Protegeix la teua herència! Això demana, en un manual d’ajuda necessària Abel Marín, advocat i fundador del bufet Marín & Mateo Abogados, que s’ha especialitzat durant dècades en dret successori. En sap molt, Abel Marín, i sobretot, n’ha viscut de tots els colors. Cada dia ha de resoldre dos o tres casos que es desgranen davant seu i que donen lloc a tota mena de situacions i, sovint, de conflictes.
Al llibre on n’explica uns quants –Protege tu herencia, alerta–: “El primer ingredient que ho complica tot és que gran part de les herències són a familiars i, des d’aquesta premissa, entrem en un món a part: el dels sentiments més potents de l’ésser humà”. Entrem, doncs, en l’àmbit dels sentiments més potents, on els xerpes ens seran de gran ajuda.
El xerpa Marí, a més, escriu novel·les. A Tragando sapos aquest optimista descarat basteix una distopia on preval la lluita “per mantenir la humanitat en un món que s’ensorra”. El seu pessimisme potser es justifica perquè en mons postapocalíptics ja no hi haurà lloc per a les herències i no caldrà especialistes en testaments…
Abel Marín és de Massamagrell, com el català que parla i que queda reflectit, més o menys polit, en la conversa transcrita.
Advocat, assagista, novel·lista…
Fonamentalment, però, soc director del meu despatx, on treballen díhuit persones. És l’activitat que m’ocupa més temps.
És un bufet d’advocats…
De dret civil. Famílies, successions, immobiliari, contractes, consumidors…
N’està satisfet? No li agradaria més dedicar-se a escriure novel·les i que un altre portara el seu despatx?
Totalment! [Riu]. Però soc l’ànima mater i el fundador d’aquella casa. Això no és fàcil. El relleu és difícil, però vaig fent camí…
Totes les ànimes mater diuen sempre que estan en camí del retir, però solen eternitzar-ne el procés…
Sí, d’acord. Però el meu relleu és fàcil, perquè tinc una persona de confiança, que va ser el meu passant, que és extraordinària. Me l’he fet jo. És com una rèplica.
Aquests solen ser els pitjors…
No! Ha millorat el mestre! Té habilitats que jo no tinc. Jo en tinc que ell no té, però n’està aprenent. Cada matí a les huit i mitja m’assec amb ell, li explique coses que no són de dret i després despatxem assumptes de dret. Tot això ja està pensat.
Que no siga res! Vostè està especialitzat en dret d’herències, en testaments…
Al remat, és el que més agrada, el que més he fet durant els darrers vint anys.
Fins i tot n’ha escrit un llibre: Protege tu herencia…
He fet dues coses amb aquest llibre. Primerament, el vaig boçar. Després, el vaig arreglar.
És a dir, va traure tot el que tenia dins i després li va donar forma perquè allò es poguera entendre.
Exacte!
Vostè hi recomana fer testament ràpid. Sap per què la gent tarda a fer-ne?
Per perea? Sobretot, per perea. La gent té al cap fer testament, però no en fa gens de cas quan és jove. En fa més quan es va fent major. Però sempre hi ha la perea. N’hauria de dir peresa, no?
No necessàriament. Això demana la normativa, però l’ús clàssic mantenia aquestes formes sense essa. És més genuí com vostè ho diu.
Com es diu per ací?
Mandra.
Hòstia! No l’havia sentit en la vida! [Riu].
Nosaltres diem “Eixe és un gos” i “Quina gossera que tinc”, i ací diuen mandrós i mandra.
Quines coses! Continuem. Mira, aquesta no és la perea d’anar a un advocat o a un notari. És la por a enfrontar-se amb decisions que et poden fer mal. Moltes persones viuen en parella, casades o no. Aquest és un tràmit que de vegades s’ha de fer en parella i no sempre hi ha coincidència de parers. Hi ha diferència entre hòmens i dones. Els hòmens pensen diferent.
En quin sentit?
