“Sempre que hi ha hagut tensions tecnològiques i canvis en l’estructura econòmica, hem acabat a hòsties“. El catedràtic d’economia de la Universitat Oberta de Catalunya Joan Torrent amaga darrere un somriure milers de pàgines d’anàlisi al voltant dels batzacs sobre l’organització social que estan propinant les tecnologies d’avantguarda. En un món d’efectes encara desconeguts de noves tecnologies, capitanejades majoritàriament per leviatans corporatius que poc tenen a veure amb una empresa tradicional, pensar el futur és una tasca, com a mínim, intensa. L’acadèmic en dona bon compte en el seu darrer llibre, un volum de 1.200 pàgines –i escaig– sota l’expansiu títol Capital, treball i valor en la societat digital de mercat (Tirant, 2023). En un compendi d’una vintena d’assajos, Torrent desenreda els efectes d’un trenc productiu que es dona, per primer cop, “sobre una organització econòmica neoliberal”. Internet, la telefonia mòbil o la IA arriben al món hereu de Reagan i Thatcher, raona, fet que diferencia fonamentalment l’actual de qualsevol altra revolució de caràcter industrial. El professor –el primer que va llegir una tesi doctoral a la seva universitat– seu amb Món Economia per tractar el futur tecnològic, les eines que el dominaran i com la cosa pública ha de capitanejar el trajecte fins allà.
Què té aquest moment històric per necessitar una reflexió tan extensa? Estem davant d’una transformació diferent?
Mark Twain deia que la història no es repeteix, però rima. Hi ha un conjunt de similituds amb el que va passar ara fa més o menys un segle, però els problemes són de més magnitud. Transformacions tecnològiques, d’ençà que l’economia és economia –amb l’inici del capitalisme, entre el 1820 i el 1830– en portem sis. Però mai fins ara una onada tecnològica s’havia produït a sobre d’una organització econòmica neoliberal. I això té conseqüències: no és el mateix que es doni un període de revolució tecnològica amb més poder de l’estat, amb més preocupació pel benestar o el medi ambient; que s’instal·li als anys 80 –amb tot el que va passar als 80–.
Estem començant la segona onada digital, amb l’experiència de la primera –internet i les famoses TIC–. Llavors, els propòsits de la revolució eren honestos: la xarxa de xarxes permetrà una lliure circulació de la informació, fet que augmentarà les capacitats i la llibertat de les persones. La majoria de revolucions tecnològiques neixen, de fet, en positiu. Però després s’hi posa a sobre el cicle econòmic d’orientació mercantil del moment. I amb la crisi de les puntcom entra Wall Street al món digital; per tant, l’exigència de rendiments econòmics immediats. Google fitxa Hal Varian, un gran microeconomista; i “s’inventa” el capitalisme de vigilància: comença la idea que la dada és el petroli del segle XXI. La digitalització genera estructures empresarials molt noves, amb lleis que no ens hi havíem trobat.
Les famoses ‘superestrelles’.
En el món digital, normalment, el primer que hi arriba s’ho endú tot. Llavors, és molt freqüent que aquestes empreses digitals hagin guanyat un poder de mercat tan bèstia, que es fa molt difícil lluitar contra elles. Fa un segle passava una cosa similar: hi havia Rockefeller, amb Standard Oil. Però el govern dels Estats Units podia rebentar-la, partir-la en set trossos –d’aquí venen les Set Germanes i tota l’organització del mercat del petroli–. Les multinacionals digitals són tan eficients que és molt difícil trencar-les, no les pots rebentar. Ens hem d’inventar una nova política de competència; però pel camí acumulen encara més poder. Evolucionem cap a una cosa que en diem capitalisme asimètric: necessitem més capitalisme per una banda, i menys per una altra.
Hem de recuperar la competència. Cada vegada hi ha menys emprenedoria: les grans corporacions guarden una munió de projectes innovadors al calaix, perquè no els va bé. I aquest és el gran repte del segle: què fem amb aquestes corporacions que tenen un poder que no s’havia vist mai en la història? Tenim empreses cada cop més grans, desigualtats cada cop més grans i un problema mediambiental que no hi ha manera de solucionar.
Quin rol ha tingut el sector digital en aquest procés?
