El passat mes de maig, el Banc Sabadell es va trobar de cara amb un enemic poderós. L’OPA hostil del BBVA sobre l’entitat vallesana -un moviment que “ens vol fer fora de casa”, com ho definia en conversa amb Món Economia el president de l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Sabadell Jordi Casas– és una batalla desigual en termes estrictament financers. La capitalització dels biscaïns multiplica per cinc la del Sabadell, talment com ho fan els beneficis: segons els comptes de resultats d’ambdues entitats, la presidida per Carlos Torres va guanyar més de 7.600 milions d’euros els tres primers trimestres del 2024, mentre que el rècord històric dels de Josep Oliu es va quedar a tocar dels 1.270 milions. En un primer moment, doncs, des de Bilbao es va percebre el moviment com a raonablement fàcil, amb un calendari d’aprovació curt que havia d’estar resolt a mitjan mes de novembre, i unes condicions similars a les que van garantir l’absorció de Bankia per part de Caixabank, completada l’any 2021. “Les esperances que fracassés eren molt baixes, era una mica David contra Goliat“, reflexiona el president de l’institut Ostrom Pau Vila.
El banc petit, però, s’ha revoltat, i ha aconseguit entrebancar successivament les passes endavant que Torres donava per fetes: primer, amb una oposició majoritària del teixit empresarial català, que no ha tingut una contrapart a Madrid a favor de la compra. Després, amb l’entrada en fase 2 de l’estudi de la fusió per part de Competència, que suposa una ampliació substancial dels tempos previstos. Finalment, el retorn de la seu social a Catalunya anunciat el passat dimarts a la nit i confirmat aquest mateix dimecrs, que suma adeptes polítics a la causa i allunya encara més els objectius de Bilbao. “Forma part de la guerra de guerrilles del Sabadell: obrir molts fronts paral·lels que, sumats, compliquin molt l’oferta”, continua Vila. Un format necessari per a una companyia amb un accionariat altament fragmentat, amb una munió de petits participants i sense un gran titular dins el seu capital que serveixi d’interlocutor principal. “El Sabadell no pot jugar les cartes típiques d’una OPA: seure amb les 10 persones que ho han de votar i explicar què es farà”; perquè els seus títols estan molt més distribuits -qui acumula una ràtio més elevada, de fet, és el fons nord-americà Blackrock, que amb prou feines arriba al 6,2%-.
A parer del catedràtic d’Economia Financera de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat, cap de les iniciatives que han pres ambdues entitats en els darrers sis mesos es poden entendre fora del context de la batalla pel relat -i els fonaments financers- de l’OPA hostil. BBVA i el Sabadell juguen “una partida d’escacs”, amb moviments “per reforçar la part econòmica, però també la part política de l’operació”. El retorn de la seu social a Catalunya, a parer de les fonts econòmiques consultades, cau en aquesta segona categoria: fins i tot en el seu posicionament oficial posterior al consell d’administració extraordinari que ha ratificat el viatge de tornada, els vallesans s’han expressat en línies discursives similars a les que fa temps que defensen el PSOE i el PSC. En la nota posterior a la trobada, el Sabadell assegura que “ja no es donen les circumstàncies que van motivar el seu trasllat” -és a dir, aquella “incertesa jurídica” per a les empreses que va servir com a arma llancívola contra el moviment independentista arran del referèndum de l’1 d’Octubre-. Aquesta expressió, a parer d’Amat, es pot entendre com una manera d’aprofitar la “influència que el Govern pot exercir sobre la Moncloa” per assegurar el suport de l’executiu espanyol; més encara ara que ambdós Consells comparteixen color polític. “És molt possible que la Generalitat mostri més interès a evitar l’OPA ara que hi ha una seu; que juguin la carta de protegir-la”, manté el catedràtic. En un sentit similar, el president d’Ostrom veu difícil que Sant Jaume “torni a deixar anar la seu d’un dels grans bancs de l’Estat” per una fusió com la que busca Torres.
Sánchez, a favor
La companyonia de la Moncloa, val a dir, no era un actiu que quedés molt lluny de la directiva sabadellenca, abans fins i tot del retorn al Vallès. Cal recordar que el ministre d’Economia Carlos Cuerpo ha estat una de les veus més agressives contra l’OPA hostil, arribant a prometre posar “peu en paret” per evitar la concentració bancària. Fins i tot, durant la darrera Reunió del Cercle d’Economia a Barcelona, es va deixar veure conversant de forma distesa amb Oliu i amb el president del club de les elits i ex-CEO vallesà, Jaume Guardiola. En aquest sentit, Vila veu en l’aterratge a Sabadell un vaitot per fer més agressiu el front polític de la “guerrilla”, tot recordant que “en la fase 2 d’estudi de l’OPA, el govern espanyol té un pes específic molt important”; i és eventualment capaç competencialment de bloquejar l’aprovació. Ara bé, per a Vila la tornada a Catalunya hauria estat una decisió estratègicament correcta per al Sabadell fins i tot amb una relació diferent entre mandataris català i espanyol. A ullsdea l’expert, la correlació de forces “dona més possibilitats d’èxit” al full de ruta del banc català, però hauria estat “una de les seves cartes” també amb administracions d’un altre color polític. Prova d’això és la recent reacció del govern del País Valencià a les consultes de la CNMC: la Competència valenciana va ser tan vehement com la catalana en el seu informe per als seus homòlegs madrilenys, adduint -com al Principat- els greuges que la fusió podria causar en termes d’accés a crèdit a les petites i mitjanes empreses locals.