En quasi tots. El més concret? Tenen inclinació a protegir la seua dona. És això llevat que no li tinguen confiança, però en quasi tots els casos és així. En un noranta per cent llarg. Volen protegir la que serà la seua viuda.
I les dones, no?
No tant. No em malentengues, eh?
No, no, no. Jo el deixe parlar.
Totes les femelles de totes les espècies del planeta, totes, viuen més que els mascles. Això no té res a veure amb la política de gènere. És biologia pura i dura. En el cas dels humans en la majoria de les parelles les dones busquen hòmens majors. Un any, dos, tres, cinc, vint… I més majors encara, encara que siga més estrany. Estadísticament, el vuitanta per 100 de les persones viudes a Espanya són dones. És un fet biològic i cultural. De mitjana una dona viu més. I sap que el seu home morirà abans i que pot quedar desprotegida. Venim d’un món que afortunadament està canviant, però on la dona no s’havia incorporat al treball fora de casa i les dones de seixanta, setanta o vuitanta anys no tenen la cotització, la mateixa solvència econòmica, que els hòmens, i aleshores són una part a protegir. Això l’home ho sap.
I, des de la seua experiència, les dones què en pensen?
Què en pensen les dones? “Com és quede viudo aquest, se’n va amb una altra i deixarà els meus fills sense res”. Agrade o no, això és una cosa que jo veig cada dia. Això en aquest món tan políticament correcte no es pot dir. Però jo ho dic al meu llibre i ho il·lustre amb històries reals. Cada capítol de Protege tu herencia comença amb una història real. Al final, aquests són els arquetips que podem trobar ací, a Ulan Bator, a Seül, A Minnesota, a Buenos Aires… Som els humans.
Parla de perea per resoldre aquest tràmit, que pot ser conflictiu, però no hi ha també un altre sentiment? Totes les persones no se senten immortals? No veuen la mort com un fenomen llunyà i que no els afectarà?
Sssssí. Sí. Però això n’explica el retard. Ajorna la decisió. Però no és la causa de no fer-ho. En una macroenquesta europea recent el 100 per cent dels enquestats responen que ells no cauran en una situació de dependència…
Ostres! Són justament el percentatge de gent que viurà aquesta situació. Són minoria els que es moren de manera sobtada. Em dona la raó, doncs. Vivim en una mena de deliri que distorsiona el final de la nostra vida.
Pitjor. No només ens sentim immortals. A més, pensem que ens emportarem el nostre patrimoni a l’altre món. Que jo sàpiga, aquest privilegi era només dels faraons. Els altres no ens emportem res a l’altre món, si és que n’hi ha. Alguna vegada em diuen: “I si el més ric del món, Warren Buffett o Bill Gates, estiguera a punt de morir i li pogueren allargar la vida un dia més a canvi de la seua fortuna…”. Els conteste: “Triarien morir-se en aquell moment just!”. Tenim tanta adhesió a allò material, que ens identifiquem totalment amb el que tenim. Som el que tenim. Hi ha gent més avançada que se sent més identificada amb el que fa. Només la gent més conscient s’identifica amb el que és. Jo estic barallat entre el que faig i el que soc, però no amb el que tinc.
Potser la gent que se sent més identificada amb el que és –i no amb el que ha fet o el que té– és aquella que ha vist de prop la mort, que la sent pròxima, familiar…
Hi discrepe. I parle en primera persona, perquè a mi m’ha passat això. La consciència de la vida i de la mort –sobretot, de la vida– és una cosa de treball personal. Pot ser un disparador el fet d’haver estat a punt de morir? La meua experiència és que hi he estat dues vegades i això no m’ha canviat res.
Tocar la mort no li ha canviat la percepció sobre la vida?
No. M’ha canviat la percepció sobre el temps.
En quin sentit?
En el de fer càlculs sobre quant em queda. Jo vaig tenir un infart agut i el que volia era recuperar ma vida. Fer les mateixes coses. Les coses que em feien goig. Em fa goig fer-me la meua cafetera italiana cada dia, desdejunar amb la meua dona, atendre clients, tindre un despatx preciós al carrer de Colom de València, ajudar la gent en el treball. Tot això em feia goig, ho perdia i no podia fer res. Jo volia recuperar la meua vida.
