Cristina Gutiérrez (Hamburg, 1967), ens rep al bell mig del Baix Montseny amb un somriure d’orella a orella després de rebre el premi WeGate per a dones emprenedores gràcies al procés d’expansió de l’empresa familiar, La Granja, un projecte que va néixer als anys 80 a Santa Maria de Palautordera. Avui ja està present a Madrid i Andorra i, pròximament, als Estats Units i Gran Bretanya, amb una revolució de com educar infants i adults en un ambient natural.
Has rebut el premi WeGate a dones empresàries. Què suposa per a tu?
Tots els reconeixements són bonics, i sobretot quan tenim una edat i fa tants anys que estem treballant amb un projecte que té sentit. D’alguna manera el reconeixement és agradable, però per a mi el reconeixement és quan aconsegueixo, dins de la meva feina, canviar el món, quan hi ha bon rollo dins de l’equip, quan aconseguim junts els objectius que ens hem proposat, quan malgrat les circumstàncies dels últims dos anys, que el món ens està en contra, poden continuar sent sostenibles. Per a mi aquest és el gran premi, poder continuar amb la nostra feina i amb el que volem fer juntament amb l’equip que hem muntat. El gran premi és anar a treballar cada matí amb ganes.
El premi buscar fomentar l’esperit empresarial entre les dones. Ara bé, fa molts anys que es parla del sostre de vidre, però no sé si tens la sensació que quan algú trenca aquest sostre i arribar a rebre un reconeixement europeu, com és el teu cas, es dignifica tant com s’hauria en l’àmbit empresarial.
Evidentment, es nota que es volen canviar les coses, però el que passa és que moltes vegades se segueixen volent canviar les coses des de la mirada de l’home, la mirada masculina o la mirada amb la qual fins ara havia funcionat el món. I està clar que el món no funciona gaire bé, als fets em remeto, pràcticament ens ho estem carregant tot. Aleshores, penso que aquest segle és l’era de la dona o, en tot cas, del lideratge femení. Entenent aquest lideratge com aquell lideratge conscient, aquell que no és canibalisme, que és més ecològic i més respectuós amb les persones. Al final és un lideratge que no es basa només a anar a treballar és un lideratge que no s’avergonyeix de la vulnerabilitat, però que no es confon amb debilitat, sinó que accepta que com a humans i que com a tals hem de saber treballar amb els que treballen amb nosaltres o els clients, que són aquells als quals servim cadascú de nosaltres.
Què creus que li ha aportat a La Granja aquest lideratge femení?
Està clar que el lideratge femení, el de tot l’equip, no només el meu, perquè aquí quasi tot som dones treballant, de fet el 94% de la plantilla som dones. Aleshores, tota la direcció de La Granja és femenina, el que ha aportat és aquesta sensibilitat i anar més enllà. Ser capaços de trencar barreres amb menys estereotips que sí, per exemple, un ho hagués fet un home amb la mentalitat que s’espera alguna cosa d’ell. El fet de ser una dona, que d’alguna manera ningú s’espera res de nosaltres perquè hem tingut més llibertat. I és que dels homes s’esperen moltes coses, de les dones no tantes. En el moment que tu fas coses diferents i amb sentit i lluites per això, d’alguna manera, se’ns permet fer-nos un forat. Ara jo he hagut de lluitar molt i molts cops ningú m’ha entès el projecte que jo estic fent, perquè la gent pensava que jo era una mica perroflauta… Però, ostres, la nostra feina és molt seriosa, molt més que un economista de qualsevol multinacional. De fet, a aquesta gent els estem formant ara mateix. I el que veig és això, moviments que ara, sortosament, comencen a canviar, sobretot allò que té a veure amb les relacions humanes i recursos humans. De fet, la mirada cap a les persones dins de les companyies també està canviant i ara veiem com es té molt més en compte la persona en si i que és un humà amb tot allò que comportat.
Però, tot i això, no ha estat fàcil, hem lluitat molt, però bé, com estem aquí, en un entorn rural, perquè a més de dones, també som rurals, que encara és molt més complex, perquè que arribi fins aquí gent vàlida i bona a treballar aquí, no és el mateix que treballar a la ciutat amb totes les comoditats, de fet aquí no tinc ni wifi.
És clar, per què aquest reconeixement, et dona ales, o et confirma, que La Granja és un projecte sòlid que es pot portar a molts més llocs dels que esteu presents i crear nous centres com el que teniu a Santa Maria de Palautordera o a Madrid?
