Josep González i Sala (Llimiana, 1945) és un dels dirigents patronals més importants dels primers anys del segle XXI dins del sector patronal català. Durant més de 20 anys va dirigir la patronal Pimec i va ser l’artífex de l’entrada de les pimes a la taula del diàleg social a Catalunya. Des del 2018 també és president de la fundació Pimec, des d’on intenta donar un enfocament social al món de l’empresa catalana. González rep a TOT Economia al seu despatx disposat a explicar totes les tasques de la fundació, però també per comentar l’estat actual del diàleg social a Espanya i Catalunya i com ha evolucionat els últims anys.
Actualment, la fundació Pimec treballa amb quatre grans objectius. El primer de tots és impulsar la contractació de talent sènior per les pimes, com s’afronta aquest repte?
El talent sénior i la segona oportunitat, són una de les quatre línies d’acció principals de la fundació. La part de la segona oportunitat va néixer en un moment que vam veure que havíem d’ajudar molts empresaris que havien de tancar. La crisi, sobretot la del 2007, va fer molts estralls. I més tard hem incorporat, dins d’aquesta mateixa línia, tot el que és el talent sénior o a la problemàtica de la gent que té més de 45 anys i que li costa trobar feina. El sentit de la fundació és ajudar en tot allò que per a les empreses pugui ser rellevant. A través d’una enquesta vam detectar que un 84% de les empreses no agafava gent de més de 45 anys. I que només un 18%, ho feia quan havíem de buscar càrrecs directius. Houston, tenim un problema.
Ens hem dedicat a posar en evidència aquest problema de l’edatisme i a plantejar solucions. De fet, en el seu moment vam tenir l’oportunitat de plantejar-les a la ministra de Treball i suposo que vam influir perquè ara, recentment, han canviat una sèrie de mesures legals que abans s’ajudava als col·lectius que tenien més de 55 anys i ara van passar a 45, perquè han vist que és aquí on començava el problema. A més, han augmentat les ajudes que hi havia per aquest col·lectiu. Ningú contractarà algú només per aquesta ajuda, però es va amb la bona direcció de reconèixer que hi ha un problema i que aquest problema comença a partir dels 45 anys.
Què s’ha de fer per contractar aquesta gent? Doncs s’ha de formar aquesta gent. Trobem a faltar un contracte específic per gent de més 45 anys. Abans, teníem incentius dintre del que era la seguretat social, teníem com a incentius de contractació els col·lectius difícils que tenen discapacitats. Entenem que s’hauria de fer un contracte semblant per abaixar els costos de les empreses, que contractin gent de més d’aquesta edat.
A més, és gent que acostuma a tenir una gran experiència laboral…
Sense dubte, és un col·lectiu que acumula una experiència, però sobretot que acumula encara un gran dinamisme. Els 45 anys, avui, se n’és molt jove. Per tant, no tenir en compte aquest col·lectiu és un problema important. I una altra via que estem explorant i que això vindrà amb noves actuacions de la fundació és que aquest col·lectiu, una de les vies que ha de tenir per trobar feina, és fundar una empresa. Perquè, fruit de la seva experiència, poden aplicar-la en petits negocis.
Tenim una incongruència social. Cada vegada vivim més anys, cada vegada som més joves. Una persona de 45 anys avui, no té res a veure amb una persona de 45 anys de fa vint anys i no estan per sortir del mercat del treball a aquesta edat. No té sentit. La gent de 45 anys té molta empenta. I això jo ho he pogut comprovar amb les meves carns. Jo als 45 anys vaig comprar una empresa important. Què vol dir? Que estava en plena forma perquè si no m’hauria embolicat a comprar una empresa.
Vostès també tracten el burnout dels empresaris, com ho intenten resoldre i com ha canviat des que vostè va començar al món empresarial?
