El so d’alarma és fàcil d’escoltar al capital financer espanyol. En una estructura empresarial hipercentralitzada, amb prop del 80% del mercat associat concentrat en només quatre entitats, cada passa dels gegants –BBVA, Sabadell, CaixaBank i Santander– genera un terratrèmol. El de l’absorció és, segurament, el d’una escala més elevada: l’OPA hostil llançada pel Banc de Bilbao sobre l’entitat presidida per Josep Oliu va tocar fins i tot la campanya electoral del 12-M, amb reaccions oposades per part de la immensa majoria de les autoritats polítiques i institucionals -i amb una recepció des de l’accionariat majoritari, segons explicava el president de l’ens basc Carlos Torres, de més que interès-. El ‘no’ de governs a banda i banda de l’Ebre, amb una Moncloa especialment vocal, respon a la por a la tendència a l’oligopoli. Com explica a Món Economia el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Joaquim Clarà, la “nova configuració de forces” del mercat bancari espanyol que podria articular-se arran d’una fusió entre dos dels caps de la hidra podria ser nociva per a l’autoritat dels braços financers de l’Estat -a Madrid, però també a Brussel·les i Frankfurt-. Un triumvirat d’aquesta mida podria, a parer de l’expert, arribar a “plantar cara a les polítiques econòmiques” de Moncloa, la Comissió o el BCE.
“Els bancs -explica Clarà- podrien arribar a posar obstacles a la política monetària dels Bancs Centrals actuant com un monopoli“. Per exemple, si en un mercat concret com l’espanyol el 80% de la base d’actius decideix no aplicar els tipus d’interès als nivells que exigeix el regulador, se’n podrien sortir. Ja ho fan, de fet, amb l’estalvi: l’alta concentració bancària espanyola, unida a un excés de liquiditat de les entitats locals, permet evitar la competència. Per tant, els grans bancs de l’Estat no es veuen obligats a remunerar l’estalvi al nivell dels tipus d’interès -tal com haurien, en tant que un enduriment monetari no desincentiva la despesa només via restriccions al crèdit, sinó que anima els estalviadors a mantenir els seus diners quiets a canvi d’uns rendiments-. Continuar amb la centralització, però, es fa cada cop més complicat, atès que, especialment arran de la desaparició de les caixes, el sector espanyol ja té escassos nodes corporatius.
Ara bé, tal com apunta la presidenta de la comissió d’economia financera del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Carme Garcia, “les empreses grans, si tenen diners, tenen marge per actuar“; i una concentració d’actius com la que sorgiria d’una fusió de BBVA i Sabadell hi donaria un marge gairebé il·limitat; que també voldrien els seus competidors. Tal com alerta Garcia, un creixement exponencial del Banc de Bilbao engegaria un efecte dominó que activaria, amb tota seguretat, operacions per part del Banc de Santander i de CaixaBank; una “lluita entre els tres grans per veure qui ho és més”. Aquest hipotètic escenari de brega alcista tindria un enorme potencial gravitatori, capaç d’atraure el conjunt de l’activitat bancària de l’Estat.
La centralització del poder bancari, tot i els esculls que hi veuen els experts consultats per Món Economia, és un dels grans objectius de Brussel·les. Una absorció del Sabadell, doncs, entraria perfectament en el full de ruta de la Comissió. Segons el professor de mercats financers a la UPF-BSM, Xavier Brun, una banca gegantina és un “tallafocs” contra les crisis financeres: si cada estat membre compta amb només un grapat de bancs molt forts, una crisi de caràcter cíclic no seria capaç de tombar-los, com va passar el 2008; i les intervencions públiques d’urgència arran de la Gran Recessió no es tornarien a repetir. “Tot plegat seria més eficient”, raona Brun. Aquesta “doctrina del BCE”, endèmica del sud del continent, és un pas més en el camí cap al mercat únic, en un sentit similar al que Brussel·les vol implementar en l’àmbit de les telecomunicacions: pocs gegants a cada país i competència transeuropea. Ara bé, l’expert hi detecta un important obstacle: els governs nacionals, cada cop més reacis a la pèrdua de competències. “És complicat que cedeixin sobirania en matèria bancària“, raona Brun; i més encara quan ja l’han perduda a escala monetària.
