El Vallès Occidental és, econòmicament, un territori diferent. Amb més indústria i menys atur que la mitjana del país, concentra un perfil d’activitat econòmica més productiu i menys terciaritzat que el que pateixen molts altres indrets catalans. Això també modul·la les empreses que hi operen: fins i tot les petites i mitjanes, a l’imaginari col·lectiu més allunyades de les grans fàbriques i línies de muntatge, tenen un profund caràcter fabril. El president de Pimec Vallès Occidental, Xavier Pujol, en dona bon compte: bona part dels greuges i limitacions que detecta al seu entorn econòmic els expressa en termes d’obstacles per a una transformació industrial que “no vol dir tornar” a les velles pràactiques; sinó fer-ne de noves. Enmig d’una particular policrisis en l’àmbit empresarial, on conflueixen la reforma del finançament, les baralles al diàleg social i una transformació del model productio que arrenca a empentes i rodolons, Pujol rep Món Economia a la flamant seu de la patronal a Terrassa per parlar de Catalunya i de Madrid, de l’exercici representació de les pimes i de les famoses claus de la caixa.
Catalunya surt es troba al final d’un llarg cicle electoral. Com afecta al món de l’empresa, especialment a la pime, aquesta inestabilitat a les administracions?
Sempre que no hi ha estabilitat, és dolent per a la marxa de les empreses. Hi ha aspectes de confiança, però també de govern. Portem un cicle molt llarg en què manca un Govern fort. Per exemple, hi ha programes de col·laboració amb l’administració, de suport i millora de les empreses, que com que no s’han aprovat els pressupostos, no s’estan duent a terme. S’està frenant la capacitat de desplegar moltes ajudes que un munt d’empreses necessiten per mantenir-se al dia en aquests temps canviants.
Quins deures concrets posa a aquest Govern fort que necessitarien les empreses?
Abans del 12-M vam fer arribar des de Pimec un mateix programa a tots els partits, amb més de 600 punts en 13 eixos. Burocràcia, infraestructures, competitivitat, digitalització, sostenibilitat… Això ho diem a tots els colors. Mesures concretes? Infraestructures. El Vallès Occidental és si fa no fa el 12% del PIB català, amb una industrialització per sobre de la mitjana del país. Darrere d’això hi ha unes necessitats de mobilitat, de persones treballadores, però també de mercaderies. Ara per ara, fa molt que no evolucionen. Un dels clams és la millor connexió Terrassa-Sabadell; una cosa que no depèn del nou Govern que hi hagi, que ve de l’anterior. I que tampoc tenim l’excusa de Madrid, perquè el govern espanyol ha assegurat que donarà suport al pla que surti del territori i és des d’aquí que l’hem aturat. Un exemple clar i concret d’iniciatives que no s’estan posant a terme perquè no hi ha un Govern que actuï. El corredor mediterrani; una mica més enllà hi ha l’Aeroport.
També hi ha mesures concretes en l’àmbit de la formació. Tot i que al Vallès Occidental el nivell d’atur és més baix, encara trobem empreses que no troben professionals per treballar-hi, i també persones que no troben feina. Això és un desajust entre la formació i les necessitats de les empreses. Cal una acció de Govern més decidida; ja s’està treballant, hi ha un Pla Nacional per a la Indústria, però cal concretar-ho. La setmana passada vam anar a parlar, per exemple, amb l’Ajuntament de Montcada: té 12 polígons industrials, hi manquen professionals; però també hi ha 1.200 persones a l’atur. Això no té sentit. Necessitem plans concrets per donar solucions concretes.
Com va ser la rebuda des dels partits d’aquestes demandes? Algun dels programes va acabar sent especialment proper a les necessitats que valoreu que té el país?
L’acollida programàtica, en períodes electorals, sempre és bona. Una altra cosa és que després això es transformi en acció de Govern. En matèria econòmica hi ha partits amb què l’afinitat és més gran, altres que no tant. Però a Cataluna el 99,8% de les empreses són mipimes, i cap partit desconnecta d’aquesta realitat. Amb uns trobem més afinitat en una part de les propostes; en altres, amb d’altres. Amb uns ens trobem a prop en temes de comerç, o d’autònoms; amb els altres en l’àmbit de les infraestructures. No podem dir que uns són bons i uns altres no. Sí que defensem el creixement sostenible; i si hi ha forces polítiques que defensin un decreixement, no ens hi trobem.