Aquesta és la segona línia d’actuació de la fundació, el que podria ser el capítol salut. I dintre de salut vam detectar que teníem un problema creixent amb aquesta línia de dificultats mentals. Vam veure que si tens un empresari, sigui directiu o sigui propietari, cremat, les conseqüències poden ser molt greus. Manca de dinamisme, decisions equivocades que es prenen, dificultat a relació amb el seu entorn laboral i el seu personal, pèrdua de capacitat d’iniciativa… hi ha moltes conseqüències que poden ser molt greus perquè afecten tot el col·lectiu de l’empresa. I, per tant, vam fer una jornada per denunciar aquesta situació. Va ser molt exitosa i d’aquí se’n derivaran els serveis que anirem fent de cara a intentar ajudar amb aquest problema.
Fa 10 anys si parlàvem d’un poble petitet què els interessava més? La salut, la medicina, tenir un metge a prop, tenir un hospital a prop. Ara no. Ara això ha passat a segon terme. El tema número 1 és que tingui internet
És una cosa important que va més en els últims anys… Cada cop se’ns està demanant més, i això al final t’acaba afectant...
S’exigeix més, però al mateix temps hi ha més inseguretat. Mantenir un lloc de treball cada vegada és més difícil, és més repte, les empreses canvien de persones, els canvis tecnològics són més accelerats, per tant, generen inseguretat en la persona. T’has d’adaptar, has d’estar al dia, has d’estar a dalt… Tot això genera tota una sèrie de neguits i les conseqüències acaben cremat o d’altres conseqüències. A més, a les empreses els costa reconèixer que tenen aquest problema. L’empresari, per la seva pròpia vitalitat, li costa reconèixer-ho, però si té aquest problema pot portar unes conseqüències molt dolentes per a l’empresa i, per tant, nosaltres orientarem l’activitat de la fundació cap a aquest col·lectiu, a detectar els problemes i a veure com els podem canalitzar o ajudar a resoldre.
No som metges, però sí que tenim guies de canalització com fem encara amb el programa Emppersona. Hem ajudat a gent que va fer suspensió de pagaments, que va entrar en una fase de crisi profunda. Aleshores aquesta gent l’has d’atendre, les has d’orientar, les has d’ensenyar, les has de canalitzar fins que torna a tindre l’esperit emprenedor, fins que torna a superar el tema i torna a sortir la segona oportunitat. En aquest cas jo penso que serà un tema bastant perillós.
Pel que fa a la implantació dels ODS a les pimes, a vegades fa la sensació que són objectius molt ambiciosos i que les pimes hi poden fer poc…
Sobre aquest tema m’he permès aplicar molta de l’experiència industrial que tinc. He estat de director en diverses empreses multinacionals i he tingut les meves pròpies empreses i, per tant, l’entorn industrial me’l conec molt bé. I al llarg dels anys, puc explicar molta història, perquè em vaig adonar que ser emprenedor no vol dir saber de tot i menys en un entorn que va canviant. Jo, per exemple vaig viure diferents cultures empresarials. Però aquestes no s’agafen perquè t’ho diuen a la tele, s’agafen amb vivències, amb clients que et diuen que si no tens x no et compraran…
Després va venir una altra cultura que es va haver d’aprendre també sobretot a les pimes, perquè a la gran empresa hi ha tel especialista en aquestes coses. Però la pime és el mateix empresari que ha de saber de tot. I clar, sap d’emprenedor, però el que no sap és de totes les cultures que van venint. Una de les cultures que va venir és la de la seguretat als llocs de treball. Això avui ja no es qüestiona. Ja se sap que el cost social, humà i econòmic d’un accident de treball per faltar mesures de seguretat és caríssim, molt més car que instal·lar-ho a la màquina. Per tant, s’ha agafat la cultura.
I ara ha vingut l’agenda 2030, la cultura de la sostenibilitat. I nosaltres entenem, des de la fundació, que és una nova cultura que s’ha d’aprendre, però, clar, que la gran empresa ja té el cap de sostenibilitat, però la pime no en sap. Aleshores, què ens trobem aquí a la fundació? Que les empreses ens anàvem demanant, “jo què he de fer per complir-ho?”