Comptes catalans al Deutsche Bank
Europa, doncs, somnia amb un mercat únic que obri les portes de la banca alemanya, francesa, italiana o espanyola al conjunt de ciutadans de la Unió. En una competència oberta, les disfuncions locals -com és el cas de la manca de remuneració de dipòsits a l’Estat- desapareixerien per la pressió dels competidors forans. El caràcter transfronterer de les finances permetria, celebra Garcia, “no patir tanta càrrega administrativa”; i accedir a una massa d’usuaris inimaginable a geografies tancades. Ara bé, i malgrat que els principals caps de la burocràcia comunitària ho reivindiquin -fa només unes setmanes l’exprimer ministre italià Enrico Letta va publicar un extensiu treball en defensa de la unió de mercats, a la banca i arreu- l’acadèmia hi veu importants barreres. Per una banda, apunta Clarà, els entorns financers europeus no són “oceans blaus” on les entitats estrangeres puguin operar amb llibertat: estan ja copats per actors gegantins. Per tant, el cost que suposaria per aterrar a l’Estat espanyol d’un BNP, o un Deutsche Bank, seria molt més gran que no pas els beneficis a un termini raonable. “Històricament, tot queda més encapsulat a cada país“, continua el professor de la UOC. Fins i tot si l’estratègia de les institucions comunitàries contempla revertir aquesta tendència bancària a la proximitat, “els moviments són molt lents”. A parer de la presidenta de la comissió financera del CEC, però, un procés com aquest seria desitjable; atès que una competència continental de grans bancs d’alta solvència suposaria una important millora per al consumidor final; així com per a la petita i mitjana empresa. “Amb més competència, no s’ofegaria usuaris i pimes”, conclou.
Com és la situació a Europa?
Més enllà de la posssible, o no, arribada del mercat únic, Brun exposa com està la situació actual als diferents països europeus. Tot i que la situació en cada territori és particular, al cap i a la fi, el professor de la BSM-UPF diferencia tres blocs. El primer de tots és la situació que viuen els països mediterranis, que durant la crisi financera del 2008 van rebre el mal nom de PIGS (porcs en anglès), és a dir Portugal, Espanya, Itàlia Grècia. En aquests quatre estats, Brun considera que ja presenten una concentració notable que ha acabat provocant que hi hagi poca competència bancària, un fet que també ha acabat provocant, entre altres coses, en una molt baixa remuneració dels dipòsits. Tot i que ja s’ha arribat a un alt grau de concentració, el professor puntualitza que encara es podria donar alguna fusió, com per exemple la del banc Monte dei Paschi -el banc en funcionament més antic del món-, que en el seu moment va ser rescatat pel govern italià el 2017.
En un segon grup, explica Brun, trobem els països centreeuropeus, on destaquen França i Alemanya. En el cas del primer, els bancs del país han intentat imitar l’estil de banca nord-americà, on uns bancs es dediquen al sector de la inversió i els altres més als particulars. Tot i això, descarta grans fusions o adquisicions, ja que els grans bancs francesos ja ho són prou, com per exemple BNP Paribas. En canvi, a Alemanya sí que considera que està per venir un episodi de concentració, ja que moltes de les caixes d’estalvis es troben en situacions molt delicades i les fusions donarien llocs a infraestructures bancàries molt importants.
Finalment, Brun aglutina la resta de països en un sol bloc, encara que presenten situacions diverses. Per exemple als Països Baixos, i en general a la regió del Benelux, hi ha una gran competència bancària amb bancs importants com ING o Rabobank. Aquesta gran competència ha desenvolupat un comportament diferent de la resta d’Europa, ja que provoca una gran remuneració dels dipòsits i, en conseqüència menors beneficis per als bancs. Per altra banda, als Països nòrdics, explica Brun, la banca s’ha diversificat molt, especialment a Noruega, en part gràcies al petroli. A Suècia, per exemple actualment hi ha un gran boom immobiliari i apunta que s’haurà de veure com es gestiona la situació encara que de moment sembla que no va malament. Per últim, el professor apunta que els Països Nòrdics hi havia molta relació, a causa de la proximitat, amb Rússia abans de les sancions, el que va provocar un cop important al sistema quan va començar la guerra.
Camí cap a la internacionalització fora d’Europa
Una de les possibles solucions de tot aquest garbull de la banca a Europa pot ser mirar a l’exterior i acabar fusionant-se, o absorbint, bancs d’altres continents. De fet, és una possibilitat que bancs espanyols ja van fer en el passat, com per exemple el BBVA a Turquia o Mèxic o el Santander, amb una forta presència a Amèrica Llatina. En aquesta línia, el director de l’Àrea de Finançament de Pimec, Pere Cots, comenta que si realment els bancs estatals, i fins i alguns dels Europeus, podrien mirar a l’exterior per intentar guanyar múscul davant la impossibilitat de fer-ho dins de l’estat a causa de la gran concentració que ja es pateix.
Per altra banda, Clarà també apunta que una de les opcions per als bancs europeus pot ser aquest creixement cap a l’exterior, ja que en certes geografies, com per exemple Amèrica Llatina o fins i tot Europa de l’Est, els bancs espanyols tenen un grau de confiança més elevat. Ara bé, en els Altres països de l’Europa occidental pot ser més complicat accedir-hi. Per exemple, el públic espanyol, apunta Clarà, és molt conservador en matèria econòmica i prefereix els bancs que ja coneix. De fet, fins que no hi ha hagut canvis significatius en les condicions del mercat -com la reducció del nombre d’oficines, l’aplicació de les TIC, o la reducció de personal- els clients no s’han vist necessari canviar el seu model, precisament perquè “Espanya no és un país d’acceptació ràpida del canvi”, sentencia Clarà.
2 