Feia referència al Pla Nacional per a la Indústria. Des d’una comarca tan industrial com aquesta, com valoren ara per ara l’impuls per recuperar l’economia industrial catalana?
Ara que arribem a final de curs, en termes de les notes de l’escola, necessita millorar. Tenim el PNI; al Consell Comarcal hi ha un pacte per a la reindustrialització del Vallès Oriental, a un pla per la industrialització a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Els plans s’han d’aterrar, però trobo que sovint fem les batalles en diferents àmbits, i podríem unificar esforços. L’altre dia ho parlava amb el ministre Hereu: reindustrialitzar no vol dir tornar a la vella indústria, és fer-ne una nova de més valor afegit, més sostenible, de més coneixement. I té unes necessitats diferents, començant pels espais -als centres, als polígons- i continuant per les necessitats logístiques, i formatives i de benestar dels professionals que hi treballen.
El desplegament del Pacte Nacional per a la Indústria està per sota del que esperàvem, especialment en termes de la Pime. Ens sembla molt bé que hi hagi grans empreses: són necessàries, són tractores, darrere seu hi ha una cadena de valor on hi ha petites i mitjanes empreses… Però sovint les mesures arriben a les grans i no s’acaben de transmetre a les petites.
És el cas del PNI? Ha arribat a la gran indústria i no a la pime productiva?
Tenim aquesta sensació. Cal que afecti tota la cadena, que les petites i mitjanes empreses s’hi vegin reforçades.
Parlava abans de la capacitat tractora de Barcelona respecte del territori. Sovint, però, també hi ha greuges respecte d’un cert ‘barcelonacentrisme’. Com viuen en aquest equilibri?
Intentem viure-ho bé, aprofitar la marca Barcelona. Però també que, en molts àmbits, la ciutat està saturada. Per tant, s’han de cobrir necessitats ampliant-les al territori. Parlem de la Gran Barcelona, que és la ciutat i tot l’arc que l’acompanya. La primera corona és Baix Llobregat, Vallesos i Maresme, i encara una mica més; però, des de fora, es segueix entenent com a Barcelona. I el conjunt de l’oferta de la metròpoli ens ha de situar per sobre d’altres llocs. Grans esdeveniments esportius, les fires… Es pretén que, arran d’això, hi hagi un ecosistema d’empreses que deixa la riquesa al territori. I sabent que la ciutat no pot absorbir el que requereix tot això, el territori intenta ser més atractiu per complementar l’oferta.
Al Vallès Occidental, a Sabadell, tenim el principal aeroport per a avions petits en hores de vol. Una infraestructura clau, que té una escola de formació molt potent, però que també pot ser complementària per donar mobilitat a un cert teixit. Tenim una UAB i una UPC al territori, tenim un dels campus d’Esade, el Sincrotró Alba… Nuclis que no caben a Barcelona ciutat, i que hi aporten oportunitats. Al voltant del Sincrotró, per exemple, hi ha una gran capacitat de coneixement i de creació o acompanyament d’empreses tecnològiques que s’ha de treballar conjuntament.
Tenen aquests entorns innovadors efectes en com s’està reindustrialitzant la comarca? Noten aquesta cerca del valor afegit que esmentava vostè abans?
La competència és el món. Les empreses que no s’adapten, no sobreviuen. La indústria que ve, i que ja hi és, és avançada. No totes les empreses estan al mateix nivell de maduresa, però sí que totes necessàriament adapten millores de productivitat: l’ús de la tecnologia als seus processos, la sostenibilitat com a eix necessari per reglament i pel mateix mercat… A Catalunya hi ha exemples d’empreses punteres en desenvolupament de sistemes complexos, que al seu torn ajuden altres indústries a millorar. Hi ha camí per recórrer, però darrerament s’ha fet un important pas endavant.
Als darrers Premis Pimes, el president de Pimec, Antoni Cañete, va centrar el seu discurs en la reforma del finançament. Com noten les pimes el dèficit fiscal?
Per una banda, en les infraestructures -corredor mediterrani, una AP-7 col·lapsada, una xarxa ferroviària de Rodalies difícilment conciliable amb les necessitats de les empreses-. En altres àmbits, alguns governs municipals han aprofitat l’inici de la legislatura per apujar els impostos municipals. Diuen que tenen desajustats els comptes, i ens ho creiem, perquè estan assumint unes despeses que potser no haurien d’assumir. El finançament injust, insolidari i ineficient que patim a Catalunya repercuteix a totes les administracions. I això ho acaben notant les empreses, en termes de més impostos: consell comarcal, ajuntaments, Generalitat, AMB… Tenim moltes capes de fiscalitat que resten recursos a les empreses, que podrien dedicar-los a unes altres coses.
