Fa més de 70 anys que La Mallorquina ocupa un dels espais centrals dels eixos comercials de Barcelona. D’un petit espai a les galeries Maldà especialitzat en roba de llit, l’empresa familiar que ara dirigeix Gabriel Jené és un dels emblemes empresarials de la Plaça Universitat, i s’apropa a la desena de botigues a una ciutat cada cop més competitiva. Llicenciat en econòmiques, l’empresari és una de les cares d’una transformació empresarial que serveix d’exemple per a tot un sector. També ho és fora de la botiga, d’ençà de la seva presidència primer de l’associació de l’empresa familiar del sector comerç Comertia i ara al capdavant de Barcelona Oberta. Crític amb les administracions, però esperançat de la possibilitat de dialogar amb elles, l’empresari assegura que les institucions del país “ja s’espavilarien” si tinguessin més responsabilitats que les que hi concedeix l’Estat espanyol. Amb la prudència a què obliga la representativitat, Jené seu amb Món Economia per debatre com es compra i com es ven a Catalunya al segle XXI, i tot el que passa al voltant de la botiga. Continuem amb aquesta conversa el cicle d’entrevistes mensuals que va encetar l’empresari gironí Joan Vila, sempre amb l’històric Queviures Múrria de fons i amb la companyia del seu propietari Ernest Pérez-Mas, fundador de Parlem.
Quina és la seva història amb La Mallorquina?
La Mallorquina és una empresa arrelada a la ciutat, amb tradició. L’any passat vam fer 75 anys, i ens trobem en la segona generació, en una etapa ja consolidada i madura. Comença el 1947 a les galeries Maldà, en un petit mòdul de 20 metres quadrats. El meu pare treballava a un magatzem tèxtil, i va veure que es venien moltes mantes. Això va donar peu a començar amb aquest negoci. De mica en mica va agafant els locals a les Maldà, fins a arribar a una superfície de més de 100 metres; i l’any 61 es trasllada a Plaça Universitat. El meu pare, juntament amb el meu oncle, van morir un l’any 91 i l’altre en el 92, relativament joves. Això ens dona peu a incorporar la segona generació a l’empresa.
En aquell moment, jo acabava de finalitzar la carrera d’econòmiques; i vaig entendre que hi havia l’oportunitat i la necessitat d’emprendre la modernització i l’adaptació de l’empresa als nous temps. Quan va morir el meu pare tenia la botiga de Plaça Universitat amb dues o tres persones; i en aquell moment calia posar mides als nous conceptes del consumidor. Així com ara les noves tendències del consum van amb la digitalització, en aquell moment es va encetar un procés de centralització del comerç. S’obre Baricentro l’any 85, als 90 Glòries, la Maquinista, l’Illa… Canvia la morfologia del comerç. El 95 obrim la botiga de glòries, i el 97 a Passeig de Gràcia. Aquella Mallorquina estava envoltada de botigues de conveniència, quan el Passeig estava molt allunyat del que és actualment. El 2002, l’arribada de les botigues de luxe ens fa pensar que és millor reubicar-nos. A partir d’aquí creixem, ampliem la botiga de Plaça Universitat i hi instal·lem la seu corporativa. Obrim a La Maquinista, a l’Aeroport… Amb el temps hem consolidat una xarxa de vuit botiges arrelada a la ciutat i en procés d’adaptació als nous temps.
Quins són els canvis, les decisions clau que heu pres per adaptar La Mallorquina als nous temps?
El canvi més significatiu és passar de ser una botiga a una marca. Per donar identitat al que vens has de deixar de vendre el que ofereix tothom. En el moment que les màquines a Catalunya es desconnecten i les empreses descentralitzen la seva producció, veiem que bona part del que fan els nostres proveïdors ho podem fer nosaltres. L’any 2004, doncs, comencem a dissenyar producte propi, amb col·leccions de llit, taula i cuina, bany i homewear.
I on es fabricava?