Si tens una vida de merda, amb un cap que odies i uns companys que et fan la mà cada dia, imagine que, si estàs a punt de morir, penses que és el moment d’enviar-los a tots també a fer la mà. Però no era el meu cas. Fa dos anys vaig patir una sèpsia per un tema de càlculs als renyons. La infecció es va escampar i quan me’n vaig adonar era massa tard. Li vaig preguntar a l’hematòloga si em podia morir i em va respondre que sí. –“Podria ser en hores?”. –“Sí”. Hòstia! Això no em va canviar gens. Només en la percepció del temps. Però no sé si és per haver estat dues vegades a punt de morir o per la vellea. En fer-me més major, tinc més percepció del temps. De la necessitat d’aprofitar-lo, en el meu cas amb un propòsit.
Vostè ja tenia fet el testament quan li va passar tot això?
Sí, sí.
A quina edat el va fer?
Als trenta-pocs.
La seua dona també el va fer?
Al mateix temps. A aquestes edats ara no l’hem de canviar…
No es van barallar?
Gens. Tenim una relació perfecta.
Molt bé. Ara parlant de la manera més pragmàtica. Per què s’ha de fer testament i per què s’ha de fer prompte?
Perquè estimes els teus. Si no estimes a ningú ni tens ningú per a estimar, ja s’apanyaran. Hi ha gent que té algú i diu: “Ja s’apanyaran els meus fills”. Poc amor els tens. La paternitat i la maternitat, des del meu punt de vista, està sobrevalorada professionalment, pel que veig, però personalment, no. Hi ha gent que no estima els seus. O que diu que els estimen, però no. S’estimen més a ells.
Molta gent…
[Abaixa la veu]. Jo crec que tots… Però hi ha graus…
Tots? Hi ha gent que donaria un pulmó o un renyó pels seus fills.
Perquè en tenim dos.
O el cor.
Això ja és diferent [Riu]. Jo no en conec cas. Tu que ets periodista, investiga-ho.
Vostè va fer un testament acordat i pacífic. No sempre passa. Però el que em sembla que passa moltes voltes és que els testaments són una causa recurrent de conflictes i enfrontaments familiars.
No. T’ho explique. I si et dic milers de casos, és que en són milers, i no exagere. T’ho dic per experiència. Una herència –la primera en una família– fa caure algunes benes dels ulls. Si hi ha amor, les herències revelen aquest amor i la qualitat de les relacions familiars. No és cert que les herències causen problemes. Ven molt dir-ho, però no és així. El que passa és que és l’ocasió que facilita l’enfrontament per aquelles coses que tenies guardades des de la infància o de feia temps. No et cau bé l’idiota del teu cunyat o la teua cunyada o la imbècil de la teua germana, que t’ha llevat el nòvio o perquè sempre ha segut l’afavorida… Els germans de vegades tenen una relació magnífica i de vegades s’odien. En el moment que hi ha una ocasió que permet aflorar tot l’odi o tot l’amor, tot esclata. A voltes separa i a voltes uneix. I tant se val que hi haja molt a repartir o que hi haja poc.
Hi ha més amors que odis? Hi ha més bona gent que mala gent?
Hi ha molta més bona gent que mala gent.
Ah, sí?
Sí. Però és cert que sempre hi ha una certa tensió.
En quin sentit?
Incomoditat.
No ho entenc…
Perquè s’ha de parlar d’assumptes econòmics que no s’havien tractat mai. Si un té poca cosa i ja ho han parlat de sempre, quan arriba el moment de llegir el testament, no hi ha tensió. Però de vegades hi ha patrimonis heterogenis, que no són fàcils de dividir. Has de compensar per fer parts equitatives. Això és incòmode. I si tu tens cinquanta-tants anys i no n’has parlat mai, i t’has fet la teua pel·lícula… “És que és just que…”. Just és vendre-ho tot i partir-ho a parts iguals. Però això ho pot pensar un. Un altre pensa que fa cinc anys que és a l’atur i que esperava que l’ajudaren més.
