Rendir-se davant el president dels Estats Units, Donald Trump, no ha estat la cura per al món empresarial que esperava la Comissió Europea. Un dels principals arguments del govern d’Ursula Von der Leyen per rendir els seus actius de mercat davant la Casa Blanca -en un acord descrit per experts i empresaris com una “humiliació“, sense pràcticament contrapartides per als 27 més enllà de limitar els aranzels- va ser la suposada tranquil·litat del mercat: valia més, a ulls de Brussel·les, un futur poc falaguer que no un de desconegut. Un mes després del pacte, amb el conflicte comercial amagat temporalment sota l’ombra dels conflictes bèl·lics amb els quals Trump prova de fer malabars, no hi ha llum al final del túnel de les exportacions del continent. Tampoc de les catalanes: analistes de tots els colors, des de la Cambra de Comerç de Barcelona fins al BBVA, preveuen que les exportacions contribueixin cada cop menys al creixement, amb un clar pas enrere respecte del protagonisme que havien acumulat després de la pandèmia. Consultats per aquest mitjà, els principals sectors exportadors del país -que tenen els EUA molt avall en el seu rànquing de mercats objectiu– veuen com el preu geopolític a pagar per l’acord és, potencialment, més gran que el relatiu guany d’haver capitulat.
A parer de les administracions catalanes, la sortida a l’atzucac ve per la cerca de nous mercats. Si bé és cert que els EUA no són un comprador prolífic de productes catalans -només un 3,4% de la facturació exterior del Principat van provenir de la federació el 2024-, moltes cadenes de valor europees, de les quals formen part negocis del país, sí que s’hi dirigeixen. Així, la Generalitat ha activat una ajuda de 50 milions d’euros, que es mobilitzarà a partir del setembre, a la cerca de compradors fora de les geografies afectades per la política comercial trumpista. “Tal com estan les coses, el més prudent, sensat i que convé fer és diversificar els mercats”, ha declarat, va declarar el president de la Generalitat, Salvador Illa, en una atenció a mitjans des de la ciutat de Hefei, durant el seu viatge oficial a la Xina.
El gegant asiàtic és l’alternativa que ve primer al cap quan hom es pregunta per la nova internacionalització del Principat; però els experts consultats per Món Economia alerten que el pacte amb Trump, que toca punts sensibles de la relació entre Washington i Pequín, pot allunyar unes posicions que haurien d’estar apropant-se. En concret, l’entesa entre Von der Leyen i Trump contemplava tractes preferents en àmbits com les terres rares o la cadena de valor dels microxips, dos dels fronts en què la guerra comercial entre les dues principals potències ha estat més cruenta. La distància amb el mercat xinès es nota especialment en un sector a on ja fa temps que pesa la batussa comunitària amb el govern de Xi Jinping: el de l’automòbil.
Superant el bloqueig asiàtic
Segons detalla a aquest mitjà el cluster manager del Clúster de l’Automòbil de Catalunya, Josep Nadal, la indústria automobilística catalana -tant els operadors generals, com és el cas de la Seat, com els proveïdors de peces i materials- miren molt més a l’est que no pas a l’altra banda de l’Atlàntic quan es tracta de demanar la pau aranzelària. “Catalunya no té tantes empreses que exportin als EUA”, sosté Nadal. I les que ho fan, sovint filials de grans grups europeus, tenen la producció diversificada. De fet, els membres de l’agrupació empresarial pateixen més per les fronteres comercials que Trump manté cap al Mèxic, a on moltes firmes han instal·lat les plantes que aterren els productes per als consumidors estatunidencs. El pacte de Turnberry, encara envoltat de misteri -ni Trump ha signat l’ordre executiva detallant les tarifes acordades, ni la CE ha fet públic el contingut de l’entesa-, doncs, afecta els cotxes catalans en un altre sentit: els fabricants xinesos han de col·locar el seu producte, i ja no poden fer-ho entre els compradors nord-americans. Per tant, “el fabricant xinès ha de venir a Europa. Ja està passant, venen molt més”, assegura l’empresari.
A parer de Nadal, però, que la mirada xinesa arribi a Catalunya i als seus mercats veïns no és, de seu, un problema. “La clau -sosté- està a formar aliances internacionals”; mitjançant les quals les empreses externes esquivin les barreres comercials i, al torn, ajudin a fer escalar firmes locals. L’aliança d’Ebro Motors amb Chery és, per al teixit empresarial, l’exemple paradigmàtic.
De fet, mitjançant aquestes col·laboracions, el clúster manager crida a “relativitzar” el pes de la propietat sobre les empreses que operen al territori. “Ens hem de centrar a fer competitives les plantes productives que hi ha a Catalunya. Calen inversions”, opina. Pel que fa als aranzels sectorials que encara manté la UE sobre els vehicles xinesos, un 34% de sobrecost, Nadal lamenta que “afecten més les empreses locals” que tenen línies de fabricació al país asiàtic. És el cas de Seat, que porta un model tan reeixit com el Cupra Tavascan des de la seva fàbrica a Anhui; i que a principis de curs va alertar que, si continua la batalla aranzelària sectorial, podria arribar a prescindir de 1.500 treballadors als seus centres de l’Estat. “Els xinesos són, de fet, els menys afectats”, postil·la. De fet, segons la consultora Jato Dynamics, les OEM asiàtiques han disparat la seva quota de mercat fins al 6% entre els compradors comunitaris, el doble que el 2024.
