Ignasi Pietx, nou president de Comertia i director general d’Artyplan, s’ha proposat impulsar la patronal del retail catalana per arribar a tot Catalunya amb uns eixos clars: creixement orgànic al conjunt del territori, formació i talent, l’economia real, la innovació, el networking, el lobby, les aliances institucionals i el relleu a l’empresa familiar. L’empresari atén Món Economia pocs dies després de ser nomenat per comentar l’actualitat del sector i com encara els pròxims quatre anys al capdavant de l’entitat. Alhora, analitza la relació del sector del comerç al detall amb l’administració, a qui reclama facilitar la vida als empresaris i deixar de demonitzar-los.
Quins són els principals objectius en aquesta nova etapa al capdavant de Comertia?
Vull que Comertia torni a ser el referent del comerç català a Catalunya, valgui la redundància, i que n’exerceixi el lideratge. L’eix bàsicm de treball és el creixement: fa anys que estem entre els 50 i 60 socis, i el meu objectiu seria arribar, com a mínim als 100 socis. I amb menys barcelonanització, amb aquest creixement més repetit per totes les comarques; per Lleida, Tarragona i Girona.
Comertia ha perdut el lideratge en el sector?
Ens falta més creixement. Fa massa anys que estem estancats en un mateix nombre de socis i hem de buscar més presència a tot el territori. Però bé, jo diria que dins de Comertia hi ha les empreses referents del comerç català amb capital familiar. A partir d’aquí, hem de seguir apuntant cap a aquest objectiu.
Quina és la planificació per guanyar socis a tot el territori català?
Bé, amb la nova junta directiva estem preparant els eixos d’actuació. Però haurem de sortir més de Barcelona i anar més al territori a fer entrevistes, a organitzar dinars… La meva idea és, com a mínim un cop al trimestre, fer un dinar a cada demarcació.
La idea és anar per vegueries aleshores?
Sí. I, evidentment, ajudant-se amb les diputacions, les cambres territorials… entitats que ens puguin aportar empreses per anar captant. També és cert que per créixer i guanyar socis hem de ser atractius, que les empreses hi vulguin entrar.
Al discurs d’investidura comentàveu que hi ha manca formació i talent al sector. Des de fora, la majoria de feines que veuen els usuaris semblen de pas. Com es pot fer, això? Quines intencions teniu?
Primer hem de fer una anàlisi del que vol la societat. Jo crec que les noves generacions han canviat molt, sobretot amb les expectatives de vida que tenen. Jo fa trenta anys que soc a Artyplan, he centrat la meva vida en una o dues empreses. Avui dia els joves no tenen aquesta mentalitat. I sí, hem de fer coses per intentar que treballar al comerç sigui atractiu per a la joventut, i la gent s’impliqui i li agradi. Evidentment, tenim coses que fan que el sector sigui poc atractiu d’entrada, com treballar caps de setmana. Però bé, hem de buscar sistemes de major conciliació d’horaris.
Però el sector també té avantatges: et pots organitzar, fent torns més de matí o de tarda o fer torns rotatoris. Jo crec que podem trobar sistemes per fer que treballar al comerç sigui atractiu en l’àmbit professional.
Per altra banda, també manca un cert nivell de relleu empresarial. Com es pot solucionar?
La manca de relleu generacional no només afecta les empreses de comerç al detall, sinó que afecta en general a tota l’empresa familiar. Ser empresari és dur, però també té moltes satisfaccions. A nivell social, a estones estem creuats. La mateixa administració ens veu com un ens contrari, quan som els principals creadors de riquesa de la societat. A partir d’aquí, de les empreses privades que generen riquesa i donen llocs de treball, es genera capacitat recaptadora, la riquesa es redistribueix. Som un element bàsic de la societat, però ser empresari no és una cosa que sigui, entre cometes, massa popular. Hem de treballar amb les administracions per intentar canviar aquesta visió que té la societat de nosaltres. Això per un cantó, i dins del canvi de mentalitat de les noves generacions sembla que es primi més el viure bé, experimentar… I no la implicació amb la feina, que són sacrificis.
I la successió a l’empresa familiar és bàsica si volem tenir la societat que tenim, així de clar. Les empreses familiars normalment estan arrelades al territori i tenen molts avantatges sobre les multinacionals. Què hem de fer? Un dels reptes d’aquestes empreses és que hem d’aconseguir un bon relleu. Això no vol dir que el futur director general de l’empresa sigui un dels fills, perfectament pot ser un executiu extern. Però sí que la família i els successors han d’exercir la propietat, i els hem d’educar per ser executius o, sobretot, per ser bons propietaris i fer créixer l’empresa. Aquest és el gran repte de l’empresa familiar, no només des del punt de vista del retail sinó per a totes: una combinació de professionalitat -que ha de prevaldre sempre- i estructura de capital familiar.
