La llei de start-ups és una reclamació històrica de l’ecosistema emprenedor. Només a Catalunya, ja hi ha cinc unicorns: mitja desena de firmes tecnològiques relativament joves que han aconseguit superar els 1.000 milions d’euros de valoració de mercat. Wallbox, Glovo, TravelPerk, eDreams Odigeo Factorial porten la bandera del teixit emprenedor català més enllà del mercat regional; tot plegat sense una norma que estructuri la relació d’aquesta mena de companyies amb els ens reguladors. “El nostre ecosistema d’emprenedoria necessita una legislació adient per promoure el naixement i creixement de les startu-ups”, reclama Ignasi Costas, soci responsable de l’area d’innovació i emprenedoria de DWF-RCD i membre de la junta de Tech Barcelona. La pregunta, doncs, és si el nou text –un dels projectes estrella de la ministra d’Afers Econòmics i Digitalització Nadia Calviño– és aquesta “regulació adient”.
Hi ha qui, a l’ecosistema català, no n’està convençut. El 22@ Network, la xarxa que agrupa les empreses tecnològiques que formen part del districte econòmic del Poblenou, ha estat l’ens més contundent en la seva oposició. Segons han apuntat en un recent comunicat, la regulació “envia un missatge nefast als inversors“. I ho fa, més que pel que hi apareix, per aquells aspectes de l’activitat empresarial que no s’hi han inclòs. El president de la comissió d’emprenedoria de l’associació, Xavier Simó, critica el que considera una norma “en gran part orientada a temes fiscals”. “En essència, poca cosa més”, subratlla. Si bé menys contundents, altres organitzacions rellevants al voltant de l’emprenedoria barcelonina deixen entreveure el mateix fenomen: les noves eines fiscals per facilitar l’establiment de start-ups o l’acceptació de formes alternatives de retribució –com les stock options– estableixen un bon punt de partida; però la feina està lluny d’haver-se enllestit. “Falten uns quants matissos a millorar per aconseguir la regulació que idealment demana l’ecosistema emprenedor”, afegeix Ernest Sánchez, de l’acceleradora catalana Nuclio.
El punt clau de la norma és, doncs, la fiscalitat. Moncloa ha optat per centrar l’esforç espanyol per estimular la malmesa emprenedoria estatal en les rebaixes i flexibilitzacions impositives. Entre les normes, destaquen la rebaixa del 15% de l’impost de societats durant els cinc primers any de funcionament d’una societat limitada tecnològica –és a dir, el temps en què una empresa encara forma part de la definició d’start-up recollida pel ministeri–. També es faciliten les inversions dels fons de capital-risc, una mesura que altres països europeus feia temps que havien pres. Així, els grups inversrs en iniciatives emprenedores tributaran, en endavant, directament sobre els seus beneficis, i no pel rendiment del treball de la companyia. Aquesta perspectiva, tot i que de seu és encertada, té un limit molt clar: la inversió estrangera. Els nous canals de facilitació del finançament acaben a la frontera i, segons apunta Simó, això limita molt el creixement de les emergents. “Cal una forma d’atreure inversions estrangeres per invertir en empreses que puguin créixer molt: que faciliti l’entrada i la sortida sense obligar a grans muntatges”, raona.
Abans encara de les xifres concretes –i els encerts i mancances que la indústria atribueix al ministeri– les associacions critiquen un excessiu curtterminisme en les definicions mateixes de les peces de la maquinària emprenedora. La norma estableix un límit temporal de cinc anys, a més d’un de facturació d’uns 10 milions d’euros. Des del 22@ consideren que ambdós són massa baixos. “Hi ha empreses que són rendibles 10 anys després”, raona Simó; i que, per tant, deixarien de considerar-se start-ups legalment exercicis abans d’arribar a la seva maduresa. Per altra banda, el sostre d’ingressos té sentit per a emergents industrials o de serveis; però companyies dedicades a la tecnologia financera o la gestió d’actius poden accelerar el fluxe de capital en pocs mesos –i que, per tant, no comptarien amb l’etiqueta d’emergent tot i complir tota la resta de requisits–. El president de la comissió d’emprenedoria lamenta que la legislació s’hagi centrat a regular el que ja hi ha, però no el futur de la creació de negocis. “No hi ha cap tipus de mesura orientada al que vindrà de nou”.
