La pandèmia ha estat, segons comparteixen totes les organitzacions del sector, un accelerador radical cap a la transformació tecnològica de la societat. Els processos de digitalització van trobar en l’aïllament i la distància del confinament un curiós aliat a llarg termini; i les empreses, tant les prestadores de serveis tecnològics com les que en són usuàries, semblen estar d’acord en el fet que el canvi és imparable. Catalunya, amb una gran capacitat de formació de talent i un dinàmic ecosistema productiu, ha trobat un camí de creixement indubtable. Els darrers baròmetres del Cercle Tecnològic de Catalunya, una de les fundacions de referència entre les empreses del sector al país –principalment les de més volum–, confirmen any rere any un creixement constant, acompanyat d’una penetració dels usos tecnològics a racons de negoci i socials que fins ara s’escapaven. El president de l’entitat, Joan Ramon Barrera, rep TOT Economia per parlar de la potència i els reptes de l’economia catalana; com un país de pimes s’ha colat entre els grans entorns innovadors d’Europa, i què hi presenta el futur immediat.
Quin és l’estat de salut de l’ecosistema tecnològic català?
La pandèmia ha col·locat al centre la tecnologia, i ha obligat que moltes organitzacions s’hagin de transformar. Per una altra banda, la digitalització de la societat està forçant les empreses a aplicar la tecnologia per autotransformar-se. Aquest context està provocant que les tecnològiques, que som les responsables d’acompanyar en aquesta transformació, tinguem una feina que no ens l’acabem. Ara mateix, hi ha tot un procés de transformació dels entorns B2C i B2B; un salt de les aplicacions cap al núvol; que està forçant que les entitats canviïn els seus aplicatius, els seus data centers, els sistemes… Com a sector, hem de participar del procés, perquè hem d’acompanyar-lo.
Per tant, la salut és excel·lent. És cert que algunes companyies finalistes, que presten serveis a tercers mitjançant la tecnologia, estan veient impactats els seus models de negoci. Per això les big tech estan decreixent puntualment ara després de créixer desmesuradament. Però les grans tecnològiques és només una part del sector –una part, a més, molt petita a Catalunya–. En canvi, la resta, els productors, en els pròxims anys no ens acabarem la feina que ens ve. Perquè els entorns finalistes canvien, i això demana que algú proveeixi la tecnologia.
Les empreses catalanes de fora del sector tecnològic estan integrant aquesta transformació?
El sector privat sí que està fent aquests deures. Estan obligats a fer-ho, per necessitat. Qui mou tot això és l’usuari final, el comprador. Fa 10 anys compràvem d’una manera, ara ho fem d’una altra. Qui que ara estem veient que comença a arribar és el sector públic, molt més gran i que costa molt de moure. Aquest serà el proper gran negoci de les tecnològiques. De la mateixa manera que el sector privat es relaciona amb el client d’una manera dinàmica, senzilla àgil, les administracions encara no és així. Els fons europeus van, de fet, cap al foment d’aquesta reconversió. I hi ha molt de camí a recórrer.
Tothom al sector privat ha fet als deures?
Evidentment, a les grans corporacions la necessitat els ha fet canviar. Però la petita empresa té el repte de fer un canvi cultural: entendre com la tecnologia pot ajudar els seus negocis. Aquí queda feina a fer. Hi ha un gran volum d’empreses –més en persones que de negoci– s’està deixant de banda. Amb les pimes, a més, sovint l’esforç que els grans proveïdors tecnològics han de fer per acompanyar-les en el seu procés de digitalització no compensa econòmicament. Per tant, s’està creant una bretxa –que l’administració està intentant minimitzar–.
Però l’esforç és tan gran respecte del retorn que pot acabar de consolidar-se una separació entre mons: uns van molt de pressa perquè tenen les capacitats econòmiques i l’ecosistema ho afavoreix; però a la vegada hi hagi petits negocis que, com que no hi ha la cultura ni la capacitat per fer el procés, acabin per no digitalitzar-se. En aquest àmbit hi ha certes iniciatives públiques, però són puntuals, no sostingudes. No hi ha agents que afavoreixin que un petit comerç es pugui digitalitzar.
Caldria establir iniciatives més estructurals, sostingudes en el temps, per solucionar aquest problema?