A banda d’altres programes necessaris per millorar l’eficiència del mercat. Enguany, per qüestió de la crisi de la sequera s’han de prendre mesures que tenen uns costos que ha d’assumir l’administració catalana. Un finançament insuficient fa menys competitiu el sector públic, i extrau els recursos del sector privat fins a assecar-lo. No arribem al nivell de competitivitat que podríem tenir, en bona part, per les dificultats en matèria de fiscalitat. I al seu torn, en gran mesura és culpa del dèficit, perquè per quadrar comptes sembla que la gallina dels ous d’or siguin les empreses, que se’ns pot extraure els recursos de manera indefinida. I no és així: si anem carregant a les pimes amb la pujada de l’energia, les millores salarials a molts convenis, les infraestructures… els marges es van reduint. I amb un resultat econòmic negatiu, una empresa és insostenible.
Des de Pimec heu celebrat molt les successives entrades als espais del diàleg social. Ha tingut efectes sobre les empreses aquest intent de “ser al pont de comandament”, com declara sovint el president Cañete?
Si no defensem nosaltres els nostres interessos, els altres no els defensaran. I això a Europa ho entenen més que a Espanya, que és l’únic estat de la Unió on només hi ha una patronal al diàleg social -que, si n’hi ha una només, és sempre la de les grans empreses-. Si dins la mateixa patronal hi ha grans empreses energètiques o constructores, i petites empreses, el pes de la decisió acaba sent les grans. I això és el que passa a Madrid. A Catalunya fa temps que tenim reconegut el 50%, i això ens dona capacitat d’interlocutar. Quan parlem de la llei de desplegament del SOC, hi hem de ser nosaltres; no es pot fer sense Pimec. Això mateix volem que passi a Madrid; perquè s’hi decideixen moltes mesures que afecten les pimes. Tenim les mateixes obligacions que una gran empresa, quan els recursos que tenim no són els mateixos.
Ha canviat la regulació econòmica a Catalunya d’ençà que han entrat al diàleg social del país?
Ser-hi ens permet una posició de força; justa, però més de força. I l’espai que ens correspon està més respectat. Aportem mesures concretes als partits, i el pes que tenim ha ajudat a concretar-les més ràpidament, o recorreguts més llargs.
L’entrada de Pimec al diàleg social espanyol ha trobat moltes resistències per part de la CEOE i les seves estructures. Per què?
És lògic. Hi ha una qüestió pràctica: si guanyem un espai nosaltres, és en detriment seu. I ells no els volen abandonar. Ho entenc, però el repartiment fins ara no era just. I encara és curt, el lloc que tenim. Un segon aspecte és més cultural: consideren que tot allò els hi pertany, que és seu; i que ningú ha de venir de fora a dir què han de fer. Històricament ha estat així, i no s’ho imaginen d’una altra manera. Catalunya té una història dialogant, de participació. En altres indrets, on no tant, els hi sobta que vinguem de fora a ocupar un espai que consideren que, per dret legítim, és seu. Com amb el dèficit: si Catalunya deixa de perdre aquests 22.000 milions, qui es queixa? Els que els reben.
Les dues primeres patronals a entrar al diàleg social espanyol han estat Pimec i Pime Balears. Hi ha un component territorial en aquestes resistències des de CEOE i Cepyme?
No ho penso. Fa temps que es va impulsar Conpymes com a confederació de petites i mitjanes empreses a l’Estat. El fet que els dos agents reconeguts haguem estat catalans i balears és perquè som els més representatius a ambdós territoris. I no ha d’incomodar ningú. Tot plegat ve, penso, perquè no és benvingut que algú altre hi vagi a dir la seva. Una part del paper que tenim és el d’incomodar, sempre treballarem per millorar la competitivitat de les pimes, i no estem ni quiets ni callats.
Precisament des de la gran patronal espanyola han llançat la crítica que Conpymes no incomoda tant. La titllen de ser un agent social amic del govern espanyol. Ho és?
Una part del joc és als mitjans de comunicació, i ells estan jugant aquesta partida. En el nostre àmbit ens trobem algunes distorsions; que hi ha algunes capçaleres que distorsionen la realitat. Una mentida, per més que es digui en majúscules, no passa a ser veritat. És part del joc que fan per desacreditar, però no hi donem cap validesa.