La digitalització és important en tots tres conflictes que he esmentat, per a bé i per a mal! La tecnologia és neutra; el que no és neutre és la tècnica. Quan una empresa compra un robot per automatitzar un procés, ho fa amb un criteri d’eficiència econòmica. Si això acaba desplaçant gent del mercat laboral, a l’empresa li és igual. I si no dones a l’empresa incentius perquè formi la seva gent, perquè faci més competitius els seus treballadors, tirarà per on tirarà. Això fa que la solució econòmica del segle XXI sigui molt complicada, perquè no tenim l’instrumental gaire preparat.
Què han fet els estats, o els legisladors de torn, per no tenir eines per regular aquest procés?
Hi ha un problema d’abast. Quan la globalització es fa efectiva, la resposta organitzativa de l’estat nació es fa insuficient. La regulació nacional no dona de si per organitzar l’economia global. Competència, impostos… Si tu prohibeixes el chatGPT a un país, posen els servidors en un altre i ja no fas res. Hi ha, també, un problema de narrativa, molt relacionada amb la visió imperant de l’economia. La tecnologia digital neix a través de grans programes d’inversió pública –internet n’és un exemple; i Mariana Mazzucato explicava en un recent article que el 80% de les tecnologies darrere d’un mòbil van sorgir de fons de recerca públics–. Però llavors l’estat desa: no es preocupa per recuperar els rendiments de les seves inversions. Com a conseqüència, si mirem ara el lideratge de la recerca al món, el tenen les empreses privades. I això té riscos: l’empresa privada orientarà l’R+D cap als seus interessos.
La resposta hauria de ser la construcció d’entitats supranacionals que regulin a la mateixa escala que operen les corporacions. Però aquestes companyies tenen una visió molt plutocràtica: si han de crear lobbies, els creen; si han d’apretar, apreten. Tinc coneguts a Silicon Valley molt preocupats perquè algunes tecnològiques es plantegen instal·lar les seves seus a una illa a 80 milles de San Francisco, perquè són aigües internacionals, i no han de pagar impostos.
Al llibre proposeu canvis profunds en l’estat per fer-hi front
Mazzucato parla d’estat emprenedor, inclús assegurador. Jo proposo anar un punt més enllà: l’estat ha de ser conscient del seu paper com a agent econòmic, com a agent innovador. Ens hem cregut la pel·lícula que l’estat no serveix per innovar, i és mentida. El sector públic ha de liderar la transformació cap a la igualtat; l’acoblament entre tecnologia i interessos de les persones. I no és tant una qüestió de diners com de repensar l’organització de la cosa econòmica; i de la cosa pública.
La Unió Europea comença a tastar les aigües de la regulació tecnològica, amb propostes com la DMA o la DNA. Com ho valoreu? És suficient?
Europa lidera el món en aquesta visió de canvi tecnològic a servei dels ciutadans. Però al costat hi ha el model nord-americà, molt més neoliberal, on els drets de privacitat –per exemple– no existeixen. I també el model xinès, pensat per l’estat, però on la privacitat i la seguretat els importa un bledo. A més quantitat de dades, més avenç tecnològic. El més complicat serà explicar a la gent que hi ha coses que no volem fer; però que si no les fem, quedarem endarrerits respecte de les potències que sí que les faran. Si Europa té clar que hi ha certes coses que no es poden fer amb la tecnologia, ha d’acceptar que hi ha determinats desenvolupaments de la tecnologia als quals no arribarem –i que, per tant, ens haurem de dedicar a uns altres–.
Europa no podrà competir de tu a tu amb els altres models?
Em costa molt veure-ho. Hi ha certes tecnologies que, com que a Europa no ens agraden, no les farem. Personalment, veig lícit renunciar a determinats desenvolupaments. Europa hauria de liderar la visió menys mercantil de l’aplicació econòmica de les tecnologies; i es poden fer moltes coses en aquesta línia. Cooperatives de dades, ajudar les petites i mitjanes empreses… Això als EUA i Xina no importa, perquè ells van amb els interessos de les grans corporacions, que són el braç econòmic dels dos països.
Europa es mira aquest procés des de lluny, però també pateix els excessos del poder de mercat de les grans corporacions. Haurem de posar moltes multes, ja t’ho dic; perquè ells continuen pensant que poden fer el que volen. La UE hauria de ser capaç d’articular xarxes d’empreses capaces de competir en aquest procés, però sense la part negativa.