Els pisos poden ser una herència enverinada? Entre l’impost de successió, la plus-vàlua de l’ajuntament i no sé què més, al final, si no tens recursos propis, te l’has d’acabar venent per fer front a tot…
És que això és mentida. Total i radical. Explicar-ho així és periodisme groc. Conec tota la legislació fiscal de totes les comunitats autònomes. L’impost de successions és un impost transferit. Vaig estudiar els pressuposts generals de totes les comunitats durant tres exercicis per poder escriure un article sobre la qüestió. Les diputacions forals basques, la de Navarra, Madrid, Catalunya… Vaig mirar el percentatge que representava aquest impost per càpita i per renda en cada cas. Les diferències són percentualment grans, però absolutament ridícules. Quan algú diu que a Catalunya es paga tres vegades més que a Aragó… Sí. Però sempre dins uns percentatges generals i mitjans baixos.
En el cas e Catalunya, si només es miren els percentatges de la tarifa legal, la impressió és que l’impost és molt alt. Però la realitat és que la major part de les herències paguen poc o pràcticament res, perquè les reduccions inicials són molt potents, especialment quan l’habitatge habitual és el principal actiu del patrimoni.
L’Estat no se’n queda res?
No. L’agència tributària espanyola no se’n queda res. Només es tributa a la comunitat autònoma.
Ni un duro?
Vols saber la veritat o el que diuen alguns que no en tenen ni idea? L’impost de successió està cedit a les comunitats autònomes des de l’any 87. Mira, el darrer cas que he portat a Barcelona ha estat una herència per a dos fills. Una filla i un fill. Ella ha rebut 700.000 euros i ell, mig milió. Ell n’ha pagat com a impost de successió 30.000 i ella, 40.000.
Em semblava que era molt més…
No. I això que Catalunya és de les comunitats, juntament amb Astúries, que més cobren per aquest concepte.
On és la trampa? Supose que l’any següent quan fas la declaració de la renda, has de pagar que correspon a aquest import…
Doncs, no. Aquesta quantitat no tributa perquè hi ha un principi tributari segons el qual un mateix fet imposable no pot tributar doble.
Això, sempre que es tracte de familiars de primera línia. I si deixe una part de l’herència a un amic?
Que es prepare. Que prepare liquiditat. Entre col·laterals o sense parentesc, és caríssim de l’hòstia. Un abús expropiatori. En línia ascendent o descendent, fills, pares, nets, avis, està molt bonificat. Però entre oncles, nebots, cosins germans, amics, caríssim caríssim.
Hi ha una percepció social –no sé si és groga o què– que qui cobre una herència s’ha de preparar per a fer front a molt més…
No. Per imposts, no. Això és mentida. Una brama. La nefasta classe política que tenim, que discuteix per tot, ho aprofita tot per anar els uns contra els altres. Tots els tributs tenen una càrrega política ideològica. Les esquerres reivindiquen els directes. Les dretes defensen els indirectes. Tothom paga la mateixa quantitat per l’IVA. La renda, no. La renda és progressiva. L’impost de successió, també. En el cas de l’impost de successió, els uns l’apugen i els altres l’abaixen. I tots ells, sense excepció, són terribles. Utilitzen per al seu discurs aquest impost malintencionadament. De manera esbiaixada. Ara, són persones, diputats, senadors, diputats autonòmics, amb una capacitat de comprensió lectora que no arriba ni a la mitjana del BUP. El 90 per cent dels nostres representants són indígenes intel·lectuals. Això és el que pense jo. I tu ho pots transcriure així. Ells són els que fan les lleis. Hi ha gent que és illetrada i que no hauria de fer res de tot això.
En resum, no hem d’esperar a fer testament a última hora i no ens ha d’espantar l’impost de successió si hi ha parentesc directe.
Això és resum. Però, atenció, per què una herència també pot ser la ruïna?
