Ester Cardús Llopart és una dona jove, de vint-i-nou anys, tot i que ella reconeix que n’aparenta “molts menys”. Té la força d’aquesta joventut, però representa alhora la sisena generació familiar que produeix vi escumós i la vint-i-setena que es cuida de les vinyes a la casa mare de Subirats. Suporta, amb alegria en el gest i precisió en les paraules, una història forta al darrere i una manera d’elaborar els productes de la qual se sent orgullosa. Tan orgullosa, que reivindica mantenir-la com a estendard i considera que les innovacions han de ser les justes i prevenint sempre cap a on aniran els gusts del mercat. Quan Ester parla dels seus avis els ulls se li encenen i no es cansa de contar les anècdotes que van fer de la família Llopart un model de convivència i de treball en comú. La primera generació de la qual es té notícia va fonamentar l’empresa familiar el 1385. La tercera, contra la dita popular, al segle XV no la va escombrar. La vint-i-setena la manté amb més força encara.
Vostè és molt jove!
És veritat que normalment la gent es pensa que soc molt més jove. Tinc vint-i-nou anys i n’aparento molts menys. Ara en fa dos que em vaig incorporar a l’empresa familiar.
Després de fer quins estudis?
Vaig estudiar Dret i Administració i Direcció d’Empreses. Vaig treballar després a fora, en una empresa que era una consultoria, d’assessorament tributari empresarial. Hi vaig estar tres anys i mig. El darrer, a més, vaig estudiar alhora un postgrau de gestió d’empresa vitivinícola, per començar a familiaritzar-me una mica en tot el món i el sector del vi. Després, vaig fer el salt a l’empresa familiar.
Perquè a vostè li interessava aquest món o s’incorpora a Llopart per tradició familiar, per sentir-s’hi d’alguna manera obligada?
No. Jo sempre he sentit que el meu lloc era ser a l’empresa familiar.
Això ho sentia d’aquesta manera?
Sí. A la meva família no hi ha cap obligació de seguir amb la nostra empresa. La meva germana, per exemple, la més gran dels deu cosins que som, no hi treballa. Està amb la meva mare, que és l’única dels cinc germans que va decidir treballar fora, al món de la farmàcia. No és una cosa imposada. És una cosa que tu sents. I si tu la sents i ets vàlid, doncs… Jo tenia una mica la formació i l’experiència de treballar fora, però sempre amb la idea d’incorporar-me a l’empresa familiar.
Quantes generacions l’han precedida?
La història de la família arrelada a la mateixa finca és llarga. Tenim documents dels Llopart des de 1385. Això vol dir vint-i-set generacions cultivant vinya a la mateixa finca mare que encara avui treballem. Elaborant vins escumosos, des de 1887. Per tant, sis generacions. Jo soc la incorporació que representa aquesta sisena generació.
Diu escumosos. Vostès van començar fent xampany; després, per obligació legal, van prescindir d’aquella denominació i en van dir cava. Ara ja no en fan. Ara fan Corpinnat. Per què aquest canvi?
La idea principal que justifica el canvi era identificar un territori amb els vins. Fa poc vaig recuperar una entrevista amb el meu avi en què explicava que el millor vi es fa a la vinya. Vol dir que el vi l’ha d’expressar, aquesta vinya. Ha d’expressar aquest terrer, aquest territori, aquesta climatologia, aquestes varietats. La idea era focalitzar-lo en la identitat del Penedès i fer-ho de la millor manera.
La denominació cava, que no és d’origen, s’ha pervertit amb el temps? Ja no els servia?
Al final, sí, hi ha cabuda per a tot, em penso. No és una cosa que sigui millor ni pitjor, sinó que és una manera de pensar o una filosofia en la qual et sents més o menys identificat.
Llavors, vostès es van decantar per identificar més la terra amb el seu vi…
I per aconseguir que fos un referent en el món de les bombolles, especialitzat en la qualitat. La idea era revaloritzar el vi escumós.
I això la denominació Corpinnat ho està aconseguint?
