L’empresonat CEO de Turing Pharmaceuticals, Martin Shkreli, és un dels epítoms de l’antic règim de la gestió de la gran empresa. El nord-americà, convicte pels seus fons personals il·legals, va ser l’artífex de la pujada de més de 700 dòlars per píndola del principal medicament per al tractament de la malària –un moviment que, si bé va reportar beneficis a curt termini, va acabar per costar-li la feina–. La professora d’EADA Business School Federica Massa, crítica amb els moviments de Shkreli, assegura que “una empresa pot maximitzar el seu benefici sense comportar-se així”. L’acadèmica argumenta, en aquest sentit, que una transformació cap a les bones pràctiques socials ofereix, a mitjà termini, beneficis econòmics mitjançant el contacte amb els grups d’interès. En el mateix sentit s’expressa el president de la fundació de l’empresa catalana FemCAT, David Marín. Les empreses, raona, “hem de buscar la cohesió social i la sostenibilitat sostingudes al llarg del temps”.
El dotzè Fòrum FemCAT, dedicat a l’encaix empresarial amb el seu entorn –natural i humà– reivindica el lideratge català en aquesta construcció del propòsit. En un país amb una immensa majoria de petites i mitjanes empreses –el 99,8%, segons Pimec–, cal aclarir que qualsevol estructura pot fer aquest pas. “Fer les coses bé –apunta Marín– no és un luxe ni un privilegi de les grans”. De fet, les petites empreses tenen al davant seu un camí, si bé complicat, amb menys entrebancs que les grans firmes. Segons Pau Vila, el director general d’LLC Paper 1881 –l’única empresa industrial del sector paperer amb certificació Bcorp– l’empresa familiar i el teixit industrial “no té unes grans expectatives de rendibilitat a curt com per fer-los renunciar a la visió en llarg”. La supervivència, sovint, és prou motiu per invertir en objectius de desenvolupament sostenible (ESG).
En un sentit similar, el managing director de la catalana Kave Home Francesc-Julià Ametller raona que moltes de les inversions amb un ROI més humil a curt termini són les que més part de la facturació ocupen a llarg; més enllà, fins i tot, dels ESG. “L’e-commerce de Kave Home es llança el 2013 i és el canal menys rendible de la companyia; ara representa el 50% de les nostres vendes”, recorda el directiu. El sacrifici a curt per la rendibilitat –econòmica, social i ambiental– a llarg és “un canvi cultural important”. La decisió, reconeixen els ponents, no és només a les mans de l’empresa: el talent, els inversors, fins i tot la propietat pressiona la direcció perquè adapti les estratègies a les noves metes de sostenibilitat.
El president executiu de la multinacional catalana del sector de la piscina Fluidra, Eloi Planas, afirma, de fet, que la compliance ja no és el factor clau. Si bé és cert que les obligacions normatives i les coercions de l’entorn directe fa anys que és la principal palanca de la transició social i ecològica dels negocis del país, la convicció pròpia dels directius comença a avançar-hi el ritme. Més enllà, però, de consideracions subjectives, Planas apunta cap al rendiment a mitjà termini com a factor de sostenibilitat. “Les empreses que es prenen els ESG seriosament tenen més possibilitats de generar negoci en el futur”, afirma el directiu.
Que s’ho cregui el president
Un dels factors claus per a l’èxit d’una transició sostenible dins les empreses és la cultura. Si els stakeholders externs són l’accionador del canvi, els interns en són l’execució. Julià, en aquest sentit, considera imprescindible que la construcció dels propòsits empresarials tingui una perspectiva top-down. Si la direcció no s’ho creu, doncs, ningú no ho farà. Per la seva banda, Planas afegeix la necessitat que la transformació sigui transversal. L’exemple de Fluidra serveix per firmes similars: un comitè d’estratègia ESG recorre les decisions de tota l’estructura, cosa que permet entrar en constant contacte amb les necessitats de la força de treball. En aquest sentit, els directius subratllen el lligam entre la construcció d’una cultura comuna i els incentius a treballadors i càrrecs interns.
Vila posa l’exemple d’LC Paper per indicar el trencament de barreres culturals que poden assolir els compromisos empresarials. L’exigència de les auditories Bcorp cap a les empreses que comptin amb l’etiqueta passa per “afegir a la missió de l’empresa tenir un impacte positiu del sector; i a les tasques dels administradors que ho assegurin”. Això afegeix un nou equilibri a la tasca del management: els objectius de desenvolupament sostenible, amb un pla com aquest, esdevé un KPI clau per analitzar la gestió d’un CEO o president. Acomiadar un conseller delegat, doncs, perquè “no està complint amb la transició sostenible” és una garantia i un compromís cap al canvi cultural que reclamen les empreses.
L’empresa catalana en un món tèrbol
“Molts dels canvis que s’estan succeint, tot i que semblin conjunturals, tindran profunds efectes estructurals”, apunta el conseller d’Empresa i Treball de la Generalitat, Roger Torrent, encarregat de clausurar la jornada. Així, les ràpides adaptacions que el teixit productiu i de negoci es veu obligat a implementar a marxes forçades posa les bases per al nou model empresarial que operarà a la Catalunya de les pròximes dècades.
El secretari d’indústria i de la pime del govern espanyol, Raül Blanco, lloa la capacitat del país per transformar-se. “Les pimes industrials catalanes estan en primera línia”, raona Blanco, en qüestions com la renovació de les infraestructures o l’hidrogen verd. Tot i que Catalunya està lluny dels seus objectius de transició energètica, l’intensiu ecosistema productiu del territori és, per al secretari, un factor clau per confiar que s’assoliran. La transformació del mix energètic està “profundament lligat amb la indústria intensiva”, una connexió que ha de continuar fent girar la roda de l’electrificació verda. En aquest sentit, les institucions espanyoles es comprometen a invertir a futur: “continuarem tirant endavant els projectes necessaris”, afirma el secretari.
