La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, s’ha passat el 2025 insistint que les decisions que es prenguin a Washington no han de servir de guia per a les que surtin de Frankfurt. Ja des de finals del curs passat, amb el resultat de les eleccions presidencials nord-americanes confirmat i la promesa d’una guerra comercial a l’horitzó, la Reserva Federal va estirar la palanca de fre en el cicle de baixades de tipus d’interès, i s’ha mantingut a la trinxera des de llavors. Diametralment oposat ha estat el full de ruta del regulador europeu, que ja ha encadenat vuit rebaixes de tipus d’interès consecutives fins a establir-se en el 2% actual. Davant l’estabilitat de la borsa de preus, els governadors van decidir experimentar el passat mes de juliol, i congelar les retallades per provar la resiliència del mercat. Tot i això, la majoria del sector financer ho veia com una aturada temporal i, de fet, aspirava a fins a dues rebaixes més del preu del crèdit abans d’acabar el 2024. Ara, poques hores abans de l’anunci de Lagarde, el sentiment del mercat s’ha capgirat: els principals capitals del continent miren el perill de Washington, amb una guerra oberta entre institucions, i tenen clar que els tipus d’interès a la UE es mantindran “més alts durant més temps”.
Les primeres alertes, com revelen les darreres dues actes de les reunions de política monetària del consell de govern del Banc Central, han vingut des de dins. Des de l’inici de l’estiu, els banquers més conservadors del continent -el president del Bundesbank alemany, Joachim Nagle; o el del Banc d’Àustria, Robert Holzmann– han alertat que caldria tornar a una política monetària restrictiva. Els reguladors del centre i el nord d’Europa van acceptar de bon grau les injeccions d’adrenalina que van suposar les baixades de tipus per a les seves economies, majoritàriament malmeses. En el moment que els motors industrials de la Unió han vist la llum al final del túnel, però, la flexibilització monetària torna a fer nosa. El PMI industrial alemany ha tornat a terreny positiu aquest passat mes de juliol, després de més de tres anys de caigudes sota el llast de la covid i dels problemes estructurals del país.
De fet, la primera veu dins el mateix BCE a reclamar una aturada dels tipus ha estat alemanya. L’economista de l’equip de Lagarde, Isabel Schnabel, ha cridat a “mantenir els tipus intactes” davant la nova realitat econòmica. El context macro, val a dir, els hi dona la raó: a banda de les desavinences tradicionals entre blocs dins el consell, les actes de les darreres reunions també recullen una constatació que la guerra comercial del president dels Estats Units, Donald Trump, no ha estat tan insidiosa per a les economies dels 27 com s’esperava. Amb l’excepció de França, atacada per una inestabilitat institucional sense precedents a la V República, les grans economies del continent mostren taxes d’atur baixes -dintre dels seus estàndards- i una activitat econòmica creixent. Amb aquesta velocitat empresarial, Schnabel assegurava en una recent entrevista amb l’agència Reuters que els nivells actuals de tipus “acomoden raonablement” les iniciatives de crèdit; i, per tant, “no hi ha una raó per imposar més retallades”. Menys encara aquest mateix setembre, a la sortida d’un estiu políticament convuls.
Els dos camins dels tipus amb un ull als EUA
Mantenir els tipus apunta que els aranzels no han fet tant de mal com s’esperava, però també deixa algunes armes al calaix del BCE per controlar-los si, en algun moment, guanyen embranzida. Segons la mateixa Schnabel, malgrat que les tarifes hagin estat pràcticament innòcues per a les economies continentals des de l’abril, la política comercial de Trump és “netament inflacionària” i, a més, pot causar “disrupcions en cadenes de valor a escala global”. Mantenir els tipus al 2%, segons l’economista alemanya, permet marge per jugar: no caldria imposar pujades massa estrictes si cal tornar a controlar la cistella de preus, però hi hauria espai per abaixar-los de nou en cas que l’economia s’estanqui sota les pressions internacionals. “El risc d’una nova baixada -diu- és més gran que el premi”.
Tot i això, res està assegurat. L’enquesta de l’agència Reuters als economistes més rellevants de la Unió -un dels marcadors més fidedignes del sentiment que domina el consell de govern del BCE- apunta majoritàriament que no hi haurà rebaixa de tipus el setembre. Tot i això, un 70% dels experts consultats asseguren que és possible que Lagarde guardi sota la màniga una retallada més abans de finalitzar el curs. I el motiu pot estar allunyat de la inflació: Frankfurt, entre altres moltes coses, no vol ni imaginar-se un euro massa car respecte del dòlar. Ara per ara, el tipus de canvi es troba en 1,17, a favor de la moneda única europea. El consens del mercat és que les empreses de la UE podrien tenir problemes per accedir a moltes cadenes de subministraments -energètiques, principalment- en cas que la balança es decanti encara més, i situï l’euro en 1,25 dòlars. Segons el Bank of America, aquest llindar se sobrepassarà el 2026; si bé una rebaixa de tipus podria evitar-lo, injectant més diners al mercat i rebaixant el valor de la divisa.
El notari de les hipoteques
Fins ara, el predictor més fiable dels moviments del BCE ha estat el mercat hipotecari. Segons les xifres oficials, l’Euribor -l’índex de préstecs interbancaris que marca el preu de les hipoteques a Europa- està en caiguda lliure des del novembre del 2023, després d’haver assolit màxims a tocar del 4,15% durant la tardor d’ara fa dos anys. Des de llavors, acumula 18 mesos de retallades. El passat juny, però, la ràtio es va aturar en el 2,08%; i va tancar l’agost amb una lleugera alça, del 2,114%. En la ràtio diària, el cost addicional dels préstecs per a l’habitatge continua escalant, i registra una mitjana pròxima al 2,18% des de l’inici del setembre. La nova escalada ve a indicat que el món bancari veu venir el mateix panorama que els principals inversors: tipus alts durant més temps. No és previsible, però, que les hipoteques pateixin cap mena de patacada. Els acords de finançament immobiliaris van escalar prop d’un 30% a Catalunya al juliol, ja sota l’ombra del canvi de tendència. Sense alternatives al lloguer, doncs, els nuclis familiars continuaran comprant.