Crec que va pel bon camí. Al final és una feina lenta, a poc a poc, anar-hi treballant, donar a conèixer què vol dir i què és Corpinnat, compartir-ne els valors. Els cellers que el produïm, que el reivindiquem, anem creixent. Cada vegada n’incorporem més. Això és molt positiu i vol dir que estem fent bé la feina…
Sembla difícil. La gent continua dient-ne cava, també per a referir-se als vostres escumosos. Conec ben poca gent que demane un Corpinnat…
Comença a passar. Hi ha gent que ens diu: “He sentit parlar de Corpinnat. Vull tastar-lo. A veure què és això”. I això vol dir que anem pel bon camí. Com a marca col·lectiva a poc a poc estem fent una feina que dona els seus fruits.
Però a Llopart se’ls deuen acostar, sobretot, per aquestes sis generacions que porten darrere.
També, sí. La història pesa. La tradició, també. La feina, sobretot dels avis, ha portat que avui dia et demanen un Llopart. Al final, nosaltres tenim una sort, perquè el sector és molt marquista. Hem construït una marca amb perseverança, constància, consolidant-la a poc a poc.
Aquesta tradició familiar, aquesta imatge que ha costat tant, no li pesa a vostè? No se sent, d’alguna manera, pressionada per la responsabilitat?
De vegades sí que ho penso. Em pesa, però no com una motxilla, de dir: “Ostres, això és una càrrega”, sinó com una cosa que et motiva, com una responsabilitat positiva. Seguir aquell llegat, cuidar-lo i mantenir-lo. Poder-lo passar a generacions futures igual o millor.
I vostè què hi pot aportar?
Em pesa molt aquesta herència, l’honradesa, la senzillesa, la cultura de l’esforç, per exemple. Els valors que ens han transmès els avis, gràcies a la coexistència d’aquella generació amb la dels meus pares i la nostra, s’han de mantenir. Això és el punt més important. Mantenir tots aquells valors, anar-te adaptant al mercat, però sense perdre tota la història i tota la tradició que hi ha al darrere.
I què és el que vol canviar vostè? En què vol evolucionar?
Al final al món dels escumosos les decisions no es prenen d’avui per demà. Te les has de pensar a molts anys vista. T’has d’anticipar, doncs, a les necessitats del mercat. Jo no he vingut amb una idea fixa, superclara, de coses que vull canviar. No vull organitzar el nou camí. Les coses s’han fet molt ben fetes. M’agrada molt la filosofia que hi ha dins l’empresa, la manera de tractar i cuidar la vinya. No he vingut amb idees clares de modernitzar o de canviar les coses. Vull anar adaptant-nos a les necessitats del mercat. Modificant-ne aspectes, sí, però en petita escala.
No hi ha conflicte generacional, doncs?
No. Crec que no. A veure, Llopart és una empresa familiar. Al final, treballes amb la família i hi ha molta confiança. Crec que el fet de treballar amb la família i per a la família també t’ajuda fins i tot a fortificar la relació.
Vostès són una excepció. Segur que ha sentit alguna vegada allò que caracteritza l’empresa familiar catalana: la primera generació la crea, la segona la fa créixer i la consolida i la tercera se la ven o la desfà. Ara mateix pense també en les bregues familiars que hi ha hagut en les dues primeres marques d’escumosos del Penedès… Vostès semblen un oasi de pau…
No. [Somriu]. Tampoc és això. Però sí que és veritat que hem tingut sort i que a la família fins ara no hem tingut problemes. També ara estem començant amb la incorporació d’aquestes sisena generació… amb mi. A poc a poc anem teixint el que serà construir aquest pont de generació a generació. És evident que treballar amb la família et dona molta confiança. De vegades, és cert que, si dones alguna opinió, potser t’ho endús a l’àmbit personal, costa més separar a l’empresa de família, però cal tenir les coses clares. Al final, som una empresa familiar, però alhora som una família empresària. Hem de preparar bé aquesta successió, també.
Mai han pensat de capitalitzar l’empresa, per fer-la créixer, venent-ne una part?
