El poder adquisitiu dels treballadors catalans es manté estancat a nivells del 2004. Segons el darrer informe d’Indicadors de Progrés i Benestar de la Cambra de Comerç de Barcelona (IPB), els salaris reals per hora treballada del país es troben a nivells més baixos que els que la força de treball gaudia abans de la crisi financera. La presidenta de la Cambra, Mònica Roca, ha lamentat durant la presentació de l’estudi que “els salaris a Catalunya són baixos”. La representant empresarial ha criticat que la productivitat i el PIB per càpita del país registren un creixement en les darreres dues dècades que no s’ha vist reflectit a la capacitat de consum de les famílies. “Una altra cosa -apunta la presidenta- és com els apugem”, en tant que la millora de la situació salarial ha de ser complementària amb la sostenibilitat i la competitivitat del sector privat del país.
El “claríssim estancament” del poder adquisitiu de les rendes del treball que identifica Roca està, des de la perspectiva empresarial, profundament lligat amb la productivitat. Les dades recopilades per Cambra, però, evidencien que el conflicte entre aquests dos factors es resol, de fet, a favor de la productivitat. Les xifres d’evolució del PIB per hora treballada mostren, de fet, un augment molt més intens que els salaris per hora treballada. L’informe de l’agrupació empresarial evidencia, de fet, que la productivitat per hora ha experimentat en els darrers 21 anys un salt proper als 11 punts, mentre que la retribució del treball per hora ha crescut, d’ençà del 2004, només un 0,2% -un gap de més d’un 10% a favor del creixement econòmic i en detriment del poder adquisitiu dels sous-.
“Catalunya s’ha enriquit”, explica Roca, però els salaris no ho han notat. En aquest sentit, sosté que els sous a Catalunya “s’han de pujar”. De fet, la presidenta considera que un augment de la retribució generarà una sort de cercle virtuós del creixement econòmic: una millor oferta salarial permet atreure i mantenir talent de primer nivell, una de les claus de la millora de la productivitat i l’optimització del model productiu del país. En un sentit similar, el cap del Gabinet d’Estudis de la Cambra Joan Ramon Rovira lamenta que “cada treballador genera més PIB encara que cobri menys”. Una explicació que ofereix l’expert és la volatilitat econòmica del país: els períodes de creixement econòmic estan marcats per una alça en l’ocupació de professionals de baix valor afegit -sectors com l’hostaleria o la construcció- que compensen a la baixa el progrés tecnològic com a factor d’augment de la productivitat; mentre que en anys de més complexitat econòmica es dispara el PIB per hora treballada perquè les primeres activitats a ressentir-se són precisament las de menys valor -més inestables-.
Val a dir que la bastida educativa de nou talent per al mercat laboral català no és tampoc la més eficient si es compara amb l’entorn directe. Si bé és cert que la formació d’actius laborals d’alt valor afegit evoluciona a Catalunya positivament, encara està lluny de la mitjana de les grans economies de la Unió Europea. La taxa de professionals de baixa qualificació al país és, apunten, del 29,6%, una gran evolució respecte del més del 50% que lamentava el mercat laboral català l’any 2000. Tot i això, roman 10 punts per sobre de la referència de les economies homologables a Europa -la coneguda com UE-5: Alemanya, França, Bèlgica, Itàlia i els Països Baixos-. Segons Cambra, així, “el diferencial del percentatge d’actius de baixa qualificació i d’abandonament prematur dels estudis o la formació continua sent considerable, i ajuda a explicar la bretxa en termes de PIB per càpita” que Catalunya pateix en comparació amb els seus competidors.
