Qualsevol país que pugui comptar entre els seus actius de negoci l’inventor de les antenes integrades als telèfons mòbils portaria, pràcticament, el logo de l’empresa a la bandera. L’únic que el té, però, és Catalunya; i opera des de Sant Cugat del Vallès. Fractus és, a tots els efectes, una petita empresa. Una, però, que agrupa a la seva cartera de clients gegants de la mida de Sony, Samsung, Oppo o algunes de les grans companyies de telecomunicacions dels Estats Units. El seu conseller delegat, Jordi Ilario, no només justifica la mida -una vintena de treballadors per a una operació d’escala global-; sinó que la reivindica: “Som una gran pime“, bromeja, preguntat per l’ambició del seu projecte. 25 anys després de la seva fundació, Fractus és l’especialista de referència per llicenciar eines de connectivitat, un negoci que s’albira més que rendible en un món que es vol cada cop més endollat a la xarxa. Paroxisme de l’esperit de botiguer, Ilario es troba amb Món Economia a la zona gastronòmica de l’històric Queviures Múrria, propietat del CEO de Parlem Ernest Pérez Mas, en un nou capítol de les converses amb empresaris Parlem al Múrria. Aquest, del bracet d’un gran desconegut del sistema innovador català.
Diuen que a Catalunya només havíem estat capaços d’inventar el motxo i el xupa-xup. Com és possible que hi hagi una empresa que visqui bàsicament d’inventar i patentar?
Fractus comença fa més de 25 anys, és una start-up de la UPC resultat de dos antics companys de feina que es troben i decideixen muntar una empresa junts. Un d’ells més emprenedor, en Rubén Bonet, i l’altre és el Carles Puente, investigador a la universitat, que vol portar les seves idees al mercat. Ells es dediquen des de l’inici, de manera molt convençuda, a crear solucions per a connectivitat, desenvolupar invencions i patentar-les perquè arribin arreu del món.
Això és el que sorprèn! La investigació a Catalunya se sol quedar al sector públic.
És cert. La major part de la recerca es fa a centres de recerca o universitat, i les empreses dediquen una part bastant limitada de la seva facturació a la recerca. En el cas de Fractus, tenim clar que la manera de diferenciar-nos, de posar tanques al mercat per competir globalment com a empresa petita des de Catalunya, és la innovació, l’obtenció de drets de propietat industrial en forma de patents. És el resultat d’adonar-se que aquesta inversió tindrà un rendiment.
Quan s’explica fora del mercat el projecte de Fractus, la gent al·lucina una mica. L’empresa catalana que va inventar l’antena fractal dels mòbils. Fa l’efecte que, en qualsevol altre lloc, Fractus seria un nom de bandera. Per què no és el cas?
Hem de posar en context el que és aquesta invenció. Fractus té una innovació, en certa manera, de nínxol; reduïda a la connectivitat sense fils. És cert que tenim una cartera extensa -més de 40 invencions, més de 120 patents- clau per a la connectivitat no només de dispositius mòbils, sinó de com aquests es connecten amb la infraestructura; o l’arribada de l’IoT. És la cartera més potent a escala mundial.
L’abast de les solucions supera la fama de la companyia, però. Hi ha més formatge que pa.
(Riu) Parlem de la diferència entre B2B i B2C. En el B2B potser no és tan conegut per al gran públic, però Fractus és respectada globalment, perquè hem llicenciat la majoria dels dispositius mòbils. I portàtils, xarxes d’infraestructures, tant a proveïdors com a fabricants d’equipament; i ara IoT. Tot i ser una pime catalana, l’èxit respon al fet que en aquests cercles, a on es prenen les decisions, sí que som coneguts.
Ho seríeu més si la seu fos a Palo Alto, en comptes de Sant Cugat?
Seríem igual de coneguts, crec. Però ens haurien conegut abans. Hem hagut de fer una tasca important per donar-nos a conèixer internacionalment, sortint de Sant Cugat, de Barcelona. A través de pensar en global, fer les coses bé…
Quants treballadors sou ara?
