La qüestió de la productivitat és al moll de l’os de l’economia catalana d’ençà de la recuperació de la crisi causada per la pandèmia. Actors socials i administracions van a la cerca d’un model productiu que escapi de la terciarització que ha arrossegat a la baixa la capacitat de generar valor afegit del país – amb massa turisme i massa serveis, i amb un retrocés del PIB industrial flagrant durant les darreres dècades-. Enmig d’una clara crisi sectorial europea, amb les potències tradicionals enfangades – és el cas alemany – i els índexs de compres a la baixa mes a mes, el país sembla sobreviure, si bé perd l’embranzida que l’havia caracteritzat en els darrers mesos. Segons l’estudi trimestral de conjuntura econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, “la marxa del negoci s’ha moderat respecte del 2023” al secundari català, amb un alentiment intens del ritme fabrils. A parer del cap del gabinet d’estudis de la corporació, Joan Ramon Rovira, el remei contra aquest greuge continental que comença a patir Catalunya és clar: cal cobrir “l’important dèficit d’inversions de qualitat” que pateixen fàbriques i línies d’assemblatge.
En un país de petites i mitjanes empreses com el català, la inversió en la indústria és un problema profund. Els recursos que cal dedicar a les millores productives necessàries per sostenir el valor afegit brut – l’efecte sobre el PIB – són molt elevats, atès l’elevat preu de les passes endavant, sovint tecnològiques, que requereix aquesta mena de negocis. És cert, però, que estan cada cop més disponibles, fins i tot dintre de les mateixes empreses. Tal com apunta el mateix Rovira, d’ençà de la crisi financera del 2008 – un moment en què moltes pimes del país es van trobar amb un endeutament elevat i escassos recursos propis – el teixit productiu ha dedicat “bona part dels seus guanys a eixugar el deute”.
Ara, celebra l’economista, “ja han fet els deures”; tal com demostra també el darrer anuari de la pime catalana elaborat per la patronal Pimec. Segons les xifres incloses al document, els recursos propis ocupaven l’any 2022 – darrer curs amb dades definitives de balanços al país – prop del 54% de l’estructura financera de les companyies, un retorn al creixement després d’anys turbulents per culpa de la Covid i les tensions geopolítiques. “En els darrers anys, la situació financera de les pimes pel que fa al seu endeutament ha baixat molt”, explica a Món Economia Moisès Bonal, responsable d’estudis i polítiques sectorials de la patronal. És a dir, les empreses no han de dedicar tants diners a endreçar el seu passiu i, amb un fonament de capital més sòlid, tenen més líquid disponible per invertir allà on cal fer-ho.
Hi ha capital?
La bona salut interna de la pime industrial del país, però, no és l’únic factor que marca la seva capacitat per finançar millores internes – si bé consta entre els més rellevants –. Tot i haver resolt les taques als seus balanços, alerta Rovira, “l’autofinançament té limitacions clares”: les inversions necessàries són tan importants que es fa impossible cobrir-les només amb els recursos propis. Així, la cerca de finançament extern esdevé essencial; quelcom especialment problemàtic amb els tipus d’interès pels núvols. Així, durant uns anys de relativa bonança, les empreses del país – capaces, ara, d’endeutar-se sense passar especials tràngols – no han trobat l’oportunitat per accedir a préstecs o participacions exteriors en condicions competitives. El 2025 mostra un panorama diferent, tal com recorda Bonal: el representant patronal celebra la “dinàmica baixista” en la qual ha entrat el BCE recentment, fet que facilita summament que els petits empresaris facin el pas d’obrir-se al mercat per fonamentar les seves millores productives. Ara, amb el nou “marge de maniobra” que han guanyat, els vents bufen de cua – molt més, com a mínim, de com ho han fet recentment –.
Car o barat, el crèdit ha d’estar disponible perquè les empreses hi accedeixin; i sovint, tal com lamenta el cap d’estudis de la Cambra, el camí per arribar als recursos no està obert. No ho està per al capital privat, però tampoc, sovint, per al públic: la gran empenta europea per adaptar el model productiu continental a les exigències del món multipolar queda, a parer de Rovira, lluny de l’abast de la pime. “Tinc dubtes que els Fons Next generation hagin representat un salt endavant per a les pimes –reflexiona l’expert–; els projectes estan massa calibrats per a beneficiaris de gran dimensió”. Fora del rol de l’administració, al mercat català es donen dos factors ben capaços d’aturar el flux de recursos cap a les petites i mitjanes empreses industrials: una clara manca de capital en comparació amb altres mercats de la UE i uns empresaris “culturalment” molt reticents a obrir el negoci a participació externa. “L’empresa familiar catalana vol tenir el control; i això té avantatges, però també límits per al creixement”, raona Rovira; tot defensant models d’ampliacions de capital en els quals es “mantingui la propietat” i l’estructura pròpia. “Calen moviments que permetin guanyar en qualitat; perquè si et quedes molt petitó i no t’obres, difícilment creixeràs”, afanya l’economista.