És cert que Europa regula, però també reclama una unió de mercat –per exemple al sector de les telecomunicacions– a la cerca de grans companyies transeuropees. Com viu aquesta tensió?
Ens hem de fer la pregunta rellevant: què volem, grans empreses del món de la tecnologia, o una transformació digital que treballi pel benestar? Apostem pel nucli de les empreses, i que unes poques puguin competir amb els EUA; o busquem que la digitalització arribi a tota l’esfera econòmica i tothom se’n pugui aprofitar? Són dues orientacions de política econòmica que no tenen res a veure. Si volem aquesta darrere, hem de marcar les grans empreses, perquè si no tenen tendència a menjar-se tot el poder de mercat. Això no vol dir que no siguem capaços de liderar determinats trams de tecnologia –la IA, per exemple–. Però cal que la tecnologia tingui propòsit, perquè si no és perillosa. Veig més important expandir la tecnologia cap a totes les capes econòmiques que no ajuntar Telefónica, Deutsche Telekom i Orange per crear un monstre per competir internacionalment.
Ateses les polítiques concretes de Brussel·les, quina de les dues opcions estem triant?
Des del punt de vista de la defensa de la competència, Europa lidera el tracte al poder de mercat. Ara bé, què farà Europa amb les seves grans corporacions? No tinc molt clar que en un context perfectament estructurat, els operadors europeus creixin: la desigualtat és una cosa elàstica. Segurament és important que la mida de les grans empreses europees augmenti; però que també augmenti la regulació. El que és clar és que l’única regió del món que es pot preocupar de la tecnologia des del punt de vista de la prioritat pública és Europa.
Com dèieu, les grans corporacions tecnològiques mostraran resistències a aquesta mena de canvis. És possible preocupar-se pel bé comú amb les superestrelles al davant? Es pot conviure amb les resistències de Google o Alibaba?
L’empresa i el mercat, tal com els vam entendre durant el segle XX, deixen de tenir sentit. Les plataformes digitals són una fusió entre empresa i mercat. El gran avantatge que té és que permet múltiples tipus de motivacions: negoci, però també benestar, qualitat ambiental… El canvi vindrà en la mesura que siguem capaços de construir espais d’intercanvi oposats als de les grans corporacions. Depèn del consumidor: fins ara no n’hi havia, però ara tenen espais d’intercanvi amb motivacions no financeres. En aquest escenari alternatiu, tot és possible. Soc optimista en aquest sentit. Encara més, en determinats àmbits, aquest mode de producció i intercanvi està guanyant per golejada.
Per exemple?
Els intercanvis domèstics, o de relació social que hi ha als barris. Sempre parlem d’Uber, o AirBNB; però al seu costat hi ha infinitat de plataformes que fan el mateix amb motivacions completament diferents. És el que anomeno el sistema mercat-plataforma-procomú: el mercat és bo quan es plantegen possibilitats d’intercanvi; la plataforma ordena noves capacitats; i el procomú és pensar en el bé comú. Si ajuntem les tres coses, tenim un sistema de valor diferent del de l’empresa de tota la vida. La gran idea del segle XXI serà l’ús de les plataformes per assegurar el benestar per a la gent que no tingui els ingressos per comprar per tenir.
Esmenteu al llibre la necessitat de formes alternatives de redistribució quan el treball esdevé insuficient. És aquesta una d’elles? En quines més pensa?
N’és una, i n’hi ha d’altres. Però el problema és la gestió del mentrestant. La relació de la tecnologia amb el treball sempre ha estat la mateixa: quan una nova tecnologia entra al mercat, desplaça els treballadors amb unes certes competències. A mitjà termini, però, el treball perdut queda compensat pel nou treball generat. Això sempre havia funcionat mentre les competències substituïdes eren de perfil baix. Què passa, però, quan comencem a substituir habilitats mentals dels professionals mitjans? Passen dues coses: primer, el que portem parlant; aquest procés el dominen grans empreses. I segon, adquirir les competències necessàries per entrar al nou treball és més complicat que mai. Què fem amb tota la gent que queda desplaçada? Penso que hi haurà una part que la perdrem. Haurem de començar a pensar en fórmules de renda universal, amb un assegurament per aquest grup de persones. A llarg termini caldran escenaris laborals alternatius.