Al voltant de 20.
I n’esteu satisfets, que una empresa de la vostra importància sigui així de petita després de tant de temps?
La logística del nostre negoci no és tan important. És signar un acord de llicència. Això no requereix un equip molt gran. En vol un de divers, multidisciplinari, talentós, internacional… Però no va de tenir molta gent. No és que no arribem a on volem per no ser 100 persones.
Però amb un equip més potent, especialment en recerca, els resultats serien millors.
Amb un equip més gran sí que podríem incorporar noves tecnologies, noves invencions, per alimentar el nostre model. Ara, per a la recerca addicional, treballem amb col·laboracions amb universitats: un hub de recerca amb la UPC i una càtedra en 6G amb la UPF.
I això no és manca d’ambició empresarial?
No. Jo crec que és una manera d’externalitzar la recerca, que tercers la poden fer tan bé com nosaltres. A més, és una forma de donar sortida a tecnologia de les universitats que, sense les empreses, habitualment no arribaria al mercat. Després d’haver tingut èxit amb el nostre model de negoci, volem contribuir -el know how, talent, reputació, marca- al fet que tercers portin les seves invencions al mercat.
Això va des d’universitat fins a empreses grans que tenen tecnologies que avui no estan alineades amb el seu model de negoci, però que són interessants i poden ser implementades. Per a això, necessiten l’ajuda d’equips amb l’experiència del nostre.
Fractus va ser una spin-off abans que hi hagués spin-offs. Passen 25 anys i la investigació catalana pateix les mateixes limitacions perquè la recerca esdevingui negoci. Per què passa això?
L’ecosistema de centres de recerca català és bastant bo, està ben desenvolupat. Potser cal un canvi de mentalitat, manca una certa ambició. Jo els diria que han de pensar en gran, que les seves tecnologies arribin al mercat de la millor manera possible. Però això no vol dir conformar-se a llicenciar una tecnologia en exclusiva. És intentar que bona part del mercat també la implementi; pensar en global. Els objectius que ells mateixos es posen no són prou ambiciosos.
De fet, a escala europea, es parla de Catalunya com un entorn d’innovació a la fotònica, amb l’ICFO; supercomputació, amb el BSC; la recerca biomèdica ha estat sempre potent… Estem ben posicionats. És cert, però, que ens mesurem amb Europa. I Europa, en comparació amb els EUA o Àsia, pateix molt. Molta burocràcia, regulació… Que no ens fa ser els més ràpids.
Quin és el pont que ha de creuar el sistema de coneixement català? Perquè, parlant amb els departaments de recerca de les universitats, què més voldrien ells que convertir els avenços en negoci!
Hi ha una part de manca de recursos, i una altra de por, de falta de convenciment. Si un centre de recerca assoleix una patent, aquesta representa un cost. Amb pressupostos baixos, poques aspiracions… La decisió més fàcil és buscar qui compra la cartera, o qui la llicencia en exclusiva. És una forma de donar sortida a les tecnologies, però no és la millor. Podrien passar per un procés laboriós de recerca de mercat, arribar a acords més curts amb empreses, negociar royalties, renegociar si les vendes incrementen… Demana més feina, més invenció. I aguantar durant més temps.
Els centres de recerca catalans viuen en aquesta dicotomia. Fa l’efecte que els indicadors clau de les universitats són fer una llicència exclusiva i deixar de mantenir patents. No és generar negoci de les carteres. Quan la mètrica sigui més ambiciosa, canviarà l’abast de les nostres tecnologies.
Els recursos actuals són suficients per justificar aquesta ambició?
Els recursos de recerca estan bé. Els de la part de transferència són més limitats.
Pregunta 
És cert que els centres de recerca catalans són potents. Però, per saltar al mercat, hi ha una baula fonamental: el capital. No es pensa en no només llicenciar, sinó crear negocis al voltant de les solucions?