No. Això és una cosa que ens aporta molt de valor com a empresa familiar. Al final, el cent per cent de la propietat continua en mans de la mateixa família. I que duri, sí, sí. Tant de bo continuem tots ben avinguts. Crec que sí, que hi ha ha molt bona relació i que fins ara anem bé.
Noves generacions i noves tendències. Vostès fan vi ecològic. Com es va imposar aquesta nova tendència i què els va aportar?
L’ecològic… L’avi deia que al final el vi és un producte que tu et prens i que no és una peça de roba. És una cosa que et fiques dins el teu cos i que ha de ser pur, honrat, honest. Tant com es pugui ser. Des de la fruita fins al vi. Per tant, com menys coses hi hagis d’afegir, menys maquillatge -diguem-ho així-, més pur i més sa serà. A més, hi ha tota la qüestió de la sostenibilitat, del medi ambient. Aquesta filosofia ens ha acompanyat des del principi. Cuidar el medi.
No és una tendència, una moda, d’ara, ni una adequació a les normatives comunitàries…
No. Al final sempre hem tingut en compte la qüestió de la sostenibilitat. Entre l’any 94 i el 96, per exemple, tots els petits elaboradors estàvem situats al centre de Sant Sadurní. Llavors, els nostres avis van pensar de traslladar-nos on tenim les vinyes. Construirem la cava on és el centre de vinificació, perquè al final és una manera d’aproximar-se al territori, el raïm arriba sencer i amb la millor qualitat possible fas servir menys el tractor… T’integres al màxim al territori per crear el mínim impacte possible.
Tot l’escumós, tot el Corpinnat que fan és amb raïm de les mateixes vinyes?
No tot. Nosaltres tenim 102 hectàrees de vinya. Això és molta vinya. A més, hi ha el bosc. Som 400 hectàrees més, que hem de mantenir, amb una biodiversitat que hem de protegir. Comprem el raïm que necessitem en funció dels anys. Els darrers anys amb la sequera la producció ha baixat molt. Per tant, les necessitats han augmentat una mica més. Però, si ho fem i en comprem als altres, sempre intentem que sigui de proximitat. A viticultors que saps com tracten la vinya, com si fossin una extensió nostra.
Ha parlat molt del seu avi, ha fet referència al seu avi… Des de quan les dones a la seua família s’han incorporat a l’empresa? A vostè li ha resultat difícil o al remat ha estat una cosa natural?
Et diria que de sempre. Tinc la sort que a casa, encara que és un sector que és una mica més masculinitzat, però a casa no ho he viscut així, perquè des de l’àvia que ja formaven un equip. Ell i ella. L’àvia portava més la gestió i l’administració, la comptabilitat, i l’avi potser era la cara més visible, però també els valors que ell ens va transmetre són que formaven un equip. Penseu que hi ha gent que ens recorda que repartia targetes seves i de l’àvia. Per donar-li valor. Ell deia: “Som aquí perquè som un equip, perquè hem arribat junts”. Quan van recollir la Creu de Sant Jordi hi van anar agafats del bracet perquè el meu avi volia posar en valor tota la feina que havia fet la seva dona. Van transmetre aquests valors a la següent generació. Les meves tietes i la meva mare sempre han estat en igualtat de condicions amb el meus tiets. Això per a nosaltres és una cosa del tot normal: veure una dona que té responsabilitats…
Entenc que dins, sí. I fora?
De fora és veritat que és un sector més masculinitzat. Però crec que cada vegada hi ha més dones al capdavant. O més dones emprenedores i amb ganes de dir: “Ostres! Aquí estem!”. De vegades és una mica, no trist, però sí de dir: “Ostres! Per què cal indicar quan es fa una cosa que ‘és de dones’ o ‘fet per a dones’?” Quan comencem a normalitzar tot això, serà un gran pas per a aquest sector, per haver aconseguit aquesta igualtat.
Com vinculen l’enoturisme al projecte familiar?
