La sortida a borsa de Puig, una de les més fulgurants del 2024, s’ha anat desinflant amb els mesos. L’Oferta Pública de Venda de la multinacional catalana del luxe, que la va fer accedir al mercat de l’Estat el passat mes de maig, va esclatar amb una valoració de més de 24 euros per acció; una que, en aquell moment, els mercats consideraven exigent, però ni de bon tros inassolible. En nou mesos, però, la familiar ha patit un retrocés substancial respecte del seu primer esclat. Els títols tipus A, que donen dret a vot, han retrocedit més d’un 26%, i ara volten els 18 euros, molt lluny de l’embranzida inicial. Llastrada per uns primers resultats trimestrals llunyans a les agressives estimacions que van fer en el salt al parquet, i colpejada per una retirada forçosa de productes d’una de les seves marques, Puig enceta el 2025 molt per sota del que esperava. Les lectures dels analistes, però, la fan aspirar a un exercici alcista.
El consens a mitjà termini, de fet, la fa expandir a mitjà termini fins als 23 euros, i la immensa majoria dels ulls financers que la vigilen recomanen o bé comprar accions, o bé mantenir-les. Des de Citi, que hi veu un potencial increment del valor del 15%, fins a JP Morgan, que anima els seus clients a entrar amb força al capital de la catalana, les primeres lectures fan preveure un curs reeixit per a la perfumera. Ara bé, el capital, encara poruc després de la primera patacada, conserva els seus dubtes. “Els analistes fan la seva feina que és mirar els estats financers i sobre el mercat. Però qui pren decisions és l’inversor”, alerta el professor dels estudis d’economia i empresa de la UOC, Joaquim Clarà.
L’erosió del valor de la companyia va arribar només encetat el segon semestre, amb uns agredolços primers resultats com a cotitzada: llavors, va registrar uns guanys de 153 milions d’euros, un 23% inferiors als dels sis primers mesos del 2023, malgrat haver elevat un 10% la facturació, fins a un llindar rècord de 2.173 milions d’euros. Després d’aquests resultats, els títols van perdre prop d’un 13% en només unes hores; principalment a causa de la distància entre el balanç definitiu i les estimacions, molt més optimistes, que va llançar la direcció a l’OPV de la primavera. “El principal motiu de l’erràtic comportament en els darrers mesos ha estat la decepció en les seves previsions de creixement, que finalment no han complert”, detalla a Món Economia l’analista de mercats Manuel Pinto. Mesos després, i amb uns resultats extremadament falaguers per al tercer trimestre, la companyia continua movent-se en els mateixos nivells. El tercer trimestre, amb un augment de vendes de l’11,1% interanual, va deixar un bon regust a l’accionariat, i la companyia va recuperar els 20 euros -i fregar els 21- a principis del novembre. Ara bé, la retirada d’un lot de productes d’una de les seves marques d’adquisició més recent, Charlotte Tilbury, per “un problema de qualitat” va recordar els dubtes de mitjans d’any, i ha tornat a ancorar la companyia als 18 euros. “Quan el mercat torna a la desconfiança, ja sabem com va”, lamenta Clarà.
Així, reconeixen les veus consultades, la cotitzada catalana s’ha trobat amb una munió de factors, més emocionals que no pas materials, que li han jugat a la contra. “Potser el mercat s’ha passat de frenada i el càstig a l’acció ha estat excessiu”, reflexiona Pinto. L’analista col·loca el potencial per a l’empresa a un nivell similar al que ha identificat Citi, d’un 15%, sobre un càlcul de les seves perspectives comptables sobre l’endeutament net. Amb una alça com la que preveu, l’acció se situaria als volts dels 21 euros, si bé reconeix que es tracta de “supòsits molt conservadors”. “El negoci de Puig és resilient que altres subsectors del luxe, i podem preveure un EBIT d’uns 735 milions”, fet que fonamentaria un càlcul borsari estrictament comptable proper a la quantitat prevista. Clarà, per la seva banda, és lleugerament més optimista. A parer seu, si no hi ha grans sorpreses en cap sentit, és ben possible que la companyia torni a les cotitzacions del passat maig -entre els 23 i els 24 euros- el tercer trimestre del 2025, o fins i tot una mica abans, durant el mes de juny. “Seria una sorpresa molt gran superar el preu de sortida”, postil·la.