Els dubtes de la bona inversió
Fins i tot un cop aconseguit el capital, asseguren les fonts del mercat consultades, tirar endavant les inversions necessàries per executar una millora productiva al teixit industrial del país genera intensos dubtes entre les direccions. “Els empresaris – declara Bonal – han de ser molt curosos amb les inversions que fan, perquè han de tenir un propòsit clar”. Han d’estar, afegeix, ben imbricades amb el full de ruta de l’empresa; i han de ser precises, atès que el seu elevat cost no permet segones oportunitats. “Les millores a la indústria tenen costos molt alts, llavors no pots fallar”, sentencia el representant patronal. A més, les despeses associades amb el capital industrial van molt més enllà de l’etiqueta de la maquinària o el programari que s’adquireixi. La companyia ha d’afegir actius, és cert; però també treballadors que els facin servir i, a mitjà termini, els maximitzin. “Sense finançament difícilment innovaràs – exposa Rovira –, però tampoc no ho faràs sense formació”.
D’aquesta manera, entomar avenços productius com els que la Cambra considera necessaris per mantenir la bona salut del teixit al país implica saltar una sèrie d’esculls – especialment alts per a les pimes – que van més enllà de la disponibilitat de diners. “Si tu compres moltes màquines noves, o fas servir la IA, has de tenir una força de treball capaç de fer-les servir”, alerta Bonal. I els camins per arribar-hi es redueixen a dos: o una complexa – i costosa – capacitació interna o la captació d’un talent escàs i exigent. Rovira agafa el guant, i estén la capacitació també a les branques més altes de l’organigrama empresarial. “No només cal formar la força de treball; també els directius”; atesa la necessitat d’una gestió i direcció empresarial que tingui en compte les capacitats i limitacions de la seva estructura. Així, calendari i factura s’allarguen sense aturador: “Són dues despeses per fer la mateixa cosa, perquè la mateixa cosa arribi a bon port”, etziba el cap d’estudis i polítiques sectorials de Pimec.
Les pauses de l’administració
Els dubtes a l’hora d’implementar inversions ja tindrien una important capacitat de refredar-la en un ambient d’afavoriment de l’activitat de la petita empresa per part del legislador. Més encara, apunta Rovira, sota un sistema regulador com el català – i l’espanyol – que imposen “límits de tota mena” a les pimes, especialment les industrials, per créixer. El rang d’esculls és ample: des de la fiscalitat fins als tràmits per a encetar noves activitats, arribar al punt que una inversió generar rendiments pot esdevenir una odissea. “La tramitació administrativa es demora bastant, i això és un element que resta”, critica Bonal – saber que un projecte pot romandre aturat mesos, si no anys, pot endarrerir o fins i tot esborrar del mapa fins i tot les apostes més ambicioses –. Així, una “agilització en la concessió de llicències” trauria un gran tap a la canonada de les inversions productives. “Cal regular les coses – afegeix Rovira – però les regulacions han de ser àgils i eficients”.
L’estructura impositiva que plana sobre la pime, per la seva banda, ataca també la viabilitat d’aquestes inversions. En aquest àmbit, val a dir, s’ha registrat recentment una rellevant victòria: la passada setmana, fruit d’un acord entre el govern espanyol i el grup parlamentari de Junts per Catalunya, va tirar endavant una reducció de l’impost de societats sobre les petites i mitjanes empreses; un fet que “ajudarà a fer més competitives, viables i productives” les firmes del país. Bonal, i també la patronal que representa, insisteixen també a facilitar l’accés a deduccions fiscals en processos d’R+D; uns beneficis molt fàcils d’aconseguir per a les grans companyies, però que sovint queden fora de l’abast de les petites. “Costa demostrar a Hisenda que una iniciativa és innovadora”, lamenta l’expert. En un sentit similar, Rovira reclama distingir pel que fa a la càrrega fiscal els guanys que es reparteixen entre la propietat – en forma, per exemple, de dividends – i aquells que es reinverteixen a la companyia. “El benefici reinvertit hauria de tenir un tractament fiscal que ara no té”, argumenta l’economista; un que incentivi el capital a millorar en comptes d’enriquir-se.
Un “caldo de cultiu favorable”
Amb tot, i malgrat els clars forats a cobrir, tant Rovira com Bonal es mostren optimistes pel que fa a les condicions de creixement i millora productiva de la pime industrial catalana. “Hi ha un caldo de cultiu favorable; fa cinc anys no érem on som”, celebra el representant de la Cambra. Amb una estructura de deute saludable, uns tipus d’interès a la baixa i una capacitat productiva que resisteix millor que la de l’entorn, la taula està posada. I les xifres, per al cap d’estudis de Pimec, demostren que “la corba va en aquest sentit”. Un indicador clar per a l’economista és la capacitat exportadora de les empreses amb aquest perfil: en tendència clarament alcista, la presència als mercats internacionals “indica que som competitius a escala mundial”. “La pime industrial exportadora va molt bé, totes les ràtios són millors que en la que no ho fa. Però només es pot competir invertint”, sentencia.
