Després de perdre 75 votacions en només un any, la cada cop més tremolosa majoria que fonamenta el govern espanyol sembla encaminada a una nova derrota només començar el curs 2025. El darrer Consell de Ministres de l’any, celebrat el 24 de desembre, va servir per tirar endavant a correcuita el Reial decret pel qual Moncloa recupera l’impost a les energètiques, després del terrabastall de la més que retallada reforma fiscal que Pedro Sánchez va intentar tirar endavant el passat novembre. El dibuix del gravamen, tal com consta al Butlletí Oficial de l’Estat, demostra la munió de concessions que Sánchez ha fet al Partit Nacionalista Basc i Junts per Catalunya per atraure’ls a les seves posicions: mentre el mateix text de l’RD recull la possibilitat de revisar-lo per convertir-lo en figura impositiva, fet que permetria que les hisendes forals basca i navarresa el puguin gestionar, els enrevessats beneficis fiscals a les inversions estratègiques en renovables semblen una resposta directa a l’exigència juntaire de no posar en perill els projectes de Repsol al voltant de la petroquímica tarragonina. El tribut, però, no està més a prop de ser aprovat que ara fa una setmana, amb suports necessaris a esquerra i dreta de la coalició governant que pràcticament garanteixen un vot negatiu.
L’empresariat, malgrat l’oposició explícita que hi han llançat en el darrer mes, roman raonablement confiat davant la incapacitat de Moncloa de sumar la majoria necessària. Fonts del sector, malgrat mostrar-se crítiques amb el tribut, es reiteren “convençudes” que no hi ha possibilitats de tirar endavant. “No sumaran, i no es ratificarà l’acord”, llegeixen des del teixit energètic. Tot i els equilibris, cada cop menys realistes, que ha de superar Sánchez per tirar endavant el projecte, les companyies afectades continuen posant el crit al cel. En una recent entrevista amb el diari El Mundo, el CEO de Repsol, Josu Jon Imaz, alertava que el moviment fiscal “lliga la mà a l’esquena i posa una bola de ferro al peu” de la indústria. Ha fet, a més, diversos esments a les inversions que, assegura, perillen al Camp de Tarragona, en un posicionament que atia el rebuig de Junts a la proposta. Malgrat el silenci d’altres grans companyies, Imaz assegura que “altres no parlen tant, però faran el mateix” que Repsol: retirar aquelles apostes que no siguin rendibles si el pes impositiu és massa elevat.
Les grans energètiques de l’Estat, val a dir, han mantingut uns importants beneficis durant el curs, si bé els fonaments d’aquells guanys “extraordinaris” que van acabar justificant l’impost el 2022, segons apunten des del sector, “han desaparegut”. Especialment en el sector petrolier: els marges de refí, el gran motor dels balanços de les firmes més grans de la indústria, s’han anat esvaint, fins al punt que la mateixa Repsol ha registrat un descens del resultat net del 36% en els primers nou mesos de l’any, fins a uns –gens menyspreables– 1.707 milions d’euros. Similar ha estat el comportament d’altres firmes refineres de l’Estat, entre les quals consten algunes de les que més es van beneficiar de l’espiral inflacionista de la sortida de la pandèmia. És el cas de BP, que ha patit un pas enrere als seus guanys d’un 84% en els primers nou mesos de l’any –2.340 milions el 2024 per 14.868 milions en el mateix període del 2023–. “No té cap sentit continuar aplicant un gravamen a les empreses del sector per uns teòrics beneficis extraordinaris que ja no hi són”, raonen veus del món petrolier.