Analitzeu a un dels assajos la resposta de les empreses a aquests processos d’innovació. Aquelles que fan més inversió en formar la seva força de treball, en perden menys. Té el teixit empresarial, però, aquest punt de vista? S’està fent la inversió privada necessària en formació?
L’evidència ens diu que les empreses no tenen cap incentiu per gestionar el mentrestant. Els directius prioritzen l’automatització per repartir més beneficis. Podríem introduir incentius perquè les empreses entenguin que invertir en la seva gent és una cosa bona a mitjà termini. Però abans cal fer entendre els empresaris que el mitjà termini és important; que no tot són rendiments trimestrals. I això és un canvi enorme en la governança de l’economia. Una empresa és un agent racionalitzador a la cerca de beneficis: si el sector públic canvia els sistemes d’incentius i els entorns fiscals, l’empresa canviarà. Des del punt de vista normatiu i fiscal tenim moltes eines fiscals i normatives que no fem servir. Els economistes de Stanford i l’MIT –que són de tot menys comunistes– comencen a veure que amb la IA correm el risc que l’economia se’ns en vagi de mare; i que hem de reconduir l’ús de la tecnologia cap a una mixtura més amable amb la intel·ligència humana. I això només ho farem oferint incentius a les empreses.
Quins són aquests incentius? Nous camins fiscals, cèrcols més durs..?
Hi ha debat. Els economistes schumpeterians reclamen recuperar les polítiques de competència. Per altra banda, hem de lluitar contra les dependències de la trajectòria: quan una empresa està acostumada a un context, canviar els hi costa molt. Per exemple, a les empreses automobilístiques acostumades al motor de combustió els hi costa molt passar a l’elèctric. Això vol dir que hem de pensar en polítiques de subvenció per a les matrius tecnològiques: haurem de donar diners a les empreses que vulguin electrificar-se, però això no vol dir que siguin les mateixes que van dominar el món de la combustió. És clar que l’estat ha de donar diners per millorar les bateries elèctriques; però no cal que sigui a Ford.
Argumenteu que les estructures creades per a l’economia industrial se senten, per dir-ho així, incòmodes al món digital. Les superestrelles, doncs, són diferents d’una empresa?
Sí, res a veure. Els hi diem empreses perquè generen activitat econòmica i realitzen beneficis. Però una multinacional d’aquestes és com un país, té una cultura pròpia. Tenen pretensions polítiques, tenen una narrativa pròpia i una ideologia. I cada fase de la digitalització tindrà les seves superestrelles. Cada cop que vingui una cosa nova, un procés de transformació digital de gran importància, apareixerà amb empreses noves que el lideraran. Seria ideal que, aprofitant l’experiència de les dues primeres onades digitals, la gestió dels nous actors sigui més justa, igualitària.
El darrer punt de la cadena de canvis que proposa és la base: el consumidor, el treballador, la petita empresa. Quin rol ha de tenir el sector públic per acompanyar aquest mentrestant per als més petits?
La meva visió d’estat transformador és un que intervé activament en la capacitació de les persones, i en la redirecció del canvi tècnic cap al treball conjunt entre tecnologia i persona. Tornem a parlar de formació professional, de l’encaix amb la formació universitària… En economies com l’espanyola i la catalana on les coses s’han fet rematadament malament. Som una rara avis global: un terç de la població jove té un grau universitari, i un altre terç no fot res. Col·loquialment, dic que a l’educació se li ha de fotre una puntada de peu, i vol dir això. Continuem en una visió industrial de l’escola.
Com sou d’optimista pel que fa a aquest camí cap al benestar mitjançant la tecnologia?
Sempre que hi ha hagut tensions socials vinculades amb la tecnologia i canvis en l’organització econòmica, parlant en plata, hem acabat a hòsties. Alguns historiadors americans defensen que van sortir de la Gran Depressió amb la despesa militar de la Segona Guerra Mundial. A mi m’agradaria ser més optimista que això. Sé que els pròxims anys seran difícils: mentre no siguem capaços de reorganitzar la cosa pública, costarà. Hi haurà tensions socials, i les tensions geopolítiques van creixent. Vull pensar que serem capaços de pensar formes de governança per treballar pel benestar de la població. Però també sé que no ho aconseguirem amb una flor a la mà: s’haurà de treballar per aconseguir-ho, i hi haurà disfuncions.
1 