És clar, poc coneixement…
No ho saben. Però quan ho saben, no saben com fer-ho. Aleshores, clar, d’aquí vam detectar que havíem d’ajudar a les empreses a instal·lar la cultura de la sostenibilitat. Hi ha unes regles bàsiques que s’han de complir i seran inexorable, s’haurà de complir perquè hi haurà una acusació social si no compleixes. O sigui, hi haurà un moment que la gent no comprarà productes que sàpiguen que no són productes que compleixin amb la sostenibilitat. I això no és futurible, això ja és existent.
Això, el que ens hem proposat com a tercera línia de producció de la fundació… Bé, ja ho estem fent… el que passa que en aquest departament encara l’hem de potenciar també molt més. Entenem que podem fer molta més feina de la que actualment estem fent com a fundació, però que ja estem fent. Clar, com que tenim molta coincidència amb les empreses, ja ens ho demanen. Nosaltres no hem fet ni propaganda, però ja ens ho demanen. I aleshores, clar, això ho potenciarem.
Aquest país no hi ha pensat mai en la pime. A més, la pime no ha estat mai a les taules de decisió, fins ara.
L’última línia mestra està enfocada a la ruralitat i al col·lectiu de dones…
La idea d’aquesta quarta línia, sobretot, és d’ajudar el col·lectiu de dones de l’entorn rural. El que hem fet ha estat ajuntar col·lectius de dones rurals de tot Espanya. Aquí tenim diversos col·lectius catalans, però, a més a més, dins d’aquest grup hi ha entrat Fademur, que és una organització nacional de dones de l’entorn rural, i ja hem fet 3 jornades amb ells. Una jornada que la vam fer a Tremp, que va ser important amb tot el que vam presentar, va ser una jornada que vam fer a Poblet, que, a part de tot el que es va presentar i es va treballar, va generar l’aliança de dones d’entorn rural a la qual seva incorporar la càtedra de la Universitat Autònom de Madrid que ho presideix la Begoña Gómez.
També estem promocionant que arribin les connexions a les poblacions, que és el primer requisit. És curiós que fa 10 anys si parlàvem d’un poble petitet què els interessava més? La salut, la medicina, tenir un metge a prop, tenir un hospital a prop. Ara no. Ara això ha passat a segon terme. El tema número 1 és que tingui internet. Jo diria que la Generalitat ha tingut una bona iniciativa fer arribar la fibra a molts llocs. Avui està bastant bé aquest tema. A més, hi ha un altre problema que tots esperàvem que el teletreball, fos una via de repoblar les poblacions, però no ha tingut l’èxit que hauria de tenir perquè després xoques amb la realitat. Quan la gent de la ciutat se’n vol anar a viure en un poble, li costa trobar habitatges adequats. Perquè són pobles que estaven pensats per la ruralitat, no estaven pensats per agafar una família de la ciutat i anar al poble. I això limita una mica que hi hagi un transvasament de gent.
I tornant al tema de l’edatisme, fa un any es va aprovar la reforma laboral. Una mica no sé si han detectat que aquesta nova reforma hagi ajudat al fet que les empreses tinguin més ganes de contractar gent més gran.
No tinc dades que pugui dir que això s’ha animat. No tinc prou dades. Però el que sí que hi ha hagut, és molt ressò del tema de l’edatisme. I va haver-hi coincidència que les mesures del govern de baixar dels 55 als 45 anys i d’augmentar un 18% la bonificació va coincidir amb la nostra moguda del tema de l’edatisme. No sé si som tan importants, però mira, és casualitat que això ha anat coincidint. I ha continuat aquest interès. Ara, detectar ja si això es podria quantificar, no m’atreveixo. Jo penso que aquest és un tema no fàcil i que haurem de lluitar molt. Però, com que crec que hem de lluitar, la segona fase nostra serà mirar si aquests col·lectius poden ser fundadors d’empreses. I generadors d’empreses.
