”, assegura la representant d’Acció.
Les fàbriques americanes, més que lluny
L’objectiu declarat de Trump amb aquesta mena de sacsejades al tauler global és recuperar pes industrial allà on l’ha perdut; i la farmàcia és un exemple clar de la minva de la capacitat productiva del país. Algunes empreses catalanes, val a dir, romanen tranquil·les, perquè ja hi concentren les seves cadenes de producció. És el cas de Grifols, que ha liderat aquest dimecres les alces a la borsa madrilenya, amb una escalada pròxima al 6% que ha deixat les accions de la firma d’hemoderivats a tocar dels 11,4 euros. Altres, però, no tenen tanta sort; especialment entre el dens teixit de petites i mitjanes empreses industrials catalanes. En primer lloc, recorda Mas, moltes d’elles depenen “d’exportadors d’un altre país” que venen els seus productes acabats sobre parts catalanes. Per tant, fins i tot si la Sanofi o Novartis de torn tria aterrar als EUA, Catalunya continuaria patint per enviar-hi les seves solucions. I, en segon, la majoria no compten amb els recursos per a les inversions gegantines que exigeix establir una nova fàbrica en sòl americà.
A canvi, els consumidors estatunidencs tindran difícil substituir aquells productes que es quedin fora del mercat si els aranzels són excessius. L’escalabilitat del negoci, imprescindible al sector, és molt més limitada si aquest es concentra només a un país; i una planta pot ser rendible si ven el 10% de la seva producció als Estats Units, però no si hi ha de concentrar el 100%. “Els EUA hauran de tornar a omplir el seu mercat amb una infraestructura que no té la base de demanda necessària; i podrien acabar amb problemes de proveïment”, avisa el representant de Pimec. A més, la farmàcia eleva unes barreres reguladores per als nous productes molt més exigents que la resta d’indústries. “El procés per ser reconegut en el sector és llarg i costós, i pot trigar anys”, afegeix Serradell. Així, els compradors nord-americans podrien accedir amb certa facilitat a medicaments genèrics; però perdre’s aquelles fórmules patentades, exclusives d’una sola companyia.
El mateix problema enfronten, però, els productors catalans. Altres indústries, com l’automòbil, aspiren a fer servir els aranzels per diversificar-se, i vendre els seus productes en mercats que no haurien explorat abans, i que també pateixen els greuges causats per Washington. Ara bé, aconseguir llicències en mercats de fora de la UE i els Estats Units pot ser un camí burocràtic impracticable. “Els costos de diversificació són molt més alts que a altres sectors, i la capacitat és limitada”, sosté Serradell. Així, en cas que Trump apliqui les seves tarifes, la solució serà evident, però poc satisfactòria: “per ara, apitrar”.