Tenim relació amb fons d’inversió. De fet, al voltant de la propietat industrial hi ha finançament: diners per adquirir patents i muntar una empresa al voltant d’una tecnologia, o fins i tot un litigi.
De l’ICFO, que esmentava abans, ha creat quatre o cinc empreses sobre els seus programes d’encriptació quàntica. Això necessita un volum de diners molt important. Aquest és el punt que falla.
Sí. De cara al futur, la idea és no només portar al mercat tecnologies que surtin de les nostres col·laboracions amb la UPC o la Pompeu; sinó també unes altres tecnologies. A més, estem oberts a comercialitzar tecnologies de tercers. Efectivament, potser falta una acceleradora; per a empreses emergents disruptives, amb tecnologia profunda, que potser no saben com trobar el seu espai en el mercat. Llicenciar la tecnologia és més fàcil. No cal un equip molt gran. Un de petit pot fer arribar una tecnologia molt potent arreu del món.
Fractus és la prova, però, que l’oferta hi és. I la demanda també. Per què no arriba el capital?
La quantitat de diners necessària per a cada cosa és ordres de magnitud diferents. Una sèrie A d’una start-up necessita un Business Angel; i una scale-up ja és un altre tipus d’inversió. Ara, una que industrialitza, que vol arribar al mercat amb producte final, necessita una injecció 10 vegades més gran. La nostra especialitat és arribar al mercat global sense passar per la industrialització. Ho vam intentar, ens van copiar, i ara ja no ho fem més. Això ens permet continuar sent una pime, i funcionar amb inversions més moderades.
No volen ser una gran empresa?
Som una gran pime! Però els plans actuals no contemplen transformar-nos en un gegant.
Vostè arriba a Fractus l’any 2005, a tocar d’un moment complex de la companyia. Quan encara es plantejava com una empresa industrial. Com es viu aquella batalla?
Jo m’incorporo a Fractus quan ja detecten que hi ha aquesta infracció generalitzada. Quan hi arribo, se m’explica que tenim tota una sèrie d’invencions que són replicades en altres productes. Fent la recerca, descobrim que la infracció és generalitzada, no només en uns pocs productes. El primer impuls era enviar cartes de requeriment, invitar a la llicència. Però les empreses no dirien: “Fantàstic! On he de signar? Quant he de pagar?”. Llavors, la primera tasca va ser construir i reforçar la cartera de patents; per assegurar-nos que allò que tenim és robust, és sòlid. També es fa tota una anàlisi de la infracció, i es documenta.
A la història de Fractus destaquen les guerres als tribunals per les infraccions de patents. Tan difícil és que a un li respectin el que inventa?
Doncs sí! És bastant curiós: la gent pensa que una patent és un dret que, un cop el tens, ja està. I no és així. Un cop concedit, encara pot ser invalidat. D’aquí venen les guerres: detectem que la nostra patent és infringida. Contactem les empreses, busquem tancar-ho amb un acord de llicència -una negociació complexa, que pot arribar als 18 mesos-. Però, si no hi ha acord, la solució és demandar; i el demandat també té manera de defensar-se: que el jutjat els hi doni la raó o anar a l’oficina de patents a intentar invalidar-la. Per això, quan parlem del nostre procés, ens referim a guerres; perquè realment ho són. Tenen fins i tot batalles a dins.
És més difícil gestionar aquest conflicte amb països asiàtics?
Sí que ho és, sí. Hi ha una certa estandardització global, però cada jurisdicció té la seva casuística, les seves lleis, la jurisprudència. Quan hi afegeixes un component cultural, habitualment costa més. Nosaltres hem litigat als EUA, a la Xina, a l’Índia, a l’Estat… I a Occident, les diferències són més petites. Però a fora, hi ha diferències més importants; fins i tot biaixos a favor de les empreses locals.
Heu de tenir un assessorament legal impressionant, per superar això…
I tant. Hi ha advocats amb qui hem treballat durant dècades. Als EUA, Xina, Japó, Corea… Tant en la tramitació de les patents com en els litigis. I són col·laboracions molt íntimes durant molt de temps.
