Les estructures fiscals espanyoles no s’imaginen la vida sense els recursos dels catalans. La presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) Cristina Herrero ha reconegut en roda de premsa que un concert català -el model de finançament singular presentat pel departament d’Economia i Hisenda- seria “difícil d’assumir” per a les arques espanyoles. “Com més elevat és el pes econòmic d’un territori- declara Herrero- més difícil d’assumir són aquesta mena de règims”. En aquest sentit, des de l’Autoritat advoquen per converses multilaterals que abordin el model de finançament d’acord amb les demandes de tots els territoris de l’Estat; la sort de “cafè per a tothom” que va rebutjar amb claredat el president de la Generalitat Pere Aragonès el passat dimecres en la presentació de l’Informe anual de l’economia catalana.
Així, si bé des de l’Airef concedeixen la necessitat de reformar l’estructura de distribució de recursos que marca la capacitat d’inversió dels territoris de l’Estat, Herrero reclama que tots els contactes que se’n puguin derivar siguin multilaterals. “Una negociació fragmentada del model de finançament pot abocar a sorpreses”, declara la presidenta. En el sentit del seu diagnòstic, cal recordar que l’aportació catalana al PIB és substancialment superior de la dels altres territoris les administracions dels quals controlen les claus de la caixa: mentre que el país representa un 19% del valor de l’economia espanyola, el País Basc només suposa el 6%.
Retrets a Aragonès
El de la sobirania fiscal catalana és un dels debats que ha dominat l’inici de la legislatura espanyola, així com el camí cap a la formació d’un nou Govern de la Generalitat. El president Aragonès, que va presentar la que ha esdevingut una de les seves propostes insígnia poc abans de la convocatòria electoral, n’ha fet bandera arreu d’ençà. El passat dimecres, de fet, el cap de l’executiu català va passar a l’ofensiva contra “aquells que volen diluir” el finançament singular. Herrero, però, s’ha desmarcat de la proposta, al·legant que “un supervisor fiscal no pot traspassar determinades línies”. Tot i això, ha insistit a la necessitat d’abordar la reforma del finançament des “d’una perspectiva integral”.
3 