L’administració té el deure que els canvis siguin estructurals. Fa uns dies vaig assistir al programa Connectem Barcelona, per apropar la tecnologia a famílies que pateixen analfabetisme digital, dedicat a 350 families de Nou Barris. És una iniciativa brutal, però això ha d’arribar a tots els barris, s’ha de fer estructural. Les institucions han d’arribar on nosaltres, com a sector, no podem arribar.
Té relació la manca de digitalització de la mateixa administració amb els límits de les seves mesures? Quins canvis han d’implementar?
L’administració està fent canvis en la part de front office, en l’accés a la ciutadania; però no en el back office, la part més vinculada a la cultura, a la forma de treball. Hi ha un envelliment, una estructura… un llegat que impedeix que es transformin a la velocitat necessària. Sempre mirem cap a una administració digital que funciona molt bé, que és la d’Estònia. I per què funciona tan bé? Perquè allà no hi havia res, van ser digitals des de zero. Han aconseguit una administració eficient, que arriba a tothom… Però si tenim una administració creada als anys 70, amb una mena de perfils que fa 30 anys que treballen d’una manera determinada, el cost de transformar culturalment és massa gran.
S’estan fent parts, però no s’està anant al moll de l’os. Passarà, perquè igual que el sector privat ha necessitat transformar-se, el públic també ho necessitarà. I quan el sector públic faci aquest pas, també es faran canvis cap a fora.
Catalunya és, no només al sector tecnològic, un país d’empreses petites i especialitzades. En aquest àmbit, però, hi ha cada cop més grans firmes que aterren al país. Com és la convivència?
Catalunya és un país de botiguers, i per això hem sigut capaços de tenir aquestes empreses tan especialitzades i hem exportat un model de què hem d’estar orgullosos. Però és cert que a l’hora de crear negocis hem optat més per l’especialització i no per la globalització. A Catalunya hi ha 500 empreses que es dediquen a la ciberseguretat –molt bones, que poden fer serveis globals–. I després, les big tech aterren al país perquè tenim una sèrie de condicionats econòmics i polítics que fa que una sèrie de companyies prefereixin operar a Barcelona que a Madrid, a Sevilla, a València… Però aquestes multinacionals venen a fer feines molt específiques i verticalitzades: Microsoft té 30 treballadors generals a la ciutat; però ara porten un àmbit concret, el de la IA, que atraurà 100 persones.
Hi ha plena convivència, no hi ha d’haver una confrontació entre un model més orientat a l’especialització contra les grans. Tornant a l’exemple, és cert que seria millor tenir una gran companyia de ciberseguretat, que fes serveis globals i que fos una nau insígnia de l’economia del país, que tenir 500 pimes. Aquesta cultura de botiguer –que no és de seu negativa– pot frenar iniciatives de més volum. Tenim elements puntuals, però no de manera sistèmica. El deure que tenim, doncs, és traccionar; ser capaços de tenir empreses potents, de país, que no donin només serveis locals –que altres cultures, com Israel o els EUA, han estat capaces de generar, perquè la manera de fer negoci és diferent–.
Identifiqueu mesures concretes per complir aquest deure?
Hi ha tres factors: per una banda, tenim la qüestió generacional. El nou talent haurà d’ajudar als incumbents a canviar les formes de fer: fer-nos veure que col·laborar, associar-se, és molt millor que mirar només endins. Aquest procés és de molt llarg termini, però acabarà passant: d’aquí a 10 anys segurament la taxonomia de l’ecosistema digital a Catalunya serà diferent per aquest motiu. El segon motor és l’administració. No tenen tota la responsabilitat, perquè la responsabilitat del sector privat és individual; però si cal que creï espais perquè les coses passin. I el tercer, nosaltres mateixos: les companyies hem de veure que, si ara mateix el que ens preocupa és la ciberseguretat, hem d’invertir; hem d’ajuntar capacitats per ser més forts i més globals.
Hi ha el risc que, si no es forma aquesta nau insígnia a Catalunya, l’acabi formant capital estranger?
Ara mateix, en el sector tecnològic està havent-hi moltes fusions i adquisicions; perquè els fons d’inversió veuen en el sector tecnològic una font de rendibilitat ràpida. Hi ha cert risc, que sempre el tenim sobrevolant, però és difícil. Per què venen empreses a Catalunya? Perquè l’ecosistema està molt establert: els proveïdors tecnològics que fan serveis locals ja hi són. Segurament, si se’n van a l’Índia tindran salaris més competitius i millor accés al talent. Per tant, qui aterrarà a Catalunya serà especialista, amb activitats de nínxol. És massa difícil que una gran vingui a ajuntar diversos operadors i operi des de Barcelona un pool de serveis global.