Cal recordar, a més, que l’oposició de la Moncloa no ha estat només discursiva. Més enllà de declaracions més o menys agressives contra l’estratègia de Torres, el govern del PSOE i Sumar ha tirat endavant iniciatives legislatives que han posat encara més tanques operatives a la fusió. En concret, la nova redacció de l’impost a la banca deixa en una posició molt pobre les aspiracions biscaïnes: el BBVA es troba en el marge més elevat del gravamen, i haurà d’abonar a partir del 2025 el 7% dels seus marges d’interessos en forma de tribut a les arques espanyoles. El Sabadell, per la seva banda, forma part d’un segon nivell, i només hauria d’enfrontar pagaments per valor del 6% -una prerrogativa que cauria en cas que s’integri a l’operativa del Banc de Bilbao-. A més, el tipus inclou una previsió d’ampliar un 15% el pes fiscal sobre aquelles entitats que hagin executat una fusió bancària, una reforma pràcticament teledirigida a la companyia resultant de la hipotètica compra. L’aprovació de la taxa, a més, es va fer de la mà de Junts per Catalunya, que, en un moviment d’últim minut al Congrés, va salvar-la del bracet del Partit Nacionalista Basc. El partit del president a l’exili Carles Puigdemont ha estat el més vocal reclamant el retorn de les seus socials al país i, de fet, recollia la intenció d’implementar un programa per assegurar-ho als acords d’investidura amb Sánchez.
No surten els comptes
L’estocada política que suposa el retorn a Catalunya s’afegeix, tal com constaten les fonts consultades, a la mala salut financera que ja patia l’operació. Com confirma Amat, la prima per l’intercanvi d’accions que fonamenta l’oferta del BBVA ha desaparegut completament en els darrers sis mesos. El creixement sabadellenc en borsa d’ençà de l’inici del conflicte ha provocat que “un accionista que avui digui que sí a l’OPA, hi perd econòmicament”, darrere l’impuls de l’important creixement econòmic que han entomat els catalans des d’inici del curs passat. Així, la millora del valor de l’acció i la subsegüent millora de la retribució via dividends també ha servit per refredar els ànims d’aquells votants que pogueren operar sobre motivacions estrictament econòmiques -escassos, en el cas vallesà-. En el cas dels grans capitals, titulars d’als volts de la meitat de la companyia, el mateix Casas argumentava en conversa amb Món Economia que difícilment se’ls hi pot atribuir intencions favorables a l’operació. Vila hi coincideix, especialment arran de la recent millora de la cotització, que supera ara els 2,10 euros -un nivell que supera la ràtio de 5 a 1 valorada pel BBVA, que ara es mou als volts dels 10,38 euros-.
Més encara davant la inestabilitat que promet el negoci del Banc de Bilbao a curt i mitjà termini. Al cap i a la fi, talment com el Sabadell ha millorat la seva cotització a base de “polítiques comercials agressives i retallades de costos” que han fonamentat una millor salut de negoci, el mercat ha dubtat del valor del BBVA per la seva complicada situació corporativa. “Hi ha una combinació de factors contra el banc que ha fet funcionar l’estratègia contra l’OPA del Sabadell: l’exposició al mercat mexicà, l’operació a Turquia, el cas Villarejo…”, proclama. Els minoritaris ja han etzibat que, sense una prima substancial, seria complicat convèncer-los per ficar-se en una mar tan moguda: “Un canvi de papers amb una altra entitat que està tan concentrada a Mèxic és un risc, un que jo no correria”, exposava Casas. El mateix, per al president d’Ostrom, passa amb els grans fons internacionals. Es tracta de vehicles que “prioritzen una política de riscos conservadora, sense estirabots”; i el “risc reputacional” lligat a l’operació, unit a les complicacions administratives que s’albiren, els allunyen cada cop més del ‘sí’ a la compra. “Molt gran hauria de ser el gap financer a favor de BBVA perquè un fons ccom aquest assumís tot el que ve amb el bescanvi”, raona l’expert. I, ara per ara, aquesta diferència és negativa.
Una OPA amb pocs amics
Les principals patronals del país, així com sindicats i altres corporacions del món empresarial, han estat ràpides en les seves lloes al Sabadell pel retorn a Catalunya. Tant Foment del Treball com Pimec, així com patronals territorials, la UGT i Comissions Obreres o les Cambres de Comerç consten entre els organismes que han felicitat Oliu i la direcció vallesana. Crida l’atenció, però, la manca d’oposició que ha generat fora de les fronteres del Principat: només els empresaris valencians, així com el govern de Carlos Mazón, han lamentat la pèrdua de l’actiu que suposa la seu social del Sabadell. El poder econòmic madrileny ha romàs silenciós; o fins i tot ha celebrat el viatge, com en el cas de la CEOE d’Antonio Garamendi -organització, cal recordar, en guerra oberta amb la Moncloa per les seves reformes en l’àmbit laboral, i gens amiga de la recuperació catalana de les seus socials fugides el 2017-. Per a Vila, aquestes reaccions proven que, malgrat l’aquiescència internacional cap a les intencions del BBVA, la concentració bancària no agrada a cap estament espanyol. “Que no hagin aconseguit tenir defensors a Madrid és molt significatiu. És com per plantejar-s’ho”, ironitza el president d’Ostrom.
1 