La tensió patronal que viuen a Madrid es reprodueix a Catalunya? I al Vallès?
Aquí la distribució està més assumida per les parts. Foment sap que representem les petites i mitjanes empreses. És cert que darrerament, tant des de CEOE com des de Foment, comencen a dir que ells també representen les pimes. I ni les representen, ni les defensen. No vol dir que no tinguin socis que ho siguin, però, com a agent social i econòmic representatiu, no és el paper que els correspon. A més, Pimec és Pimec a tot Catalunya; i Foment a cada territori actua amb una entitat adherida diferent. Algunes d’aquestes entitats territorials intenten ocupar un espai que no els hi correspon. En la mesura que estan vinculats a Foment els correspon la representació de les grans empreses.
Un d’aquest moviments és el Consell Interterritorial de la Pime, presidit per Xavier Panés, de la Cecot. Com ho valora?
La Cecot sempre ha tingut un caràcter singular, perquè Terrassa té la seva singularitat. Entenem que busquin un recorregut. No sé com quedarà a tot el territori, però no sé com quedarà a mesura que s’estengui pel territori. Però més enllà d’això, tenim molta feina a fer en defensa de les petites i mitjanes empreses. Tenim clar el full de ruta, i farem el que hem vingut a fer.
Equipararia aquest nou espai, mirant cap a l’Estat, amb el paper que fa la Cepyme?
Penso que és una repetició del que ja havien fet anteriorment des de Foment quan tenien, pretesament, una entitat que representava les pimes -que es va veure que no tenia a sota cap estructura-. És la versió dos d’allò.
En poques setmanes farà un any de les darreres eleccions a les Cambres de Comerç. La de Terrassa és una de dues a tot el país on les patronals opten a les cadires que els hi corresponen sense un acord. Com és la relació amb la corporació des de llavors?
Primer de tot, reiterar el respecte als resultats de les eleccions a totes les entitats. Així com a altres territoris -com a Sabadell, que com a president de Pimec Vallès Occidental- vam conservar la representació pactada. Aquí vam parlar amb Cecot, però ells van presentar la seva llista, i nosalres, en no poder-ho pactar, la nostra. Tot el respecte als resultats. Conservem la bona relació amb el president Talamàs, tenim un diàleg regular, ens trobem als esdeveniments als territori. Sap de la nostra preocupació per la participació de les pimes en les decisions que es prenen des de la cambra. S’està avançant, segur que no tant com voldriem. Treballem perquè tinguin més pes.
Com es rep aquest diàleg?
Una cosa és el diàleg i l’altra les accions. El diàleg és bo, entomen bé les propostes. Després les accions que es porten a terme no ho reflecteixen del tot. Però tenim marge per treballar.
Per acabar: el conflicte patronal a l’Estat s’ha mogut darrerament al voltant de la proposta de reducció de la jornada laboral. Com la valoren?
D’entrada, nosaltres el que volem és poder parlar. Abandonar taules de diàleg, o no donar-hi resposta, no ens sembla la manera d’actuar ni responsable, ni eficient. Si una part vol una cosa, i una altra en vol una altra, busquem una solució de compromís. Les tendències econòmiques estan canviant el mercat de treball, però hem d’aplicar-ho de manera sostenible. Reduir jornada mantenint condicions econòmiques, d’entrada, no és sostenible econòmicament. Mirarem si hi ha altres maneres per compensar -millores de productivitat, per exemple- i pactar el camí que podem recórrer. Som partidaris de mirar cas a cas, sector a sector, territori a territori, per arribar a solucions sostenibles per a tothom. I per això volem ser a les taules on se’n parli.
Aquesta aproximació cas a cas era també la que explorava Pimec al voltant de les pujades de l’SMI. Les dues darrers pujades de l’SMI es fan sense la presència de la CEOE. Ha perjudicat això les empreses?
Si abandonem les taules, les solucions no seran prou bones, perquè no representaran totes les parts. Som partidaris de ser allà on es prenen les decisions. I quan plantegen forces d’equilibri, hem de trobar punts qu eno són ni el de l’un ni el de l’altre, però que són més sostenibles. El que no té sentit és que des de Pimec assumim sovint pujades salarials en sectors en què no participem d’aquest diàleg, com el del metall, pactat per empreses grans a les quals això no afecta. No pot ser que uns decideixin sobre els altres, i que els que reben no puguin ni seure a la taula.