A la Xina, a l’Índia, a Pakistàn i a Turquia, bàsicament. A la Xina ja no comprem pràcticament res, només alguna cosa de fibra. A l’Índia encara comprem taula i cuina. A Turquia comprem molt, especialment llençol, amb l’avantatge que la producció és molt més local. També comprem a Portugal i a alguns majoristes de Centreeuropa.
A Catalunya no es fabrica res…
Zero. A Catalunya pots trobar traders, grans compradors a qui et pots adreçar per buscar coses específiques per a la teva col·lecció. Però no són fabricants.
És un problema que no hi hagi producció de tanta proximitat?
Bé, comprar a Portugal i a Turquia és proximitat. Si has de portar-ho tot en contenidors de l’Índia… Hem de dissenyar gairebé nou mesos abans de la temporada, tenir el producte comprovat sis mesos abans, començar a fabricar, que triga tres mesos. Més un mes de transport, quan t’arriba pràcticament estem començant la temporada.
I a més el transport s’ha encarit moltíssim, oi?
Des de la pandèmia el cost del contenidor moltes vegades no et compensa. Aquesta ha estat la principal transformació de l’empresa. Ara hem de comprar, pagar, vendre i cobrar. L’estructura financera de La Mallorquina canvia moltíssim. Aquí el circulant no te’l suporta el proveïdor, l’hem d’aguantar nosaltres, perquè els venedors xinesos o indis et demanen la carta de crèdit. Això t’obliga a invertir molts recursos, perquè anticipem tota la col·lecció de la temporada. La capacitat financera ha de ser potent.
Quantes empreses familiars han estat capaces de fer això a Barcelona?
Textura ho ha fet, però poques més. Hi ha les grans; Zara Home, Hàbitat… Però les botigues de barri tenen proveïdors locals que fan el que fem nosaltres però per a botigues, no per al client final. No és el mateix ser un comprador que treballar per una col·lecció; nosaltres fem la paleta de color de cadascuna i demanem el fabricant que els faci segons els nostres dissenys.
És el comerç històric barceloní conscient d’aquesta importància d’esdevenir marca?
Has d’estar una mica estructurat per fer això, tenir poder de compra. L’any 2002 creem Comertia amb el Cottet, el Benito, el Casas, el Vidal i La Mallorquina. Allà volíem identificar empreses amb vocació de lideratge, amb marca reconeguda i un projecte de futur; i només aquests hi podrien formar part. Buscar un espai on transmetre coneixement. Casas, per exemple té marca pròpia. Cottet també, i Vidal. Aquest diàleg ens anima a fer aquest pas, que és molt transgressor. L’avantatge és que tens molt més marge, perquè el producte que tens només el tens tu.
El seu pare s’espantava quan li explicava aquesta mena de projectes?
El meu pare no se’n va assabentar, perquè mor l’any 92 i tot això va passar el 2004. Però abans vam tenir moltes baralles. Ell era botiguer, tenia una altra mentalitat. Si Déu li hagués donat salut, no hauria participat d’aquell negoci-botiga, hagués fet altres coses.
Hi ha al país la mena d’empreses que esmentava, amb projecció de futur, més enllà d’uns quants bolets?
Hi ha molts casos. Catalunya té una singularitat comercial molt potent. Des de l’Ametller, per exemple, no deixa de ser un colmado, però ho fa d’una manera molt específica, amb producte propi i de valor afegit.
Les persones que feu això a les empreses responeu a un patró similar?
El Sílvio Elías de Veritas, els Furest… Moltíssimes empreses. Els Facial…
N’hi ha de nous?
El David Sánchez, de Dormity, és primera generació, i té un empori de botigues de matalassos. Els seus pares venien matalassos a les parades dels mercats. Ell va entendre que s’havia de fer evolucionar el negoci: va crear la marca, va fer producte propi…
És aquest l’únic futur de les botigues?
