La carrera de Preston McAfee és una genealogia de les grans tecnològiques nord-americanes en les darreres dècades. De Yahoo a Microsoft, amb tantes parades acadèmiques enmig, McAffee ho ha vist tot. Des de la compra de Peoplesoft fins a les de Youtube o Instagram, el Distinguished Economist de Google té exemples en primera persona de tots els futuribles, a les 7 magnígiques i més enllà. “No he vingut a parlar d’IA, però estic encantat de parlar d’IA”, comenta a la primera pregunta; preparat per a tots els escenaris. Aterra a Europa amb l’avantatge de mirar-la des de fora, i és molt més optimista que les veus locals. No per mèrit propi -o no sempre-, sinó per demèrit aliè: “Amèrica s’ha girat contra sí mateixa”, lamenta, entre aranzels i deportacions d’acadèmics. McAfee rep Món Economia durant la seva visita a Barcelona per al Scientific Council de la Barcelona School of Economics, minuts abans de capitanejar una sessió al Cercle d’Economia. La idea central del discurs que porta a Barcelona agrada al club econòmic: la UE, si es compara amb la Xina i els EUA, no té res. Però, amb les portes de Trump obertes de bat a bat, un grapat de moviments agosarats poden portar-ho tot.
Venint dels Estats Units cap a Europa, en quin estat es troba la implementació de la IA a cada regió?
Google DeepMind, que és una de les tres o quatre grans operacions d’IA del planeta, va començar a Londres, i encara hi té les oficines centrals. Si ho comptem com a Europa (riu), només aquesta institució aporta una de les bases d’IA més profundes del planeta. Més enllà d’això, és cert que la innovació comença als EUA, i no arrela a Europa. Les 7 magnífiques són totes americanes. Abans hi havia Nokia, Ericsson, SAP… Hi havia firmes rellevants a la UE. Però això ha quedat enrere. Ara teniu una oportunitat per recuperar-vos, perquè Washington s’ha girat contra si mateix, pel que fa a nova recerca.
Quin problema té la UE per estar tan lluny? És una qüestió reguladora?
Trobo que s’ha de parlar de dos factors. En primer lloc, és molt difícil fracassar a la UE. Hi ha una regulació laboral enorme. La protecció dels treballadors és important, és clar. Però als Estats Units hi ha 15 o 20 fracassos per cada història d’èxit, potser més. Amb això, aconseguim que una o dues de cada 100 noves empreses esdevinguin Netflix, o Amazon. El potencial que atorga que un grapat d’estudiants universitaris puguin encetar la seva empresa quan vulguin és enorme. Microsoft és un exemple, Facebook n’és un altre. Dues operacions que ja valen molts bilions de dòlars.
L’avenç d’aquestes empreses va dependre enormement de la capacitat dels seus fundadors de fer-ho malament i intentar-ho un altre cop. I això, aquí, és impossible. Per ser clar, Europa no ha d’esdevenir els EUA, ningú vol això. Però, sense perdre la protecció laboral, caldria buscar alguna fórmula, trobar-nos entremig. Per exemple, permetre que alguns treballadors tecnològics puguin renunciar a certes cobertures laborals. Potser, per a un jove de 20 anys, això és un avantatge!
Parleu també de la “manca de complementarietats” a Europa. Què vol dir?
Silicon Valley encara és la zona més innovadora dels Estats Units, molt més que la resta. I ho és gràcies a un cercle virtuós. A Silicon Valley hi ha de tot: capital risc, firmes d’assistència legal, serveis de recursos humans, de comptabilitat; les empreses poden contractar serveis de computació al núvol per no haver d’adquirir infraestructura. Això permet escalar petites operacions molt ràpidament, perquè no cal una inversió gegantina per fer-ho.
Si tens una bona idea, no t’has de matar cercant la resta de coses, perquè estan disponibles ben a prop. L’extrem és Whatsapp, que es va vendre per 20.000 milions i només tenia 64 treballadors. És cert que això és difícil de replicar. No és la infraestructura legal el que fa que Silicon Valley sigui més dinàmic que Boston. És, precisament, la que no té a veure amb la regulació.
Quan es parla amb els emprenedors a Europa, especialment al sud d’Europa, la gran mancança és sempre el capital. Com s’arregla això? Com s’atreu capital si, com dieu, l’ecosistema no ajuda al fet que hi hagi projectes a finançar?
Has apuntat a una qüestió central. Per això parlo de complementarietats: per tenir-ne una, cal tenir-les totes. Si manca una peça, trontolla tota l’estructura. Però, si hi ha de tot, el projecte és molt durador. Tornant a Silicon Valley, és una regió amb molts problemes per emprendre. El cost del treball és altíssim. El sector immobiliari és extremadament car -no deixa de ser San Francisco!-. I, tot i això, continua al centre del sector tecnològic.
Israel és un cas d’estudi interessant. Fins fa ben poc, a finals dels 90, era un ambient molt poc emprenedor, altament regulat. Era difícil fins i tot obrir un compte bancari! (riu). Obrir una firma tecnològica era inconcebible. I ara, 30 anys després, és la “nació start-up”. Es van enfocar en una fortalesa que ja tenien: la seguretat. S’estava fent molta feina per al sector públic, i es va facilitar molt el salt cap al negoci. I això ha obert la porta al fet que moltes tecnològiques nord-americanes hagin adquirit projectes israelians.
Com funciona la relació entre grans i petits? Des d’Europa, els crítics apunten que la concentració de poder de mercat a les 7 magnífiques pot anul·lar la innovació de la resta.