El disseny del gravamen, a més, manté alguns dels greuges que fa dos anys que van denunciant algunes empreses del món energètic, especialment les petrolieres independents. Igual que el que va romandre en vigor els darrers dos exercicis, el tipus colpeja un 1,2% de la facturació de les companyies amb ingressos superiors als 1.000 milions d’euros. Sense marges de refí, empreses com la canària Disa van haver d’abonar 62 milions d’euros el 2023, després que el conjunt del grup de la família Carceller guanyés poc més de 173 milions d’euros; mentre que la catalana Nieves Energia no va haver, finalment, d’abonar el muntant, si bé aquest es podia elevar en un primer moment per sobre dels resultats nets. A l’altra banda de l’espectre, les empreses que continuen sostenint beneficis creixents –com és el cas de les elèctriques–, hi treuen ferro. És el cas del president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, que minvava l’impacte de la mesura després d’anotar més de 5.000 milions al final del seu balanç dels tres primers trimestres del curs.
Un 60% mentider
Val a dir, a més, que l’esforç de Moncloa per garantir les inversions que considera necessàries per fer la transició energètica té poc fonament en la realitat de les empreses. El màxim fet públic per Hisenda és del 60%, però les condicions que estableix el decret fan aquesta xifra difícilment assolible per a les empreses. Només per arribar a una bonificació del 30%, les empreses ja haurien de fer una reserva indisponible en els seus comptes superior al muntant anual a abonar. Posteriorment, una fórmula aplicada sobre el diferencial acaba afegint punts a la deducció, si bé el mateix ministeri ha reconegut, en declaracions a l’agència EFE, la immensa dificultat que suposa arribar al llindar més elevat.
Per exemple, en el cas de Repsol, les inversions en objectius renovables sumen, segons el seu pla estratègic, uns 3.000 milions fins al 2027; mentre que l’abonament anual per la taxa ha estat de poc més de 440 milions el 2022 i d’uns 315 milions el 2024. Tot això comptant, a més, que el conjunt de dedicacions pressupostàries a energia verda siguin considerades com a estratègiques, fet que depèn de la consideració del ministeri per a la Transició Ecològica. A més, la deducció afavoreix les firmes més grans, atès que tenen més caixa lliure per invertir en projectes estratègics i, per tant, erosionar el muntant a abonar al tresor públic; mentre que els balanços menys folgats entre les principals companyies del sector tindran més dificultat per fer efectiva la rebaixa.
Políticament impossible
La mala maror empresarial ha allunyat encara més les ja distants possibilitats que el Reial decret sigui convalidat pel Congrés dels Diputats. Tant el portaveu jeltzale, Aitor Esteban, com la de Junts, Míriam Nogueras, han sortit al pas d’aquesta nova embranzida de Moncloa, aclarint que els canvis introduïts a l’RD no són suficients, ara per ara, per moure el sentit del seu vot. Per una banda, els nacionalistes bascos desconfien del compromís de Sánchez i la ministra d’Hisenda Maria Jesús Montero de canviar el caràcter de la taxa, fins al punt que Esteban ha passat a l’atac contra EH Bildu, part del trio –amb BNG i ERC– que n’exigia la continuïtat, per posicionar-se “contra la línia de flotació i el cor de l’autogovern”. Per l’altra, el partit del president a l’exili, Carles Puigdemont, ja la titlla de “titular fake”, atès que no hi atorga cap possibilitat de continuar més enllà del 31 de desembre. Per a Nogueras, i malgrat el nou redactat, el tipus encara “posa en risc les inversions a Catalunya”.
També a l’esquerra del PSOE el decret ha deixat mal cos. Igual de necessaris que els vots nacionalistes són els tres diputats de Podem, que ja han anunciat que deixaran caure les aspiracions de Sánchez perquè el nou redactat no garanteix que la imposició sobre les energètiques sigui permanent. Fins i tot el soci de coalició dels socialistes, Sumar, ha deixat anar –en forma d’atacs al PNB– el seu descontentament: els de Yolanda Díaz tancaven la porta en un primer moment a convertir el gravamen en impost, atès que, amb la primera figura, roman “blindat per l’Estat”. És a dir, cap altra administració pot regular-lo, com temen que pretén fer-ho la Lehendakaritza jeltzale, que buscaria la gestió per rebaixar les quantitats a aplicar a les companyies dels tres territoris històrics.