A més hi ha grans empreses familiars a Europa: BMW, Ermenegildo Zegna -que va venir a fer una conferència al Cercle d’Economia-, Puig… Que, respecte de les multinacionals, busquem un benefici social, i no ens mou el curt termini, sinó la pervivència i el llegat, un fet bàsic per estructurar la societat tal com la coneixem. A més, som molt més resilients que la resta d’empreses. Podem aguantar anys sense necessitat de repartir beneficis, perquè normalment es recapitalitza.
Pot ser que perquè l’empresa familiar sigui més atractiva caldria dimensionar-la més, que siguin més grans?
Bé, ser més grans implica més complexitat i vol dir que necessites més preparació per gestionar-la. Una empresa és una cosa complexa de gestionar. Jo crec fer que una empresa sigui atractiva no és qüestió de mida, sinó que és qüestió de l’activitat que té l’empresa. Fer-la atractiva és gaudir fent l’activitat que es fa, més que la mida en si.
Comentàveu que l’administració, a vegades, sembla que estigui en contra dels empresaris. En el seu primer discurs com a president de Comertia reclamàveu que es redueixi la burocràcia. Com es podria fer?
Bàsicament, a través d’un concepte, que és la finestreta única amb l’administració. A Barcelona i a Catalunya tenim molts nivells d’administració. Tenim l’Ajuntament, tenim les diputacions, els consells comarcals, la Generalitat, tenim l’Estat… Doncs home, si tu fas un tràmit per a una administració, hauria de servir per a totes. Molts cops has d’anar buscant els mateixos papers, fins i tot amb diferents departaments de la Generalitat o del govern central, i et fan duplicar o triplicar la feina. Avui en dia tenim molt personal a les empreses dedicat a donar informació a l’administració. Crec, a més, que en una societat i en un món tan digital com el que tenim fer tot això no ha de ser massa complex És un tema de voluntat política.
I, evidentment, cal fer unes regulacions molt més senzilles. En haver-hi tants nivells d’administració sembla que tothom hagi de fer noves lleis, nous reglaments… I tot es fa molt més complex per desenvolupar una activitat empresarial. Com a exemple, a algun soci de Comertia li va costar més de 10 anys obrir una activitat comercial en un local a Barcelona. Home… l’empresa privada és acció, és “veig una oportunitat, m’hi fico i ho faig”. No pot ser que tot sigui tan lent. Som els principals generadors de riquesa, però els diners no cauen del cel, sinó que són fruit de l’activitat privada. I si no l’ajudem i la potenciem, no tindrem una societat més justa. Si és així tindrem més riquesa i podrem decidir què en fem, que és una mica la gràcia de tot plegat.
Al final, el que demanem és que tot sigui més fàcil i que hi hagi un principi actiu de responsabilitat. Sembla que hi hagi d’haver molts controls perquè es facin bé les coses. Jo crec que ha d’haver-hi un sistema on l’empresari i el professional ja siguin prou responsables per desenvolupar la seva activitat de forma adient. Aleshores ja vindrà l’administració a dir si ho fem malament o no; però deixeu-me fer activitat. Ara, si ho faig malament corregiu-me; o sancioneu-me si ho faig molt malament. Però hem d’establir el principi de confiança, pensar d’entrada que les coses ja es fan bé. Tenim tants controls que fan que tot s’alenteixi molt i ja et dic, una empresa privada és acció.
Amb tot això que diu, fa l’efecte que les administracions són poc properes a l’empresariat.
Absolutament. Tots els polítics, quan parles amb ells, són bussiness friendly i tenen ganes de potenciar i ajudar l’activitat privada. Però la realitat és que tenim una estructura de funcionaris que han de justificar la seva activitat i el seu sou. I molts cops, com deia abans, hi ha una certa desconfiança que fa que s’hagin de posar molts reglaments i molts controls abans no obres o desenvolupes l’activitat. No, jo crec que hauria d’haver-hi un principi d’actiu d’entre cometes silenci administratiu i que les empreses puguin anar avançant. T’has de preocupar de fer-ho de manera responsable com a empresari. A partir d’aquí, ja vindrà l’administració a controlar si ho estàs fent i si no és així, en funció del nivell, que hi hagi les sancions o correccions pertinents. Però tenim massa regulació i, de vegades, massa decisions arbitràries. La mateixa normativa en funció de qui la interpreta pot ser d’una forma o d’una altra. Han de ser clars.
Principi de confiança, que les administracions ens diguin que hem de fem i puguem obrir directament i si no ho fem bé ja ens sancionaran. Però és que sembla que es vulgui certificar que tot, absolutament tot, es fa bé i això alenteix moltíssim. Insisteixo, l’empresa privada és acció.