El Cercle Tecnològic parla sempre que pot de la necessitat de generar més talent. Les limitacions en aquest sentit dificulten el creixement de l’ecosistema?
Tots ens posem el talent a la boca, però no veig que es facin polítiques que transformin la seva formació. El problema es pot explicar: el canvi que pateix el sector privat demana treballadors amb noves capacitats; i ha vingut tan ràpidament que no estàvem preparats. Per molt que a la universitat es tractin temes de futur, trigaran anys a arribar. I és un tema sistèmic, no només de Catalunya.
No crec que la manca de talent sigui necessàriament un fre per al creixement, però ens obliga a fer les coses de manera diferent. Avui dia, per atendre un servei d’atenció a usuaris, necessites 100 persones. Si, mitjançant una sèrie d’eines tecnològiques –bots, xats, IA– pots fer el mateix servei amb 30 persones, en tindràs 70 lliures per destinar a una altra cosa. El deure de transformar aquests serveis és del mateix sector, cert, però necessita la complicitat dels actors externs: els nostres clients han d’acceptar comunicar-se amb un chatbot en lloc de parlar per telèfon.
Durant la pandèmia, a Catalunya i arreu, va haver-hi un gran pic en la contractació tecnològica. Ara estem veient importants acomiadaments a les big tech. Com s’explica aquesta estabilització?
De tenir una persona teletreballant a tenir-ne 500, s’ha de millorar la infraestructura. De cop i volta, les companyies van haver d’invertir en màquines, en instal·lació, programació… No va haver-hi mala planificació, sinó una sobre demanda de tasques puntuals. Calien coses tàctiques. Això és el que ara està provocant aquest reajustament: els perfils que es van contractar durant la pandèmia eren per resoldre una problemàtica concreta. Calia cobrint com es pogués la demanda.
Per exemple, ens va arribar una demanda enorme de perfils tecnològics de salut, principalment en el món del processament de dades. Eren tasques que inicialment vam atacar com van poder, però que després es van automatitzar. Davant un augment de la càrrega de feina tan fort, la primera reacció és ficar-hi mans. Més tard, amb el temps, canvia el procés, s’automatitza i es fa digital en origen. Llavors, les mans que s’incorporen per fer aquestes tasques tàctiques acaben desapareixent.
Com es processen unes exigències tan canviants i immediates en un ecosistema de petites empreses com el català?
Fa uns anys, la gran inversió de les tecnològiques eren les infraestructures de servei, amb models molt centralitzats, molt de mainframe. De cop i volta apareix el núvol, on deslocalitzes la prestació del servei, la globalitzes. Aquestes empreses que basaven el seu model de negoci en el datacenter tradicional han hagut d’adaptar-se al nou model; basat en tres grans companyies –Amazon, Google i Microsoft– que ara són els estàndards de mercat. I les companyies han sobreviscut. Un negoci molt concret, que era el de la infraestructura, ha saltat cap a dalt, cap a la capa de servei. Han evolucionat.
Desconeixem els canvis que vindran. És difícil predir cap a on aniran les disrupcions. Però som prou resilients com a sector per adaptar-nos a les noves realitats. A més, els canvis no són d’avui per demà; passaran anys. De la mateixa manera que un sector com la banca s’està adaptant al món digital, amb tots passarà el mateix. Amb els canvis que hem patit darrerament, hem demostrat que podrem gestionar les transformacions. Per la natura mateixa del sector, que és molt dinàmic.
Amb tot, doncs, quines són les perspectives de futur per a la tecnologia catalana?
Ara estem en un ascendent del sector privat; després vindrà el sector públic; després vindran noves necessitats… És cert que hi ha reptes a resoldre en el dia a dia: tenim el compromís social de reduir l’escletxa energètica, hem de ser companyies més sostenibles. Els reptes que esdevenen ara són més humans que no pas tècnics: com ens fem més humans, també perquè el nou talent vegi atractiu el nostre sector. Moltes vegades, els incentius laborals no són només econòmics, sinó que van lligats a que les companyies ajudin a resoldre els reptes globals. Durant els pròxims anys parlarem més d’humanisme tecnològic que de la mateixa tecnologia.
2 