Jo que m’hi havia confiat… Per què?
Una herència pot ser una ruïna per dues causes. La primera, perquè hi ha més deutes que valor. “El pare ens ha deixat una herència valorada en un milió, però amagava uns deutes de 800.000”. Aquesta és una herència enverinada. I encara pitjor. I si no ho venen per un milió i només els en donen 700.000? Hi ha gent que és autònoma, empresària, que de vegades avala segons quins préstecs per a negocis que no van bé… Hi ha també particulars que avalen els seus fills… Algunes d’aquestes operacions no es comenten, es mantenen en secret, i després esclaten quan ningú no s’ho esperava. Tu acceptes l’herència de ton pare, doncs, i al cap de tres, quatre o cinc anys, et trobes amb un deute unflat que t’arruïna la vida.
El segon motiu –i tornem al principi– es deriva de les relacions roïnes, tòxiques. De vegades és tant el malestar i l’odi, que t’arruïnes la vida. No només la vida econòmica, la vida sencera. Arribes als seixanta anys i odies tant el teu germà, que ets capaç de viure litigant durant el temps que calga. És terrible. I tot això queda de portes endins. Això maleeix una herència. De vegades et gastes més en advocats, en peritatges, en desgast emocional, depressions diagnosticades, que el que val aquella herència. Encara es pot complicar més, perquè en la nostra societat actual les segones o terceres núpcies o relacions són freqüents. És rar que en una escola, en una classe de vint xiquets, que no n’hi haja quinze amb pares separats. Les parelles estables de llarga duració són minoria total. I això sovint és la guerra. Relacions complicades que encara es fan més difícils quan hi ha una herència pel mig.
Resumim-ho. En tot cas, en una societat que es defineix per la cultura de l’atavó, del totxo, heretar un pis paga la pena.
Sempre! Menteix qui diga el contrari. Seria com no cobrar un dècim de la loteria de Nadal per no voler pagar el 20 per cent d’imposts corresponent. En el cas de l’impost de successió la quantitat mitjana general és molt més ridícula. Fins i tot les plus-vàlues municipals –el gran desconegut en aquesta història– és més car.
Quin percentatge reclamen els ajuntaments?
És un càlcul de mal fer. En general, però, no arriba a l’1 per cent en la majoria dels casos.
Si hi ha tant d’amor. Si vostè vol veure sempre la part positiva de la vida, per què quan escriu una novel·la construeix una història que es resumeix de la següent manera: “En un país sumit en el caos i la incertesa, Sergio s’enfronta a una realitat que mai va imaginar. Mentre el sistema polític s’ensorra i el perill guaita a cada cantonada, la lluita per sobreviure esdevé una correguda contra el temps”…? No hem quedat que hi ha molta més gent bona que roïna?
Això és perquè soc crític. Veig això.
La decadència d’Europa, d’Occident, és irreversible?
Quina societat al llarg de la història no ha decaigut i ha desaparegut totalment? Quina? Dis-m’ho tu.
L’Església catòlica, apostòlica i romana.
[Riu]. Dos mil anys no són res. La Xina o el Japó en porten més…
Ens substituiran uns altres. Potser orientals. No està preocupat també pel final de l’espècie?
Per l’espècie humana, no; per la civilització europea, sí.
Què li passa, a Europa?
Que pateix una crisi semàntica. Les paraules han perdut el significat autèntic. Som una torre de Babel d’idees i de sentiments. Ja no diem les coses pel seu nom. Practiquem la comunicació paradoxal. “Dic això d’aquesta manera perquè tu no et penses que jo pense allò i…”. Ja no diem les coses com són.
Per mantenir el nostre estat del benestar, hauríem de competir amb els bons, hauríem de produir més i millor…
És això i no ho tenim clar. Ací ja no vol treballar ningú. No vol esforçar-se ningú. Som uns senyorets. I això es veu a tots els nivells. Cridem uns altres perquè treballen per nosaltres i després encara et molesten. Tot això ens porta cap a la decadència ràpida. No voler saber lo que vale un peine.