Tenint en compte tot això, què és el que pot aportar Comertia al sector del comerç català?
El lema principal de Comertia és “Compartir per competir”. Tot i que som empresaris tots dins del sector del comerç al detall i de capital familiar amb seu a Catalunya amb diferents activitats. La idea és compartir informació, estratègies, experiències; i això ens enriqueix molt professionalment i que aprenem molt dels teus col·legues i d’allò que han fet bé – isobretot, d’allò que els ha sortit malament per intentar no repetir-ho-.
Una altra funció principal que tenim és la capacitat de fer lobby, sempre en positiu, i que l’hem de fer amb els diferents nivells d’administració i acompanyats. Nosaltres solem tenir bones relacions amb totes les entitats de comerç i entre tots podem fer una anàlisi; veure com podem ajudar a dignificar i fer créixer el comerç català.
Quan parles de fer lobby, més que res perquè el concepte es malinterpreta molt sovint, què implica?
Per a mi, fer lobby és comunicar. I, evidentment, és anar a l’administració i dir-los que tu tens uns certs interessos i aquests van alineats amb els interessos de la societat. Si les empreses i els comerços van millor, tota la societat anirà millor. El comerç, tal com el coneixem aquí a Catalunya, ajuda a vertebrar el territori i les ciutats; és un model de vida. És un gran què que s’hagi proposat que Barcelona sigui la capital europea de comerç de proximitat i que probablement tindrem la seu, perquè no només és un model econòmic i de redistribució de la riquesa, sinó de com arrelem al territori i com ajudem a l’arquitectura i funcionament de la societat tal com l’entenem. Una ciutat sense comerç és una ciutat morta.
Jo també formo part de FemCat, i allà fem diverses activitats. Per exemple, fem el programa escola-empresa, que consisteix a anar als centres educatius i fer xerrades als alumnes d’ESO i Batxillerat perquè vegin que ser empresari no és una cosa llunyana. Que vegin que qualsevol persona que desenvolupi una activitat per a ell mateix ja és ser empresari. Evidentment, si té ambició, èxit i visió de fer alguna cosa nova per a la societat, podrà créixer. Tota empresa comença amb una o dues persones i a partir d’aquí vas creixent. L’altre programa que fem és el programa Parlament-Empresa, que no deixen de ser trobades amb parlamentaris perquè entenguin què és una empresa. Us quedaríeu parats com ho agraeixen i com ho desconeixen. Per tant, fer lobby és comunicar i ensenyar.
De fet, a vegades falta portar el món de l’empresa al sistema educatiu?
Absolutament. Ho faré una mica més exagerat. Jo soc llicenciat en ciències econòmiques i vaig tenir la sort que vaig fer la carrera i treballava als matins. Això m’anava bé perquè tot el que m’explicaven ho podia, més o menys, aplicar, però reconec que surts de la universitat sent un ignorant. Sembla que el món educatiu vagi per un costat i el professional per un altre i crec que hem de fer el contrari. Catalunya té un nivell de formació universitària molt elevat, i és molt trist que exportem molts dels nostres universitaris que paguem entre tots amb diners públics. Hem de donar oportunitats, i les hem d’acostar a les empreses.
El comerç sembla un sector molt establert des de fa molts anys, però com s’hi podria innovar?
El més important és tenir un bon tracte amb els teus clients, i això vol dir personalitzar-lo. Que quan el client entri a la teva botiga el reconeguis, encara que amb empreses cada vegada més gran és més complex. Però precisament aquesta és una de les coses amb les quals el món de la digitalització pot ajudar més. El comerç en si es practica des de fa molt, no diré que des que l’home existeix, però quasi. En el fons, la gràcia del comerç -que abans era una cosa molt més petita i propera- és conèixer el teu client i que el sàpigues assessorar i fer-lo feliç. Qualsevol activitat econòmica té sentit si cobreix necessitats i fa feliç als seus clients.
En aquest aspecte la digitalització pot ajudar, perquè amb un bon CRM i coses d’aquest estil et pots acostar al client. A més, la intel·ligència artificial encara ens ajuda molt més a conèixer els i clients i a anticipar-s’hi, encara que és més complicat. El món va cap aquí. Bàsicament, una activitat econòmica qualsevol té sentit si ets capaç de cobrir necessitats del mercat i aquest t’ho compra. Hem de ser útils a la societat.
Què es podria fer perquè Comertia arribi més i millor al mercat?
Complint sempre la llei de protecció de dades, compartint perfil i, de forma elegant i no intrusiva, conèixer els teus clients. Per exemple, quanta gent a Catalunya és client d’algun estbaliment de Comertia? Dos milions. Això vol dir que un 25 o un 30% de la població catalana o fins i tot la meitat, compra en algun establiment nostre.