Captar i mantenir talent
La gran meta de l’executiu espanyol amb la nova norma –que, cal apuntar, encara ha de passar pel Senat– és la de generar, captar i mantenir el talent emprenedor. En un ecosistema amb una baixa cultura emprenedora incipient, aconseguir aterrar els millors creadors de negocis i la seva estructura de comandament esdevé essencial. Si bé, com en altres punts de la regulació, aquesta mancança es reconeix i s’intenta adreçar, Economia torna a quedar-se curt. És el cas de l’emprendiment en sèrie: per beneficiar-se de les facilitats fiscals i administratives, un emprenedor no pot haver creat més de tres empreses. Com avisa Sánchez, però, “la majoria d’emprenedors en sèrie ja han creat tres o més start-ups anteriorment, per la qual cosa les noves companyiues que creïn estan excloses dels beneficis de la llei”. Aquest és un dels punts que la indústria considera més important revertir, en tant que “els emprenedors en sèrie –recorden des de la venture builder– representen més de la meitat dels nous empresaris”.
Més abaix a la cadena de comandament, de cara a les rendes del treball, la llei ha respost una de les reclamacions històriques de l’ecosistema emergent: les stock options. En molts casos, l’empresa ofereix als seus treballadors una participació en el capital mateix per complementar el salari –en una sort de tirada de moneda a l’aire: si la firma funciona, les accions són molt valuoses; però si no ho fa, s’ha cobrat per sota del preu de mercat–. Fins ara, hi havia una excempció de tributs molt curta, de només 12.000 euros. Ara, aquesta s’ha ampliat fins als 50.000 l’any, fins a un límit de 500.000 euros en una dècada. A més, on abans s’havia de tributar dos cops –en rebre el treballador les accions i en vendre-les–, ara només s’apliquen taxes sobre la venda. Tot i això, com explicava el mateix Simó, moltes firmes comencen a ser rendibles a més de 10 anys vista –i, per tant, són valuoses passat encara més temps–. En aquest sentit, Costas posa sobre la taula “eliminar el límit temporal”: que la venda no es taxi en cap moment, per respondre així correctament als ritmes de creixement de les empreses.
En un aspecte més purament administratiu, des del sector s’exigeix al govern espanyol que modifiqui el tractament dels impats, és a dir, del talent estranger que aterra a l’Estat per treballar a una startup. La norma ofereix una visa de treball per un any, un llindar temporal massa curt perquè l’empresa hi pugui comptar a llarg termini. Així, tant Simó com Costas apunten la necessitat d'”ampliar la durada del règim d’impatriats per possibilitar l’arrelament”.
Unes altres startups
A l’ecosistema català, amb certa diferència el més potent de l’Estat, hi ha una característica endèmica que pot limitar el seu desenvolupament a futur. “És una realitat que les start-ups més potent venen del sector serveis i tenen com a model de negoci l’e-commerce”, reconeix Costas. Així, tres de les cinc emergents milmilionàries del país són iniciatives de venda, mentres que només una és industrial, i la quinta és de software. Sovint el problema és la rendibilitat: si una empresa tecnològica jove ja demana anys per girar beneficis, una industrial és encara més lenta. Aquest perfil d’empresa “necessita més temps pel seu desenvolupament i més capitali inicial per fabricar prototips i posar-los en funcionament”. En aquest sentit, des del 22@ lamenten la manca d’una dotació pressupostària completa perquè el capital públic pugui assistir a les noves empreses del sector secundari, o bé a les seves acceleradores. Iniciatives com Stage 2 –una nova incubadora industrial barcelonina– no s’haurien pogut fer, critica Simó, sense diners estrangers. “Aquí no hi ha manera de fer-ho”, etziba.
Amb tot, el sector celebra els processos de comunicació que les administracions han portat a terme amb les empreses i associacions; i esperen que aquesta continuï en endavant. “Estem davant d’un prometedor punt de partida –comenta Costas– però convé rebre la llei com a un primer pas, i no com un destí final”. La norma ofereix al teixit emprenedor una estructura reguladora de la que abans no gaudia. A partir d’aquí, però, s’ha de continuar construint. “Al final, tot és una qüestió de cultura, valors i talent”.