No heu tingut una sola guerra de patents, però. La llista d’infraccions és llarga -una, de fet, de fa només un mes-. Com ha evolucionat la vostra posició en el mercat amb els anys i els litigis?
El primer programa de llicències que vam fer era el de mòbils. Ens adonem que hi ha una infracció significativa al mercat de la nostra tecnologia. Primer arribem a acords amb dues empreses -una d’elles, Motorola-. Després, arriba la demanda del 2009, contra Samsung i nou empreses més als EUA per infracció de patents. Arribem a acords amb nou, que és la fórmula preferida; i anem a judici només amb Samsung, perquè el litigi és l’últim recurs. Un cop resolt, arribem a acords amb la resta d’empreses del sector sense demanda –Microsoft, Sony, Kyocera, Oppo…-. Amb això, arribem a la saturació d’aquest mercat.
Preparem el segon programa, que és d’infraestructures. Aquí no tenim cap llicenciatari primer, i demandem a la vegada els quatre prestadors de connectivitat dels Estats Units. A través d’això arribem a acords amb els fabricants i amb un dels operadors; i acabem anant a judici només amb una de les empreses, que no vol accedir als termes de llicència. Ara som al tercer programa, dedicat a la Internet de les Coses, que té més diversitat, perquè n’hi ha moltes indústries: aplicacions mèdiques, alarmes… Vam haver d’interposar demandes a dues fabricants d’alarmes domèstiques als EUA: ADT i Vivint; i arribem a acords extrajudicials amb les dues. Tenim entesa amb una tercera, i estem en converses avançades amb dues més. Amb demandes per infraccions, arribem a llicenciar una bona quota de mercat, amb cinc o sis dels jugadors principals.
De vegades no hi ha més remei que interposar una demanda per infracció de patents perquè el mercat entengui que anem de veres; que no deixarem de perseguir la compensació econòmica que considerem adient. Amb la mateixa idea que les negociacions, però: seure a taula i arribar a un acord.
Dediqueu més temps al litigi que a la investigació!
En certa manera, sí! Per recuperar la inversió que fem en les patents, cal invertir en llicències, negociació i litigis. És un camí molt llarg, però tenim molt clar que la propietat industrial és un actiu en si mateixa. Tenim clar que estem tirant endavant el procés de venda de l’actiu resultant de la nostra recerca. Per utilitzar la nostra tecnologia, s’ha de pagar el peatge.
Enmig de tota aquesta història, sorprèn que vulguin passar tan desapercebuts.
Crec que durant molt de temps no hem sigut tan coneguts perquè no hem tingut prou temps per donar-nos a conèixer. Ens hem concentrat en allò que havia de fer. Pensant en un judici als Estats Units, un viatge a la Xina per parlar amb dues o tres empreses… Això comença a canviar fa uns quants anys, quan tanquem el programa de dispositius mòbils. Quan fem el programa d’infraestructura, ja no era casualitat, perquè el model de llicències ens havia funcionat dos cops, i comencem a treballar amb més seguretat. Hem fet entrevistes, Rubén Bonet escriu el seu llibre Fractus: El Ave Fénix…
Què podem esperar de Fractus a mitjà termini?
La facturació de Fractus ve d’acords de llicència. Com que això passa en context de litigis, les empreses no volen pagar running royalties. Volen tancar la negociació amb un únic pagament. Això fa que no mirem la facturació en un any, sinó en intervals de cinc anys. Això ens permet tenir la visió d’un programa sencer. Hem tingut un molt bon 2024, i de cara al 2025 esperem uns bons resultats quant a llicències: l’any passat en vam fer quatre, i aquest n’esperem més. De fet, aquesta setmana hem signat la primera de l’any, en una nova vertical: una empresa de teleassistència nord-americana, ConnectAmerica. És el primer llicenciatari al seu sector, i pensem que catalitzarà acords amb altres.