O vas per l’especialització o busques una gestió molt potent de la marca. Si a una botiga d’esports vens sabatilles Nike, Reebok, Adidas… No te’n sortiràs. Aquesta gent té un poder sobre tu que et farà ser poc més que un comissionista, amb uns riscos que has d’assumir tu. O t’escapes per l’especialització, com en el cas de Queviures Múrria, o vas a un producte sobre el qual tinguis tot el control.
Què significa internet per a la marca?
És una oportunitat. Treballem exactament com si fos una botiga. Cada dia has de reformular la teva pròpia web. Nosaltres estem sobre el 20% del total de les vendes, que està molt bé. Mango, per exemple, està al 40%, que és una exageració. Ens ha anat molt bé a internet des de la pandèmia, abans erem uns desgraciats, no veníem res. Llavors teníem una bona estructura web, amb molta usabilitat, però veníem poc. Amb el confinament, quan tanca tot, la gent només compra coses de casa, i se’ns dispara la venda en línia. Un cop tornem a l’activitat normal allò baixa, però acabem en un esglaó totalment diferent del que teníem abans.
Com pot sobreviure un negoci a internet com el seu en el món d’Amazon?
Si tu vols vendre conveniència –un cargol, una estufa–, un marketplace és ideal. Però quan vens experiència necessites la teva pròpia música al mercat digital. Transmetre les teves col·leccions, la combinabilitat del producte… Que la gent s’hi senti identificada. Nosaltres venem a Amazon commodities, coses de conveniència. Però quan ofereixes una cosa més, necessites el teu propi espai. No veuràs Zara o Versace a Amazon. Ells tenen la seva pròpia capacitat per persuadir el client a través de la marca i el punt de venda. L’omnicanalitat passa per això, no per Amazon. El producte que ens fa singular, ningú el passarà per allà.
Estem en crisi?
Sí. Hi ha una crisi important de demanda interna. Però Barcelona té un component turístic molt potent.
El turisme salva les botigues de Barcelona?
Les del centre sí. Les de barri no ho sé. El centre guanya bé la lliga perquè té el complement del turisme, que genera demanda i indirecta. Però la demanda interna està afectada per la inflació, pels carburants… Per tot, als consumidors d’aquí i als de fora. Durant l’agost es comença a notar que hi ha menys turista alemany, perquè allà tenen una considerable crisi industrial. Però aquí hi ha moltes derivades que fan que el consum es sostingui: esdeveniments, congressos… Gent que ve aquí per motius diferents, però que gasta.
Us sentiu agredits quan certs polítics diuen que s’ha de reduir el turisme a Barcelona?
Tots lluitem per un turisme de qualitat, més selectiu. Aquest estiu han vingut menys turistes que el 2019, però han gastat més. El shopping és el 35% de la despesa que fa un turista a la ciutat. Si ve un turista de més valor afegit, que gasta més.
Això com s’aconsegueix?
Fent promoció.
Són bones les campanyes que es fan a Barcelona? Ajuntament, Turisme de Barcelona…
L’Ajuntament no fa campanyes, les campanyes les fa Turisme, Fira de Barcelona o les empreses. Aquí mirem de persuadir que a Barcelona passin coses, esdeveniments. Es fan moltes coses, no totes tan grans com un Mobile o un Primavera Sound, però que acaben generant una activitat molt bèstia. El calendari firal és potentíssim. Després, les mateixes empreses: HP porta a Barcelona convencions, McDonald’s també. Louis Vuitton faran la presentació mundial de la seva col·lecció. Tot això genera.
Tot això, a més, està molt desestacionalitzat. Aquesta gent fa un turisme que no té res a veure amb el que fem nosaltres, de Sol i platja. Aquest ningú el promociona. Per tant, es tendeix a buscar un turisme de més qualitat, i això la ciutat ho ha fet molt bé. El Mobile es fa al febrer, que fot un fred… I la ciutat s’omple.
Com han conviscut des de sectors dependents del turisme amb una administració municipal que hi estava en contra?