Sempre hi hem cregut molt. Els avis en aquell moment sempre obrien les portes per visitar el celler. Ara crec que hem arribat a un moment en què estem molt consolidats i tenim un turisme de molta qualitat. Estem aconseguint contactar amb agències o amb el tipus de públic que s’interessa realment pel món del vi, que vol conèixer-lo més. Sobretot, els agrada la història que hi ha al darrere. Poder obrir les portes de la masia del segle XIV de la família, ensenyar-los el celler antic… Tot això…
Però això són ingressos reals, més recursos, o és només màrqueting?
Ingressos, no. Bé, són ingressos, però sense benefici. Al final, sí, és una manera de donar a conèixer i promocionar la teua marca. Més que no d’obtenir beneficis. Perquè al final tot això també té un cost de gestió de personal, en l’acompanyament de la visita, del producte. No ho fem per diners, sinó que és una comunicació. Volem transmetre el que som. Sempre diem que la persona que entra al celler quan en surt és un ambaixador més de la marca, perquè quan connectes amb la nostra història, amb el que hi ha al darrere, és molt més fàcil després que algú digui: “Sí, posa’m un Llopart, perquè em recordo el dia que hi vaig anar…”.
Ve gent de fora de Catalunya o d’Espanya que vingui al celler?
Ens arriba bastant gent d’Europa o dels Estats Units que venen a visitar-nos. Realment, són molt interessants. És gent que al final té un poder adquisitiu. Es poden interessar més les llargues criances… Sí, és beneficiós. Som oberts a donar a conèixer Llopart.
Just ahir mirava les les dades de l’Idescat i els escumosos són l’únic tipus de vi català que baixen en volum -tots baixen en quantitat-, però continuen sent alts en valor. Per això li demano si els estrangers, a més d’interessar-se per la història de la cava, acaben comprant-ne també els productes.
També. Però el nostre mercat es focalitza molt a Catalunya.
En quin percentatge?
Venem el 65 per cent dels nostres vins a Catalunya. El 15 per cent, a la resta d’Espanya. La resta és exportació. No volem que hi hagi un volum excessiu d’exportació, sinó que es mantingui de manera regular. Creiem que aquesta és l’exportació més sana. També volem que sigui més qualitativa. Fem el seguiment d’on va a parar el vi que venem. Pots fer-ne un control. Vas a aquell país i visites el client…
Vendre escumós a Espanya és complicat? Cada vegada que hi ha hagut una punta de tensió nacional o política amb la resta de l’Estat el producte que més se n’ha ressentit -perquè és el més fàcil d’assenyalar- ha estat el cava. Aquesta animositat perdura?
És veritat que hi ha moments polítics en què es nota una mica més o menys aquesta confrontació, però nosaltres tenim la sort que treballem amb distribuïdors de cada zona d’Espanya i que hi mantenim una bona relació. Sempre som oberts a intentar introduir-hi cada vegada més la marca. Sí que és veritat que al final parlem d’un Corpinnat amb la idea d’identificar-se amb un territori, però no hi posem un color. Venim d’unes vinyes i jo t’estic transmetem les vinyes. Deixem-nos estar potser de temes polítics. Parlem del vi i parlem de què hi ha darrere d’aquest vi.
Això és complicat. Si tu vas a un restaurant allà quan arribes al lloc de la carta on hi ha els escumosos la divisió territorial és ben evident. Els “caves” catalans han anat retrocedint en espai a favor dels que provenen d’altres punts.
Depèn de les zones i depèn del moment. De vegades et trobes amb alguns llocs on sents alguns comentaris, és cert. Però quan t’expliques, solen estar oberts a escoltar-te i entenen que tu vens un vi no un pensament polític. Ara, és cert que de vegades et trobes en situacions una mica incòmodes, per dir-ho així.
I no voldrien créixer molt més?
No. Crec que la idea sempre hi ha de ser, però el creixement ha de ser com el que hem fet fins ara. Has de marcar-te uns objectius, has de seguir un rumb, però la nostra idea no és créixer molt més. El que volem és consolidar-nos i continuar mantenint aquesta qualitat, que no volem donar mai per suposada. Evidentment, sempre que s’obre un client nou o que obres mercats en països nous això et fa il·lusió. És millor créixer que no créixer, però sempre d’uns certs límits. Tampoc la nostra capacitat productiva ens permetria fer ara milions i milions d’ampolles. I tampoc és això el que busquem.