Evidentment, aquest reconeixement ens el donen perquè consideren que estem fent bé les coses i se’ns obre una porta a inversors que vulguin invertir. De fet, no només estem aquí, a Santa Maria de Palautordera i a Madrid, sinó que també estem presents a Andorra i ja hem firmat amb Londres, Múrcia, pròximament a Califòrnia… i el WeGate me l’han donat perquè el procés d’expansió ja havia començat i ara veuen que som molt disruptius com a negoci, com a empresa o com a pime. Perquè mai s’havien fet rèpliques, expansions o franquícies, com vulguis dir-ho, d’una empresa com aquesta, basa en l’educació emocional per on passen 20.000 nens cada any, que treballem amb milers d’adults i això ens fa disruptius. Però abans, fa deu anys, a mi em deien que això era impossible de replicar-ho, però les dones a vegades som molt tossudes i quan creiem alguna cosa som molt pesades i no parem fins que ho aconseguim, i la tossudesa pot ser un defecte, però també és una virtut si la saps equilibrar.
Vau començar el procés d’expansió en un moment complicat per culpa de la covid. Com heu sortit d’aquesta crisi aconseguint que el negoci segueixi sent, no només viable, sinó que creixi?
Va ser complicat. I potser penses que soc una flipada amb el que et diré, però penso que les estrelles s’han confabulat a favor nostre perquè molts cops hem tingut moltes dificultats molts cops. Primer perquè treballar amb l’educació emocional ningú sap ben bé que és a vegades. Però bé, vam començar a treballar l’any 2004 amb això de manera molt intensa i el 2012 ja teníem una metodologia establerta, el 2017 vam demostrar la metodologia científicament validada amb un grup de la Universitat de Barcelona. Durant aquest temps hem treballat amb el Barça, amb Sant Joan de Déu, vam treballar amb diverses universitats Clar, nosaltres vam tenir un know how molt potent que provocava canvis i que era real. Tot aquest coneixement estava preparat per l’expansió, però nosaltres pensàvem que primer s’havia de fer tot molt bé i després començar a créixer, a expandir-nos.
El fet és que jo soc molt rigorosa, molt organitzada i molt planificadora. Vam començar el projecte d’expansió el 2009 i quan vam obrir Madrid al cap de sis mesos ens van tancar tot per la Covid. Van ser set mesos només aquell any, quan la gent va estar tancada 3 mesos. Això va ser molt complicat, jo pensava que això no seguia i no sabia si podríem continuar. Tant l’esforç i anys de feina i al final això s’acaba així.
Però mira, crec que vam prendre les decisions des de la valentia i no des de la por durant la pandèmia. Vam obrir, ens vam arriscar, vam treballar gratis, vam ajudar i ara, després d’aquest impàs en el qual vam demanar totes les ajudes, préstecs… per poder sobreviure perquè nosaltres quan ens vam tancar teníem diners per aguantar només cinc mesos. En l’àmbit estratègic i empresarial són molt conservadora, perquè intento no demanar préstecs a tort i a dret, sinó que soc molt prudent.
Quan tot això va acabar, la gent estava fatal amb la pandèmia i seguim estant fatal. Aleshores, tots aquells que deien que les emocions són collonades, de sobte van començar a apropar-se a nosaltres i vam començar a treballar i ara estem treballant moltíssim. Tot això ens ha permès continuar.
El que també vam fer durant la pandèmia va ser continuar treballant per l’expansió. Recordo que durant l’octubre del 2020 vam decidir començar a obrir els Estats Units i començar a treballar per això i avui dia ja està en marxa i probablement d’aquí poc ja tindrem un inversor perquè hi ha molt interès. De fet, el 2021, en mig de la pandèmia vam firmar amb Andorra i Múrcia. I és que això és resultat de la conjura interna, que vam decidir que si moríem, moríem amb les botes posades i lluitaríem fins a l’últim segon del partit, perquè mai saps quan pots marcar el gol. Aquest premi el que ens donarà és visibilitat, i no només del projecte sinó de què és l’educació emocional i de què ha arribat el moment que els humans anem a treballar puguem ser humans, que allò no sigui una trinxera.
Ara comentaves, i ja tirant més cap al model de negoci, aquests nous centres que obrireu ho fareu vosaltres directament?