El llast del passiu
Ara bé, com en altres casos recents, les línies de negoci mostren una robustesa que no té rèplica als estats fiscals. “Puig ja venia d’una posició molt endeutada”, recorda Clarà. A tancament del segon semestre, els deures de l’empresa s’enfilaven per sobre dels 1.500 milions d’euros. Val a dir que aquesta xifra suposa una important reducció de la ràtio deute/Ebitda, que se situa en l’1,7x, en línia amb els objectius marcats per la directiva. L’elevada posició d’endeutament, segons el professor, fonamenta bona part de les decisions dels inversors, que solen fugir de potencials inestabilitats. “Especialment, els compradors a qui no agradi el risc agafaran amb pinces”, continua, el títol de Puig.
En aquest sentit, reitera la distància en percepció i poder de decisió que encara hi ha entre el món de l’anàlisi i els usuaris finals. Si bé la banca global observa Puig com el gran actiu del luxe europeu, els inversors reiteren els seus dubtes. “L’endeutament pot ser un pes fort”, avisa el docent, en tant que “la seva gran preocupació enguany prové majoritàriament del passiu”. Amb uns resultats prometedors, però, els camins per corregir aquesta posició són evidents: “millorar encara més la rendibilitat”, sigui amb el creixement a nous mercats o amb una innovació de producte que generi un valor extra. La catalana, val a dir, està especialment ben posicionada respecte del tremolós entramat empresarial del luxe per a un 2025 positiu en termes de balanç. La seva estratègia de creixement inorgànic -font de bona part dels crèdits demanats- els fonamenta davant el consum privat directe. “Han adquirit marques i productes molt ben posicionats, amb molt bon atractiu comercial”, lloa l’expert. Des de senyeres d’atractiu popular, com Carolina Herrera o Adolfo Domínguez, fins a propostes dirigides a rendes elevades, com Jean-Paul Gaultier o Christian Louboutin, la catalana ocupa segments de mercat més diversos que la competència, fet que fa albirar un millor rendiment que altres grups europeus de la mateixa indústria.
Noves geografies
Els bons resultats del tercer trimestre del 2024 s’han fonamentat en els mercats més tradicionals de la catalana. La regió EMEA mostrava un creixement especialment intens, concentrat a Europa i l’Orient Mitjà; mentre que les Amèriques acceleraven el consum de marques de Puig més d’un 8% entre el juliol i el setembre, “amb un gran atractiu a alguns indrets de l’Amèrica Llatina”, postil·la Clarà. Els increments a la Xina, el gran mercat a mitjà termini per al món del luxe, han estat molt més minsos, d’un 1% en els darrers resultats presentats. Les compres dels seus productes al gegant asiàtic van estar llastrades per una economia dèbil i uns tipus d’interès elevats, comenta Pinto; si bé els estímuls monetaris de les autoritats de Pequín van suggerir un repunt de cara al tancament de l’any. Ara bé, aquesta alça d’un punt és tot un èxit si es compara amb el rol de la competència. Sense anar més lluny, LVMH, el hòlding de la família Arnault que concentra marques del renom de Louis Vouitton, Christian Dior o Bulgari, va perdre un 16% dels seus ingressos al país. Així, la familiar se situa en una posició privilegiada per irrompre a un mercat creixent; essencial, de fet, per al seu segment industrial. “La Xina ara té una classe mitjana, i mitjana-alta, molt exigent, que consumirà molt de luxe en els pròxims anys”, desenvolupa Clarà, que hi detecta un enorme potencial per a qualsevol companyia que “aconsegueixi ancorar-s’hi”.