Just ahir, es va ratificar el pacte de l’augment de salaris entre patronal i sindicats. Com valora els assoliments del diàleg social a Espanya els últims anys? S’ha aconseguit augmentar salaris, tancar la reforma laboral…
La fundació sempre hem donat suport a la pujada del salari mínim. Perquè el salari mínim espanyol estava molt baix. Tot i els augments, que han sigut importants, continuem sent dels més baixos d’Europa. Per tant, això era la raó que ens justificava defensar la pujada del salari mínim. Es parla molt de si fa perdre llocs de treball o no. Ningú ha fet un estudi de si la pujada del salari mínim fa perdre llocs de treball o els fa pujar. Perquè, per una banda, hi ha uns certs col·lectius, potser no qualificats, que la pujada del salari mínim pot fer perdre llocs de treball. Però, també hem comprovat que quan s’apuja el salari mínim una gran part de la gent millora el seu poder adquisitiu i consumeix més. I si consumeix més vol dir que compra més. I si compra més vol dir que les empreses tenen ocupació.
Per tant, queda l’eslògan fàcil de dir que pujar el salari mínim sembla que no afecti el treball. Aquesta idea d’apujar el salari mínim i que no afecti els llocs de treball és la ideal. Però, si trepitgem de peus a terra, la pujada del salari mínim té diverses afectacions, però en té de positives. A part que ens hem d’anar igualant a Europa.
Aquesta és l’opinió. Globalment, hem defensat la pujada del salari mínim. I ho vaig defensar com a Pimec. Quan jo era president, vam ser els primers que vam fer una jornada per reflexionar sobre el salari mínim i la conclusió era que s’havia de pujar. Encara recordo el comitè executiu el dia que els hi vaig dir. Els hi vaig dir: escolteu, he pensat fer una jornada per defensar la pujada del salari mínim. I se’m va mirar… El missatge que llençaven tots era “Josep l’estimem molt, però se li ha anat la pinça. Una patronal defensant la pujada de l’SMI…” Vam fer la jornada, vam tindre ponències de tota mena, i va quedar la conclusió que era bo pujar al salari mínim. I no ha passat res.
I al final, això que comentàvem, també entenc que la mateixa opinió mereix pels salaris en general l’acord que s’ha ratificat aquesta setmana.
Ara s’ha fet l’acord. A mi el que m’ha sorprès és que el dia 1 de maig els sindicats amenaçaven de cremar Roma si no s’apujaven els salaris. I no passa una setmana i ja arriben a l’acord d’augmentar el 10% en tres anys. S’ha fet un paripé que és maco. Clar, des de l’1 de maig, que amenacen que hi haurà represàlies i que hi haurà vagues i que s’ho pensi la patronal… No van passar quatre dies que es va arribar l’acord.
Però arribar a un pacte planificat en un moment que hi ha tantes sensibilitats… per exemple, l’IBEX, que ha augmentat els beneficis d’una manera espectacular, sobretot empreses energètiques i bancs. Clar, home, que s’arriba en un pacte que eviti tensions i vagues jo crec que és important. Veig una tendència positiva amb aquest pacte.
CEPYME és un error perquè no té representativitat real. Per un ésser representatiu has de tindre uns quants factors. Un dels quals és la independència. Si tu depens de la CEOE ja no ets un representant independent.
També volia parlar dels seus últims anys al capdavant de Pimec. Vostè va lluitar per seure a la taula de diàleg social a Catalunya i va lluitar bastant. Com valora fins ara l’entrada de les pimes al pont de comandament?
Bé, va haver-hi un moment donat que el govern de torn, tenia una visió més desequilibrada de la representativitat, això em va costar molt temps intentar arreglar-ho. Com que no ho vam aconseguir a les bones, ho vam fer a males i vam passar per la justícia. Ens vam passar 8 o 9 anys de judicis, però al cap d’aquests anys les circumstàncies han portat al fet que s’hagi fet justícia i hi hagi un 50/50 a la representativitat entre l’altre patronal i Pimec.
Per mi aquesta, si hagués de posar una victòria, quasi diria que aquesta és la gran victòria que hem aconseguit. És clar, partíem de zero, on les altres entitats ja tenien la representativitat i Pimec va començar petita i la vam fer que créixer molt. Home, tot el creixement ha ajudat al fet que s’aconseguís aquest pacte, no hi ha dubte, perquè hem assumit una representativitat d’empreses que justificaven estar a la taula.