Reclamant que tot això passi. Nosaltres com a Barcelona Oberta hem estat fins ara a Turisme de Barcelona, que ara no sé si ens voldran. L’entitat està molt per sobre del Gabi: representem tots els eixos comercials de Barcelona. Així que ells sabran. Som molt prescriptors de que tot això passi.
Per què no sap si el voldran?
Perquè anava amb la candidatura d’Eines de País a la Cambra.
I què?
Això demana-ho al senyor Santacreu. Poden castigar la persona, però no l’entitat. El dia 23 hi ha plenari de la Cambra, i nomenaran el nou comitè executiu de Turisme de Barcelona. Si no hi és Barcelona Oberta… Podem fer les coses fora de Turisme de Barcelona. Però el més lògic és que ho fem a dins.
Igual volen que dimiteixi…
La representació de Barcelona Oberta la puc exercir jo com la pot exercir un altre membre.
La candidatura de Va d’Empresa són sectaris?
No sé si ho són. Tindran els seus arguments. El que hem d’intentar nosaltres és buscar vies d’entesa. Una Cambra unida ha de ser l’objectiu de tots.
Com valora la figura de Jordi Clos com a nou president de Turisme de Barcelona?
En Jordi Clos és un gran hoteler, que garanteix que es faran bé les coses. Té molta experiència. Pot ser bo que la seva figura serveixi de trànsit perquè Turisme de Barcelona incorpori noves generacions, i que incorpori els actors que representen el turisme de compres a la ciutat. Fa més de 30 anys, l’organisme es constitueix per hotelers, perquè la ciutat no tenia hotels ni era turística. S’ha fet una gran feina. Però ara el turisme es basa en l’economia del visitant, que no és només pagar habitacions. És shopping, restaurants, cultura, mobilitat… És parlar de ciutat en termes d’externalitats positives i negatives en un lloc on passen més coses que no només el turisme. Em sembla bé la seva figura des del punt de vista de l’ordenació. Val la pena consolidar un bon aparell de gestió i tenir una mirada llarga.
Quin rol ha de tenir l’Aeroport de Barcelona en l’atracció d’aquest nou turisme que reclama?
Les empreses prenen la decisió de venir o no a la ciutat en funció de l’accessibilitat de l’Aeroport. Si ets a Tòquio, a l’Orient Mitjà o als Estats Units i per venir a Barcelona has de fer una filigrana de dos o tres avions, la ciutat surt de l’equació. Si hi ha vols directes, això no passa. L’ampliació de l’Aeroport és necessària des d’aquest punt de vista.
Barcelona deu ser la ciutat del món que més projectes d’ampliació té per al seu aeroport.
Segurament. El principal problema que tenim amb l’Aeroport de Barcelona és que depèn d’una gestió centralitzada. És un model aeroportuari únic al món, que una única empresa governi el que passa a tots els aeroports d’un estat. El que és sa és que els aeroports competeixin entre ells. Si Barcelona fos competidor de Madrid i tingués una gestió descentralitzada, no veuríem això.
Gestió pública o privada?
Publicoprivada, és indubtable que en una primera part hauria de ser així. Com a país no serem prou madurs si no acabem d’abordar el tema.
Amb projectes com aquests tot són problemes: Aeroport, energies alternatives… i s’acostuma a acabar no fent res. Som prou madurs?
Hem d’abordar les coses amb molta més determinació. Potser si tenim l’oportunitat de gestionar tot això des d’aquí, aquests problemes no hi siguin…
Segur? La Generalitat no destaca per l’eficàcia…
Si tingués la responsabilitat de fer competitiu l’Aeroport de Barcelona i que aquesta no depengués d’un organisme central a Madrid, s’espavilarien més.
Si la Generalitat gestionés les infraestructures del país, creu que els empresaris catalans tindríeu més a dir?
Sense cap mena de dubte. Aquí podem presumir d’una col·laboració publicoprivada molt important. Hi ha una xarxa molt important d’empreses representatives: Cercle d’Economia, Femcat, Pimec, Foment… Hi ha moltíssima capacitat d’interlocució.