Unitat de les polítiques públiques
La difícil solució dels problemes estructurals d’una economia en creixement com la catalana porta a Rovira a reclamar un full de ruta de desenvolupament que miri més enllà d’un cicle electoral. “Cal que les polítiques públiques tinguin un nord estratègic a llarg termini”, raona l’expert, tot apuntant a les rellevants millores tècniques que el model econòmic català mostra en els darrers anys. Malgrat l’escletxa que encara pateix Catalunya respecte dels grans mercats europeus, “la indústria és més productiva i competitiva, i l’ecosistema tecnològic agafa molta embranzida”. “Encara ens queda molt, però s’han fet coses”, concedeix Rovira, tot apuntant a l’important rol que la millora del finançament dels serveis públics en les darreres dues dècades han tingut en l’avenç del PIB. “Fa 20 anys hi havia encara menys recursos sanitaris i educatius; una part del creixement del PIB per càpita ha anat per aquí -contempla- i això no és criticable”. Per sostenir aquest bon rendiment dels serveis públics i el seu consum, Cambra apunta que “qualsevol increment de la despesa ha de ser sostenible”. En aquest sentit, Rovira alerta que el sistema espanyol de finançament que pateix la Generalitat “limita i disminueix el nivell de benestar” que poden assolir els catalans
També en relació a la manca de finançament -tot i l’elevada activitat empresarial del país, “a Catalunya no es pot gastar allò que es genera- es troba l’escletxa amb els mercats adjacents en termes d’inversió en innovació. La despesa en recerca i desenvolupament d’universitats i altres institucions públiques es queda, segons les dades de l’informe de progrés i benestar, en un 0,62% del PIB, un salt de dècima i mitja respecte de la mitjana de la UE-5, que s’eleva fins al 0,79%. Al sector privat, si bé la inversió és més elevada, el salt és encara més substantiu: l’1,02% del PIB total que inverteixen els negocis catalans en R+D queda prop de sis dècimes per sota de la mitjana de la UE-5, que s’eleva fins a l’1,59%.
Desigualtat decreixent
De la mà del progrés econòmic general, apunta Rovira, hi ha una reducció general dels factors de desigualtat. El coeficient S80/S20 -que posa en relació la renda del 20% de la població amb més ingressos amb la dels contribuents de la part baixa de la piràmide productiva- roman encara per sobre del de les grans economies europees, si bé la reducció en els darrers anys l’ha fet apropar-se molt a les xifres de la Unió. Segons l’informe de la Cambra, la desigualtat de renda al país es troba en un 5,1 -més de mig punt per sota de l’índex de principis de la dècada passada, que superava el 5,5-, mentre que a la UE-5 el coeficient es queda en el 4,9. Quant a l’índex de Gini, que mesura els desequilibris en distribució de la renda, Catalunya es troba ja, de fet, per sota de la mitjana dels cinc grans mercats comunitaris: el país es queda en un coeficient de 30, mentre que els competidors mostren una mitjana de 30,3.
Tot i això, la pandèmia i la crisi econòmica generada per la guerra a Ucraïna han fet importants estralls en la població assalariada del país. Les dades de l’informe de la Cambra apunten a un important creixement, en els darrers exercicis, del percentatge de la població catalana en situació de privació material. Les llars que no es poden permetre algunes despeses bàsiques s’eleven fins al 17,8% del total, pel 9,4% de la UE-5. De fet, en aquest factor Catalunya està pitjor fins i tot que el conjunt de l’Estat espanyol, que registra una mitjana del 17,2%. Des de l’entitat relacionen el creixement en les famílies amb mancances materials amb la crisi dels preus energètics. De fet, el mateix document apunta que el percentatge d’habitatges que “no es poden permetre mantenir una temperatura adequada” és encara més elevat, fins al 19,9%, gairebé el doble que el de fa dos anys. En aquest sentit, Roca reivindica una millora de l’autonomia energètica del país, davant l'”inacceptable” desplegament de les energies renovables. “La pobresa general va lligada a la pobresa energètica”, estableix la presidenta. En aquest sentit, Catalunya ha de continuar invertint en la implementació de nova potència verda instal·lada, en tant que una economia competitiva “no es pot permetre no comptar amb renovables” davant la gran volatilitat dels preus de l’electricitat.