Tenim model franquícia i model inversió directa. De moment Madrid sí que és una inversió nostra, però la resta seran franquícies. Però no descartem que, en un futur, que puguem entrar com a inversors en una de les franquícies. El que sí que fem és escollir molt bé la persona que vol fer la rèplica, perquè nosaltres no venem qualsevol cosa, t’ho has de creure.
Ara que parlàvem de guanyar diners, ja fa anys que es demana que el teixit empresarial català guanyi múscul. Molts cops es diu que les pimes miren abans pels marges a curt termini que no a fer inversions estratègiques. Vosaltres, heu fet el contrari, i l’empresa segueix creixent, potser deixeu de ser una pime…
De moment som una pime i molt orgullosos, perquè al final les grans empreses estan molt bé, però el múscul del nostre país són les pimes i és on hi ha tot aquest amor i la mirada més humana cap a la feina. Nosaltres quan vam començar el projecte d’expansió el vam basar a fer arribar l’educació emocional a tots els racons del món. Aleshores, el que ens ha empès a tot això és el sentit i si hi ha aquest sentit arriben els diners. Que el sentit sigui només guanyar diners fa que la gent que treballa en un projecte no se’l cregui i marxi. Aquí nosaltres no tenim rotació perquè aquí la gent treballa per alguna cosa més que un sou, treballa per canviar el món. Aleshores crec que les feines han de tenir sentit perquè així els teus treballadors no marxin al millor postor. Tenir un equip consolidat, que s’ho creu i que cada dia té la il·lusió per anar a treballar no és fàcil, però sense el sentit és impossible.
Per nosaltres créixer econòmicament… la veritat és que prefereixo créixer amb la felicitat dels meus equips, prefereixo valorar el talent perquè volem i busquem el benestar dels treballadors que comença per cadascú i com viuen les coses. Això passa pel benestar i l’excel·lència cap als meus clients, tots, i que cadascú que entri a La Granja se senti especial i que un cop surti ho faci emocionalment més intel·ligent. Aquí tothom sap, des de la cuinera fins a la direcció és que volem que tothom que surti d’aquí ho faci emocionalment més intel·ligent, sigui qui sigui.
Parlàvem de la crisi de la pandèmia fa una estona, ara hem entrat en una altra crisi, ara és energètica. La Granja és molt gran, mantenir-la deu costar. Com ho esteu portant? Repercutiu el cost energètic als vostres clients?
No podem repercutir als clients un 10 o un 12% el cost de l’energia. Aquest any hem repercutit un 4% el preu i l’altre sis per cent me’l menjo. Guanyarem menys, però som una empresa social i això va per davant de tot. El 2021 vam posar plaques solars i la cosa és que ara estem pagant com si no haguéssim posat aquestes plaques, però clar si no hi fossin pagaríem el doble. A més, al febrer se’ns acaba el contracte i posarem més plaques solars perquè si no és inviable. Conec gent que ha tancat perquè no pot pagar la llum. Vam superar la crisi de la pandèmia. Vam viure la crisi del teletreball, això va descohesionar l’equip i hem fet la feina per tornar a ser un equip, tornar a ser una família, aquí i a Madrid. Amb la crisi energètica podria decidir retallar costos, però hem fet tot el contrari hem gastat més que mai en formació perquè hem de ser més equip que mai perquè hem de ser més conscients que mai amb aquesta crisi energètica. Necessitem resiliència i, sobretot, ja que el món mossega, que com a mínim entre nosaltres no ens mosseguem.
Sou una empresa familiar, tu ets la segona generació i aneu cap a la tercera. Com està sent la incorporació de la família al negoci, perquè no sempre és fàcil…
Ho portem força bé. El fet de ser educadors emocionals fa que gestionem molt el que sentim i podem regular-ho. Una empresa familiar és com un fill més, jo sempre dic que La Granja seia a la taula quan sopàvem amb els meus pares. L’empresa forma part de la família, és com un fill. Aleshores, aquest llegat l’he transformat i espero que la meva filla, que ja està treballant aquí, faci seva La Granja. Darrere el que estem fent hi ha una estratègia compartida, és a dir, la meva filla no va venir aquí a veure el que feia, sinó que ha estat dissenyat expressament. El primer que vam decidir va ser que si volia treballar aquí primer havia de treballar fora, en una altra empresa. A més, jo tenia molt clar que si venia a treballar era perquè volia, no perquè era el negoci familiar. I al final, enmig de la pandèmia, la meva filla em va dir que volia treballar en una feina amb sentit i no només vendre. Aquí va ser quan vam fer el pas i al cap d’un any va entrar a treballar.