El Cercle d’Economia ha de ser un interlocutor polític?
És un interlocutor econòmic.
Però ara està parlant de política.
I Pimec també ho ha fet.
Els empresaris han de fer una interlocució política perquè els seus interessos depenen de decisions de les administracions. El Cercle d’Economia també?
N’està fent. És necessari, les organitzacions necessiten prendre posicionaments respecte de decisions polítiques, i denunciar aquelles que es consideren ineficaces.
Pimec està clar a qui representa, Foment també. A qui representa el Cercle d’Economia?
Un conjunt de grans empreses que intenten prescriure un determinat model econòmic. És un think tank.
Quan aquestes entitats que representen els empresaris han intentat fer valer la seva veu a Madrid, no han aconseguit res. No ens hauria de fer reflexionar, això?
Tenen molt arrelament: molta afiliació, pressupostos importants. Se senten amb massa crítica suficient per moure’s en aquest camp. El problema és de país, no només de les entitats empresarials. Fa molts anys que topem amb una paret sempre que fem una proposta política, econòmica, fins i tot social.
És un problema de teixit empresarial? Perquè el capital que mana a Madrid s’assembla molt més al Cercle que no pas a Pimec o Foment.
Possiblement. A Madrid el club de l’Ibex pesa molt.
És optimista respecte de l’actual etapa política? El fet que l’esquerra espanyola necessita l’independentisme pot canviar les coses?
Soc optimista perquè iniciem el procés de resoldre un conflicte que ha creat molta inseguretat en el país. Si podem normalitzar unes relacions que ens permetin avançar, és molt positiu.
Que es normalitzi la relació política entre l’independentisme i el PSOE o Sumar no vol dir que els grans temes –fiscalitat, infraestructures, inversions– s’arreglin.
És cert, és complicat. Això pot venir d’una cohesió política entre tots els espais sobiranistes per reclamar conjuntament tots aquests problemes de país que en aquest moment no s’estan solucionant. Però l’espai està molt trinxat, no hi ha gaires possibilitats d’acord.
I a Barcelona? És optimista amb el model de ciutat que ve?
Hi ha un canvi de tarannà important des del punt de vista del diàleg. No sé si ens acabaran fent més o menys cas, però ens veiem més propers a participar dels processos transformadors de la ciutat. Tot dependrà de com acabi el govern de Jaume Collboni, de la governabilitat que hi hagi. Veiem en molta estima la seva alcaldia, però la governabilitat consolidarà una manera de treballar o una altra. Ens preocupen molts temes de mobilitat, la resolució del tema de Consell de Cent, seguretat, neteja… tota la gestió de l’espai públic.
La manca de diàleg que enlletgíeu al govern d’Ada Colau ha tingut efectes concrets sobre el comerç de Barcelona? Els ha anat pitjor per no poder participar d’aquests processos que esmentava?
Evidentment. Hem tingut molts problemes de mobilitat, començant per l’urbanisme tàctic i acabant per la reconfiguració de la mobilitat a l’Eixample, on la mobilitat és cada cop més limitada. Per això, el visitant té cada cop una pitjor experiència a la ciutat, i això allunya que prenguin la decisió de venir, com la prenien abans. No és un problema de si hi ha o no més cotxes, sinó fer més accessible el centre de la ciutat per al vehicle privat. És un element essencial per al comerç del centre de la ciutat.
Els comerços de Consell de Cent no estaven pas descontents amb aquesta iniciativa.
No, segur que no ha estat negativa per als interessos dels comerciants del mateix carrer. Parlem d’una reconfiguració important de la mobilitat del centre de Barcelona. Això a la llarga tindrà conseqüències. Evidentment per als propietaris dels edificis de Consell de Cent és molt positiu, però a la resta de la ciutat necessitem un marc d’ordenació dels espais molt més gran. Aquesta transformació es fa sense cap mena d’estudi econòmic, d’impacte en la mobilitat… Això té conseqüències.