Vostès fan vins tranquils: blanc, rosat i una etiqueta de vi negre… No tots els productors d’escumosos entren en aquestes àmbits…
De negre, en vam deixar de fer fa alguns anys. Ara en fem de rosat i de blanc.
Per què? Com va ser això?
Jo encara no hi era. Potser perquè la gent ens coneixia pels escumosos i volia buscar una cosa igual de fresca i el negre…
No va funcionar.
No funcionava tant. L’avi sempre es va penedir d’haver pres aquella decisió: “Jo volia seguir, però….”. Al final, allò no donava els fruits que es buscaven i, per contra, donava molta feina. Has de canviar els filtres, la teva maners d’elaborar. Fer-ho per un sol vi… Aleshores van decidir que no.
El rosat i el blanc conviuen bé amb el Corpinnat…
Sí, perquè són vins més frescos. El Carmí, el rosat, també permet, per exemple, aquests jocs dels enòlegs d’anar descobrint noves maneres amb la gerra de ceràmica. Els permet anar innovant una mica dins d’allò que podem fer.
Quines són les joies de la corona Llopart?
El Leopardi, no cal dir-ho, és la insígnia de la casa. Leopardi és el cognom de la família Llopart i té una història darrere. Fent unes obres de restauració al mas familiar vam trobar uns documents antics, onze pergamins, darrere una paret tapiada. Un d’aquests documents estava datat el 1385 i feia referència a un tal Bernardus Leopardi, que seria el primer avantpassat de la família del qual tenim documentació, que cedia el mas de la família juntament amb part de la finca, amb oliveres, blat i cereals, al seu germà. Per tant, podem dir que des de 1385 som aquí. Aquest Bernardus Lepoardi va ser l’origen del nostre vi escumós Leopardi, que es va dir així en honor seu. Fa 41 anys que és al mercat, és un producte consolidat i de molta qualitat. És molt elegant, té una bombolla extremadament delicada, representa molt bé aquesta manera d’elaborar nostra, de fer llargues criances però de mantenir alhora un punt de frescor, que no siguin vins pesats, sinó que siguin amables i delicats.
L’altra insígnia del llegat familiar és un vi escumós de tretze anys de criança, que vam traure a finals del 2021 com a homenatge als avis, als pares de la cinquena generació, que eren els meus avis. El meu avi va voler apostar per fer un monovarietal -l’únic monovarietal que tenim en els escumosos-, un xarel·lo, procedent d’una vinya d’uns noranta anys. El volia fer una llarga llarga criança. Més llarga de totes les que havia fet. Anaven provant i anaven dient: “Ostres, no, continuem un temps més, encara no”. Un temps més, un temps més, i quan ja van decidir que era el moment de traure’ls al mercat, el meu avi va morir. No va veure, doncs, mai sortir al mercat aquest producte que havia estat cuidant durant tretze anys. Vam decidir canviar-li el nom i en vam dir Llegat familiar, una mica per retre homenatge als avis, a tota la feina, a tot el llegat que ens han deixat i que nosaltres hem de continuar.
Guarden ampolles de cada anyada?
La política d’anar guardant ampolles no ens ha acompanyat tota la vida. Abans en guardàvem de manera més esporàdica. Ara sí que ho fem de manera més sistemàtica. En guardem 307 de cada anyada que van sortint de Leopardi, Ex vite, Original i Llegat Familiar. Tenim una enoteca familiar, que vam reinaugurar el novembre de l’any passat, per estructurar-la bé, amb un espai específic per al Llegat Familiar. Allà sí que guardem ampolles de cada anyada per anar veient com evolucionen. Les anem traient en petites col·leccions en format enoteca per fer-ne tastos verticals. Les solem traure de dos en dos. Destapem dos anyades familiars el mateix dia per fer-ne un tast estrictament vertical.
Li agrada el Corpinnat a vostè?
A mi, sí. [Riu]. Sí. Com hauria de dir que no?