L’alimentació busca sortides
Els grans afectats pel programa aranzelari trumpista, però, són els productes d’alt valor afegit, molts d’ells en el vertical de l’alimentació. Segons dades de l’agència Prodeca, els tres verticals de la indústria agro que més es mouen als EUA són el fine food -menjar processat de categoria prèmium-, que va facturar prop de 67 milions només el primer trimestre d’enguany; el vi, amb més de 16 milions fins al març, i l’oli, que ja ha patit un primer impacte amb unes vendes de 35 milions d’euros al país nord-americà, uns 10 milions menys que l’any anterior. Segons el president de la comissió d’agroalimentària de la patronal Pimec, David Coll, el pacte entre Trump i la CE no ha resolt encara el misteri per als exportadors. Certes veus del sector sostenen que una tarifa del 15%, com la que va prometre Trump a la trobada, no seria especialment problemàtica; en tant que el consumidor estatunidenc de menjar i beguda catalana té, en general, un poder adquisitiu alt, i no hauria de renunciar als productes locals per aquesta pujada. “No vol dir que perdrem el mercat” argumenta Coll.
El perill, a parer seu, ve de molt més a prop de casa. “Catalunya no té molt de tot”, explica l’empresari. Sense grans volums de producció, s’explica l’aposta per productes d’alt valor afegit; més cars i, per tant, amb un públic més capaç d’assumir el sobrecost. Ara bé, els països veïns, com l’Estat espanyol o Itàlia, no es mouen en aquestes latituds: la vinya i l’olivera espanyoles, amb molt més volum que les catalanes, es poden permetre elaboracions menys exigents a canvi de majors quantitats i preus més baixos. En aquesta mena de productes, que van dirigits al públic general, sí que es podria notar l’escalada aranzelària. Així, alguns exportadors espanyols podrien plantejar-se abandonar parcialment el mercat dels EUA, i deixar a Europa bona part del producte. “Ha estat un any de molta producció d’olis i vins, i això pot pressionar el mercat per rebaixar preus”, un dany col·lateral que sí que podria fer mal l’empresariat català al mercat europeu, que roman l’opció preferent.
Vista aquesta carambola, Coll sosté que “la feina és continuar exportant, i hi ha possibilitats d’obrir nous mercats”. Per al representant patronal, el sud-est asiàtic hauria de ser un objectiu prioritari; atès que la renda disponible dels ciutadans va en augment, i el producte europeu -i, concretament, el català- ofereix una “seguretat alimentària”, una qualitat i una sensació d’estatus superior que el d’altres geografies. “El consumidor que ha sortit, que ha conegut món, valora la certesa amb què es treballa l’alimentació” a Catalunya i al seu entorn. Per altra banda, la mateixa Comissió Europea ha obert una nova porta als fluxos comercials del principat, amb l’encara entrebancat acord comercial amb el Mercosur. Els mercats del con sud, per a Coll, “suposen una oportunitat, especialment en l’oli i el vi”. Tot i això, cal analitzar amb cura cada mercat; i dirigir-se abans de tot a aquells països amb una classe mitjana més estable, que pugui comprar amb certa seguretat productes de qualitat prèmium i preu exigent, com són els catalans. “No es pot confiar tant en una classe mitjana consumidora en alguns dels països que en formen part”, argumenta l’expert; fet que obliga els productors locals a modular les seves expectatives.
La química espera concessions
El tercer en discòrdia de les exportacions catalanes -el primer, de fet, en tant que fa mesos que les lidera- és el sector químic. Les firmes locals, sovint vinculades a cadenes de valor més llargues al conjunt d’Europa, lamenten les noves fronteres comercials, atès que la relació amb els seus homòlegs nord-americans havia estat històricament molt pròxima. De fet, Cefic, l’organització sectorial europea, reclama a les parts que continuïn les negociacions per arribar a un punt de trobada “que beneficiï les dues parts”. En el cas de la química, diversificar mercats és, com confirmen fonts d’Acció al Món Economia, una tasca molt més complicada que en altres segments econòmics, atès que la majoria de països sostenen nivells elevats de vigilància cap als productes que s’hi volen vendre.
D’aquesta manera, generar relacions comercials noves de zero pot ser un atzucac pràcticament insuperable a curt termini; especialment per a subsectors com el farmacèutic, que han de passar una munió de controls abans de poder oferir-se als compradors de qualsevol ecosistema. En aquest sentit, guanyen embranzida empreses catalanes com Grifols, que tenen potes productives a banda i banda de l’Atlàntic; i que ja havien encetat processos d’obtenció de llicències a la Xina, entre altres mercats. Amb tot, les empreses químiques continuen demanant “compromisos bilaterals que assegurin la manufactura de productes químics” a nivells necessaris per “mantenir la innovació”; i no semblen plantejar-se cercar altres vies de sortida.
