El retorn de la seu social del Banc Sabadell a Catalunya ha estat rebut amb braços oberts pel món polític i empresarial del país. Hores després de l’anunci dels vallesans, que recuperen l’edifici històric del número 20 de la Plaça Sant Roc a Sabadell, el consens de patronals, sindicats i cambres de comerç era clar: que l’entitat presidida per Josep Oliu desfaci el camí que el va portar a establir-se a Alacant els dies després del referèndum d’independència de l’1 d’Octubre del 2017 només es pot llegir com una “bona notícia” per al país, malgrat que, tal com insisteix la mateixa entitat a la nota de premsa posterior al consell d’administració extraordinari que va ratificar la tria, l’operativa no es veu afectada -tant com no es va veure afectada ara fa 7 anys, quan l’activitat a Catalunya es va mantenir sense problemes. També, en bona manera, una porta oberta a la recuperació de la munió de domicilis fiscals que van desaparèixer de Barcelona i el seu entorn durant les mobilitzacions independentistes. El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre -una de les veus que més intensament han demanat la tornada de les companyies que marxaren- arribava a augurar hores després de l’afer que “altres companyies rellevants” seguirien l’exemple del banc català. Una lectura que també fa la patronal de les petites i mitjanes empreses, Pimec, que assegurava a través del seu president Antoni Cañete que la tria és un “signe de normalització”. “Toca tancar el parèntesi”, afegeix el catedràtic d’Hisenda Pública i doctor en Economia per la UB i exconseller d’Economia de la Generalitat Antoni Castells, en conversa amb Món Economia.
El retorn del Sabadell, cal recordar, és especialment significatiu pel pes de la companyia. Com recorda el catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat, Catalunya recupera el centre oficial, i no només de decisió, “d’un dels quatre grans bancs de l’Estat”, quelcom que cap administració pot deixar anar amb facilitat. Ara bé, els d’Oliu no són pioners: pocs mesos després del referèndum, i encara en ple procés, Aigües de Barcelona va considerar -i el temps els hi ha donat la raó- que els possibles riscos per a l’activitat econòmica que s’albiraven en els moments més crus de les mobilitzacions nacionals havien desaparegut, i va consumar la recuperació de la seva seu catalana el setembre del 2018. Els moviments d’ençà, malgrat les escasses proves d’inseguretat jurídica que hi ha donat l’economia catalana en els darrers anys, s’han donat amb comptagotes: la tecnològica especialitzada en ciberseguretat Red Points -una companyia de renom, però ni de bon tros de la rellevància dels grans perfils que van marxar- torna de Madrid el novembre del 2023, mentre que Ciments Molins atorga la seva primera victòria empresarial a l’executiu de Salvador Illa la tardor del curs passat, considerant, un cop més, que la situació política ja ha estat completament “normalitzada”.
Internament, la percepció és que en cap moment s’ha patit per les certeses legals dels negocis catalans. Sense anar més lluny, el secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya Javier Pacheco declarava hores després de l’anunci del Sabadell que “no és el mateix inseguretat jurídica que incertesa jurídica” -és a dir, que la por al terrabastall va ser més gran que els seus efectes reals-. Ara bé, com apunta Castells, les opinions que ha de tenir en compte una firma cotitzada van molt més enllà del seu territori d’acció immediat. En el retorn del Sabadell, argumenta, “s’haurà valorat fins a quin punt té un suport entre els accionistes, que són majoritàriament catalans, però també n’hi ha a la resta de l’Estat, i inversors internacionals”. El capital global, fins i tot l’espanyol, podria demanar més certeses per aprovar un moviment com aquest -tant en el cas vallesà com en la resta de grans companyies que el Principat encara espera-.
Tot i això, Amat considera que “l’impacte econòmic real de la fuga va ser completament imperceptible”; com també ho serà, en termes de pura activitat de negoci, la relocalització de les seus. Sense elles, “l’economia catalana ha continuat creixent, i ha evolucionat positivament des del 2017”. Així, més enllà de la càrrega política de la decisió, l’entorn financer hi és favorable, així com el pont amb el capital internacional, que té a Catalunya un node de referència al sud d’Europa: “Som de les regions més internacionalitzades del món per inversions, turisme i exportacions”, constata el catedràtic de la UPF.
La càrrega del retorn
Així doncs, el retorn del Sabadell podria servir com a espurna per evidenciar el caràcter polític del retorn de les seus. L’economia catalana funciona, coincideixen els experts consultats, prou perquè les empreses hi vulguin ser, en tant que firmar des de Barcelona, València o Alacant té efectes reduits sobre les seves operacions. “Tornar és un brindis al sol, com també era fictici traslladar les seus en el moment”, argumenta el president de l’Institut Ostrom, Pau Vila, que llegeix una motivació essencialment política en la tria que prenguin les grans companyies en els pròxims mesos. A parer seu, “amb aquest moviment, se’n produiran altres, i això serà un degoteig” de recuperació de seus socials. I ho serà, insisteix, perquè tornar és una postura política, però no fer-ho, també ho és. “Abans ningú volia ser el primer, però, en endavant, ningú no voldrà ser l’últim” planteja Vila, atès l’elevat “cost reputacional” que pot tenir entre els stakeholders catalans mantenir el domicili fiscal fora del país quan “s’entengui que el moviment és anar al notari i signar un paper”.
Ara bé, Castells identifica un camí encara a recórrer per a l’entorn empresarial català; un que, apunta, ha d’anar acompanyat pel Govern. La Generalitat, continua, “té un paper important a cridar a la tornada”, com a dinamitzador de tots els agents econòmics interessats a des-fer la fuga de seus. “Actuar políticament vol dir posar les coses fàcils; i l’executiu hauria de liderar-ho. Aquesta és la normalitat”, conclou l’exconseller.
Dins i fora de les finances
En el cas del Sabadell, i la resta d’entitats financeres que van decidir marxar l’any 2017 -Caixabank és el gran exemple, però també Mediolanum- l’amenaça podia ser molt més tangible que per a altres sectors, en tant que “viuen de la confiança del públic, i no es podien permetre perdre-la”, desenvolupa Castells. En un sentit similar s’expressava el president de l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell, Jordi Casas, que recordava en conversa amb aquest mitjà que “els fons inversors internacionals són molt sensibles, tenen molta por. El risc de quedar fora de la cobertura del BCE va ser el que va fer prendre la decisió”.
Ara bé, entre les principals firmes que van abandonar el Principat consten companyies de moltes línies de negoci, moltes d’elles lluny dels paràmetres del món de les finances -Cellnex, Applus, Colonial o Abertis poc tenen a veure amb el poruc capital financer, com a mínim en el seu negoci core-. En aquest sentit, Amat reconeix que “hi ha empreses que van marxar i que els hi va anar bé, però també moltes altres que s’hi van quedar, i també els hi va anar bé”. L’entorn regulador i econòmic català, doncs, ha permet l’escalada d’aquells que van mantenir-se al país, també fiscalment: Puig i Fluidra han accedit a l’Ibex en els darrers anys; Grifols, malgrat els recent daltabaix, manté un negoci sòlid, i Mango, que encara opera des de Palau-solità i Plegamans, registra creixements anuals. “Si ells ho van poder fer, tothom podria”, declara l’expert.