De fet, una altra victòria que vam tenir va ser amb l’acord interprofessional de Catalunya, que al principi no ens hi deixaven entrar. El vam recórrer i la sentència que vam guanyar va ser contundent, no només va reconèixer que Pimec hi havia d’estar, sinó que va anul·lar tots els pactes que s’havien aprovat. Si Pimec hagués volgut muntar un sidral, anar a denunciant i anul·lant tots els pactes que als que s’havia arribat, t’asseguro que ens hauríem divertit aquí, però no ho vam fer. A partir d’aquell moment vam entrar a la ID i va ser la primera avantsala després del 50/50. I jo crec que ara ja es té una capacitat per estar als fòrums catalans, i això es nota. I ara ens falta que també voldríem estar en l’àmbit nacional.
Aquí l’hi anava a preguntar ara… Quina és la diferència entre el teixit empresarial de pimes a Espanya i Catalunya sabent que aquí el diàleg social estava homologat amb Europa i Espanya no…
A veure, aquest és un tema de mitjà o llarg recorregut. És evident que en el seu moment Ferrer-Salat va ser molt espavilat o molt visionari. Va veure que el país hi havia la transformació democràtica, entraven els sindicats i els empresaris van agafar sensació que s’havien d’unir perquè teníem els sindicats. Hi havia pànic. Aleshores, Ferrer-Salat ho va canalitzar i es va muntar la CEOE. La CEOE la vam muntar tots. O sigui, la patronal AEI, que estava fusionada amb Pimec, va posar accions, són fundadors de la CEOE. I en aquell moment tots ens hi vam afiliar directe i indirectament.
Què va anar passant? Que després, les idees i els plantejaments de la CEOE molts no els vam veure productius i bé, alguns ens van desmarcar. Jo era president de SEFES i va arribar un moment que Foment del Treball ens va expulsar. Diu que érem massa agressius i massa llançats. Es van equivocar perquè en aquell temps estàvem molt forts al Baix Llobregat i, a partir que ens van expulsar, vam estar forts en l’àmbit de Catalunya. Si poguessin tornar enrere, segurament no ens expulsarien. El cert és que aquest diàleg ha quedat una mica deformat en l’àmbit nacional perquè la CEOE s’ha dirigit com l’única entitat que té representativitat. Això és un error.
Bé, hi ha CEPYME…
CEPYME és un error perquè no té representativitat real. Per un ésser representatiu has de tindre uns quants factors. Un dels quals és la independència. Si tu depens de la CEOE ja no ets un representant independent. Jo trobo que CEPYME hauria d’anar a una taula on es digués CEOE-CEPYME. Jo no recordo haver vist el president de CEPYME al costat de Garamendi amb el rètol de CEPYME. Potser ha sortit alguna vegada, però molt poques.
El que és cert és que nosaltres, CONPYMES, defensem que tenint representativitat a Catalunya, hem de poder tenir representativitat a escala nacional. Això ells evidentment no ho volen reconèixer i aleshores qui ha de prendre la decisió, l’ha de prendre el govern. Però ja sabem que els governs de vegades costen les coses. I, per tant, CONPYMES buscarà la representativitat per la via del diàleg o per la via legal.
Sempre es legisla pensant en la pime, però sense la pime…
No, no legislen pensant en la pime. Aquest país no hi ha pensat mai en la pime. A més, la pime no ha estat mai a les taules de decisió, fins ara. Perquè tampoc hi ha hagut una pime reivindicativa. No podem dir que la CEPYME ha sigut reivindicativa de les pimes. No és així. Però, a més, ho puc assegurar perquè podria posar mil exemples. Només caldria llegir les declaracions de CEPYME defensant la morositat de les empreses grans. Ja veuríem si defensa les pimes o no les defensa. Per tant, no hi ha una defensa a les pimes i els governants sempre s’han deixat portar pels lobbies de grans empreses. Això passa aquí i a la Xina, si no hi ha un altre contra factor, una entitat que defensi els criteris de la pime, la gran empresa té els seus advocats i lobbistes estan fent suggeriments contínuament. I clar, aconsegueixen moltes coses.