Des d’aleshores hem fet un procés en el qual ha anat passant per tots els departaments de l’empresa i, a hores d’ara, té tots els departaments coberts en aquest any i mig. Cada cop que anava a un departament nou ella tenia la llibertat per veure que feia. Per exemple, amb el departament de comunicació i màrqueting l’ha millorat exponencialment i ho ha fet superbé. Un any i mig després ja se sent còmode i de fet, ja t’ho avanço, però l’any que ve tenim previst que ella sigui la directora de La Granja Barcelona, el vaixell insígnia.
Per acabar, us sentiu ajudats per les administracions?
Soc molt crítica amb els polítics. Tot és mentida i no té sentit. Jo formo part de Pimec perquè els polítics fan quan tu et queixes, però molts cops sento que la meva feina li tocava fer-la a la política. Aquí estem salvant persones.
De fet, l’Antoni Cañete sempre diu que la transició acabarà quan les pimes estigueu al pont de comandament…
Total, és que es passen el dia barallant-se, és que no sé que fan. Si els tingués aquí suposo que entendria moltes coses. A mi molta gent em diu “hauries de portar els polítics, que se sabrien de què va la pel·lícula” perquè clar, no té sentit i tothom ho pensa. Es van barallant i, mentrestant, ja poden caure bombes.
Per exemple, jo he demanat ajudes de tota mena, subvencions… i encara espero que em donin els diners de les subvencions que ja m’han donat per contractar joves, etc. Jo estic supercontenta perquè dono feina a dones de més de 50 anys, perfecte, però perquè jo soc una empresa que soc prudent i tinc uns diners al banc que els estic avançant, però tinc aprovades les ajudes i encara no he rebut ni un euro. Ara al desembre farà un any que he contractat quatre persones amb l’ajuda famosa aquesta, que m’havien de pagar al cap de tres mesos, i una merda al cap de tres mesos. Al final si ets una empresa sanejada pots aprofitar i aguantar el tipus.
També vaig demanar una ajuda per la instal·lació de les plaques solars el desembre passat. Encara espero. Aleshores, jo les ajudes que rebo és de Pimec i de les organitzacions petites que entre nosaltres ens ajudem. De fet, jo conec totes les ajudes perquè soc sòcia de Pimec, perquè són ells qui m’ajuden i no pas el Govern. Sí que fan coses, els NextGenerationEU, que jo n’he demanat uns que perquè tinc una companya que és experta, que si no és impossible demanar-los, has de fer un màster. Has de tenir un enginyer per demanar uns NextGenerationEU, de fet per demanar-los vaig haver-me de gastar 2.000 euros en un arquitecte, només per poder presentar la sol·licitud i a veure si em diuen alguna cosa…
No han arribat els NextGenerationEU, no?
Ni han arribat ni m’han dit res. Perquè jo soc confiada i crec que el que diuen és veritat, però ara estic ja pensant si em pagaran mai els diners de la contractació d’aquestes quatre persones o no? Perquè jo els vaig fitxar gràcies a això. Si jo veig que en un any no m’ho paguen, tota aquesta gran mentida farà que quan tornin a sortir aquestes ajudes jo decideixi no agafar aquestes persones. És tot tan complicat que a la que fem alguna cosa potser tot el problema ja ha passat.
A més, hi ha molts problemes relacionats amb la salut mental, i jo treballo en la prevenció, que és treballar en la salut emocional i jo no tinc ni ajudes ni cap subvenció… res de res. Ara si em ve un polític i em vol ajudar i soc capaç d’enviar-lo a la merda, literalment. Perquè, ho sento, que vingui i li ho explico. Tinc totes les raons, estadístiques… de tot el que està passant. Aquí estem salvant el cul a molta gent i ho trobo indignant. Per a mi no serveixen per res, a part de per gastar molts diners. Aquí som quatre gats, dones, rurals i estem començant una revolució a escala europea i mundial. Pot ser que s’ho pensin. És vergonyós, tot són interessos. En les empreses socials no hi ha aquests interessos. Jo vull veritat i a mi no m’enganyen tal com no enganyen a qualsevol persona que llegeixi un diari. Ja no ens poden enganyar i no parlo només de Catalunya i Espanya, sinó també a Europa, això va per a tots. Des del món empresarial potser podem començar a canviar les coses. La dignitat surt de les empreses, però a vegades les empreses són el lloc on et trituren com a persona i és un lloc que fa mal. Aquesta és la part que hem de millorar.