Part del motiu de l’èxit de Silicon Valley és que atorga sortides alternatives per a les start-ups. Hi ha empreses noves que fan fallida. D’altres que esdevenen Facebook, o PayPal, i els inversors es fan d’or. Però hi ha una ampla tercera categoria: les emergents que són adquirides per altres més grans, sovint a un preu que multiplica per 10 la inversió inicial. I això també és un èxit, encara que sigui només des del punt de vista financer. Això, si em permets dir-ho així, manté greixada la màquina.
Aquestes adquisicions són molt diverses. Microsoft compra companyies que estan pensades directament per a ells. Una tecnologia que fa que l’Excel funcioni millor, per exemple. És una forma d’experimentar, de moure’s ràpidament. Amb això vull dir que no em crec l’argument que les grans tecnològiques estan aturant el sorgiment de la pròxima Facebook. Que és precisament l’argument que va fer servir el govern contra la compra d’Instagram: que aturava un competidor.
Això no és així: si una tecnològica s’ha de comprar tota la potencial competència, gastaran diners en excés! I més ara, que aconseguir una patent per a un programari als EUA és dificilíssim. Algú es colarà! És massa fàcil començar un negoci digital! Aquest risc no és sistèmic, no hauria de guiar la política pública pel que fa a adquisicions empresarials.
No amenaça la competència que les plataformes estiguin sota una mateixa propietat?
Un exemple, precisament de la companyia on treballo: quan Google va comprar Youtube. Youtube mai podia haver estat un èxit econòmic sense una inversió gegantina, de molts milers de milions de dòlars. Era necessari que aparegués algú amb unes butxaques molt plenes per convertir Youtube en l’empresa que és ara. En aquell moment, si el govern hagués aturat la compra perquè donava massa poder a Google, hauria empitjorat la societat en el mitjà termini. No hi ha tantes empreses que poden permetre’s perdre diners durant molt de temps per fer sostenible una iniciativa, com és aquest cas.
Als anys 50, si hi havia 10 cadenes de distribució, els seus productes eren pràcticament iguals. Els cotxes eren tots molt similars. Llavors, les fusions realment reduïen la possibilitat d’accedir a un producte. A l’altra banda de l’espectre hi ha les aerolínies: la ruta de Londres a Barcelona no competeix amb la ruta de Londres a Florència! Amb això vol dir que la diferència entre el producte és molt important per entendre la competència. Això es nota especialment amb la televisió. Hulu, Netflix, Apple, Disney… no tenen el mateix producte. El consumidor s’hi va movent. Aquest és un exemple d’un ecosistema on una fusió pot millorar la vida dels usuaris. De fet, és possible que un parell o tres d’ofertes completes formin un mercat més competitiu que una indústria fragmentada. La política de competència és molt més complexa ara que fa anys.
I ha avançat la regulació antitrust per entendre aquesta nova realitat? Durant l’administració Biden, no ho semblava.
Als anys 70 i 80, els Estats Units van abandonar la regulació, i no hi hem tornat. Llavors, la política antitrust als EUA funciona per jurisprudència. I la jurisprudència és dels anys 20, quan el pensament econòmic no era gaire avançat. Per exemple, la definició d’un mercat és molt simplista: o hi ets o no hi ets. El problema és que, sovint, aquesta definició és imperfecta. Jo vaig testificar davant el Congrés durant el procés de fusió d’Oracle i PeopleSoft. Oracle i SAP competeixen en algunes coses, però en altres àmbits no hi ha competència, perquè una empresa és molt millor que l’altra. Però aquest argument no ven gaire davant un tribunal.
Les agències públiques són més intel·ligents al respecte. El Departament de Justícia té les seves guies per a una fusió, la FTC també. Entre altres qüestions, han admès el model de competició imperfecta. Però, fins i tot en comparació amb elles, Europa està molt més avançada en política de competència.
Tornant a l’administració: sovint entenen que una empresa més gran és inherentment anticompetitiva. I això no és així. Un exemple: ExxonMobile. Si una empresa vol fer negocis a Àfrica, ha de ser tan gran com els països amb què es relaciones. A voltes, ser gran és necessari. Dir que “gran és automàticament dolent” és un error. A més, les companyies han crescut, és cert; però l’economia també ho ha fet. Si estudiem les grans multinacionals respecte del PIB nord-americà, no són realment més grans que als anys 50.
Tornant a Europa envers els Estats Units. Els informes Letta i Draghi busquen un escenari en el qual la UE pot competir amb Estats Units i la Xina. És això possible?
Definitivament ho és. I encara més des que Trump va decidir que no li agraden les universitats. Un exemple: la universitat de Waterloo, al Canadà, és una de les millors del món en matemàtica discreta. L’any 1956, van organitzar una conferència sobre combinatòria, i van convidar una sèrie de matemàtics hongaresos. Com a resultat, estaven al Canadà quan els tancs soviètics van aturar la revolució hongaresa. Llavors, la universitat els hi va oferir feina. De la nit al dia, es van convertir en el millor departament del planeta. I, 75 anys després, encara ho són.
Europa té una oportunitat única per atraure acadèmics nord-americans. Conec una persona, per exemple, que és trans. Un moment terrible per al col·lectiu als Estats Units. Però això és una gran oportunitat per a la competència. I millorar el talent de les universitats és una part central de l’ecosistema. Serà difícil construir totes les complementarietats, i caldran canvis legislatius a escala comunitària. Però és un moment ideal per posar els fonaments. A més, la Xina encara és una autocràcia. Tenen els seus propis problemes, que a Europa no hi són. La UE es troba en un moment que un moviment valent pot durar per sempre.
1 