Per tant, quin és l’objectiu de CONPYMES i de Pimec? Ser una veu que contrapesi la influència que poden tenir de les grans empreses. Que no estem en contra, però cadascú ha de tenir l’oportunitat de poder defensar el seu model productiu. Jo trobo a faltar, i això jo ho deia quan era president, que hi hagi un paquet de mesures per reforçar la mida de les pimes.
Anava a preguntar-li per això mateix just ara.
Tenim unes pimes petites. Si mirem, a França, a Alemanya i als Estats Units… a tot arreu les pimes representen el 97-96% de les empreses. No baixa d’aquí. Quina és la diferència? Una pime d’aquí té tres treballadors i una pime als Estats Units és de 24, per exemple. El percentatge és el mateix, però són més grans. Aleshores, s’ha demostrat, en el moment de la globalització, que tu has de tenir una mida. Perquè si tu vols exportar, has de tenir personal qualificat, has de tenir gent, has de poder viatjar… Necessites una certa dimensió. La nostra dimensió s’ha demostrat que és petita, perquè no fem un paquet de mesures que vagi destinada a fer créixer la mida de les empreses.
Les lleis d’Espanya estan pensades perquè tinguem petites empreses. Perquè siguin petites. Et poso exemples molt fàcils. Quan tu arribes a sis milions de facturació en una empresa, entres ja a dependre del departament especial d’inspeccions d’Hisenda. Ho explico sense mecanismes de paraules maques. Resultat d’això, és que hi ha quantitat d’empreses que, quan arriben a 5,9 milions funden una altra empresa, no volen que els vigilin més.
Hi ha quantitat de mesures que han influït molt que Espanya tingui una dimensió d’empreses petita. Però tot va encaminat a fer que les empreses siguin petites. T’explico un altre exemple d’això. Fa uns anys, si tu volies ampliar el capital de l’empresa, pagaves un impost sobre el capital. Si un empresari confia en la seva empresa i vol ampliar el capital, vostè li posa un impost? Home, és que és antinatural. Ampliar el capital és una manera de reforçar l’empresa, la liquiditat de l’empresa, la marxa de l’empresa… I vostè li posa un impost? Si el que hauria de fer és bonificar-ho. Abans tampoc es primava capitalitzar els beneficis. Conseqüència d’això? Molts empresaris treien els diners i compraven un terreny i feien pisos. Demencial.
Quan es diu que la pime es té en compte en les mesures, no, no s’ha tingut mai en compte. El que passa és que ha faltat qui representi aquestes pimes i tingui un altre missatge capaç de fer-lo arribar. L’has de fer arribar en contra d’uns lobbies que són potents i que diuen la seva. És un urgent fer un pla de creixement de les empreses.
A més, hi ha com la queixa recorrent que les empreses a Espanya i a Catalunya són petites i hem de fer que creixin. No sé com ha anat els últims anys aquí a Catalunya si les empreses han fet més grans des que la Pimec ha entrat al diàleg social, però entenc que la idea de CONPYMES és facilitar tot això i anar en contra d’aquest monopoli que té la CEOE en l’àmbit del diàleg social?
Aquest és un objectiu a llarg termini. Hem d’esperar… que de la mateixa manera que a Catalunya ens va costar, però ho hem aconseguit, però en l’àmbit de l’estat també hi haurà resultats tard o d’hora, sigui de CONPYMES, de Pimec o dels dos junts. Jo penso que tenim representativitat i força per poder treballar aquest tema i que un dia doni resultat.
No és un tema d’un mes o dos. La representació de Catalunya ens va costar 8, 9 o 10 anys. Al final es va ordenar a la Generalitat que contés la representativitat empresarial. Aleshores, és clar, vam entrar en contacte amb Foment del Treball, i vam tenir converses i la Generalitat s’hi va posar perquè havia de comptar i bé, no vam arribar a comptar, però es va arribar el pacte del 50/50.
1 